Un mateix camí amb diferents paisatges

De vegades ho veig clar. Quan tinc el cap lliure de mals pensament, quan em sento oberta, viva i  ben encaminada.
Viatjo tranquila, sense saber ben bé a on però no m'importa.
La ruta hi és. Clara, fàcil i il·luminada.

D'altres vegades, però, em sento confosa. El cap se m'omple de tiges, de lianes que pengen de no sé on, de branques gruixiudes, de mil i una fulles, d'ombres . . .  Com en una selva. No hi ha camí. M'hi perdo, també té el seu encant. Viatjo com puc. No és fàcil, ni clar, i la llum . . . poc hi entra.
Una mica màgic, això sí.
Fantasmagòric, això també.


No només canvia el camí, també canvio jo.

 A vegades punxo.
No vull que em punxin.
Em punxo.
Com un cactus
fred, distant però en el fons . . .

. . . no ho és tan. Per sort, poden fer flors!

 Així, en part, també em sento una mica flor!

Agradable, propera, de colors.

(Beneita, tova, somiadora) 

Boniques, sí,  però també fràgils. Vulnerables. 

A tots ens agraden però no sempre les tractem bé. És molt fàcil desfer-les. Amb accions boniques, això sí, pètal a pètal, m'estima no m'estima, o demanant un desig, bufes i . . . la flor es desfà, amb l'aire. 

Vulnerable. Em desfaig.

Canvio la terra pel cel, i acabo viatjant, volant.

                                                        

Fins a on? Depén del camí que trïi. Però és possible aquesta el·lecció? 

 Els camins que puc veure canvien constantment. Són tants els possibles. . . 

Ara que ben mirat, no només canvien els camins, jo també. Ara tinc punxes, ara no i  em pregunto . . .

 Hi ha diferents camins o aquests són simplement la projecció del què jo veig?

Puc, voluntariament, canviar el camí?

 Per què a vegades el camí és clar i a vegades no si en realitat és sempre el mateix?

 I si canvio la manera de mirar, de sentir, de viatjar?

Puc decidir com és el camí?