I a la fi...arribà la corrúpia

Fa dos anys, durant les Festes de la Santa Creu de Figueres, passejàvem el meu germà i jo mentre la meva mare restava perduda, no recordo a on, per la Fira d'Artesania. Passejàvem entre les diferents paradetes que hi ha però una en concret ens cridà l'atenció. Ens hi aproparem.

"Els Corrúpies", s'anomenava. Entre unes cortines que recordaven a les d'una tenda medieval, hi vam descobrir un home entranyable que, mentre mirava una mena de peça de fang, anava aconsellant a la persona que tenia davant. No sabíem ben bé què feia, no sabíem ben bé què deia, però el seu posat especial, la seva veu suau, les seves paraules i la seva manera de dir-les ens cridà l'atenció.

Volíem posar-nos a la cua, volíem saber quines paraules tindria reservades  per nosaltres, ens va fer gràcia però . . . poc decidits com som, vam decidir no fer cua. Vam pensar, "en un altre ocasió serà . . ."

Me'n vaig penedir durant dies. "Hagués hagut de deixar-me endur per les sensacions del moment" em deia. I és que aquell dia, en aquell precís moment, sense buscar respostes a res en concret, vaig tenir la sensació que aquell home tenia pensaments interessants per compartir, però aquests pensaments haurien d'esperar.

L'any següent la fira d'artesania em passà desapercebuda. Recordo que el dia en qüestió plovia, i jo no estava gaire animada. Feia dies que no feia res, de fet, feia anys que no gaudia de les festes com ho havia fet en altres èpoques, i això em dolia. Vaig quedar amb una amiga que feia temps que no veia i va ser ella qui, per casualitat, va comentar que havia anat a fer-se una corrúpia de bon matí a la fira d'artesania  ("és una senyal" em vaig dir), que cada any ho feia, que si era molt agradable, que si li ben encertava tot el què li deia . . . La tarda era fosca, plovia, no només al cel, era tard i ho tenia difícil per arribar-m'hi així que dins meu vaig pensar "Ai aquell home, aquest any tampoc podré. . ."

Així que l'objectiu d'aquest any era clar : fer-me una corrúpia.
Hi he passat quatre vegades per davant. Sempre hi tenia cua, i jo que me la volia estalviar pensava "si torno més tard" però cada vegada que hi tornàvem hi havia més gent. Al final ens hi hem posat, la meva mare i jo. Hem estat més o menys una hora de cua però el més important de tot és que . . . HA VALGUT LA PENA.

Hem descobert a un home savi, que sap llegir a les persones. Un home intuïtiu, que comparteix sàvies paraules a aquells qui s'acosten a la seva parada. No són només paraules, són mirades, somriures, acompanyament, comprensió, preguntes intel·ligents . . .

A partir d'un tros de fang que tu prèviament has apretat, llegeix coses de tu, del teu caràcter, de la teva vida, de la teva manera de fer i amb un art increïble et dona pistes per a procurar millorar.

 Em quedo amb tot el què m'ha dit, però vull compartir les següents frases:

- No crec amb deus, ni amb màgia, ni amb esperits. Crec en les persones. Crec en tu, sí, en tu, però primer, ho has de fer tu mateixa.

- Què és més important, el què fas o el que deixes de fer?
Jo ja sé la resposta però me la reservo per mi. Només us diré que em servirà per aplicar-la als dubtes i més dubtes que tinc diàriament.

I ara sí, ja puc dir que a la fi . . . m'arribà la corrúpia.

Espero tornar-hi l'any vinent havent sabut treure bon profit de les seves sinuoses paraules .