divendres, 17 d’agost del 2012

Bocabada

D'internet


De tant jugar al crit sord s'ha quedat muda, els pensaments giravolten sense nom i  les paraules semblen més perdudes que mai, però segueix viva.

Viva i mirant els núvols, però no des de baix com solia fer. Avui, amb un petita inclinació cap a l'esquerra en té prou. Amb els ulls oberts de bat a bat s'amorra a la finestreta i s'il.lusiona amb cada floquet de cotó que veu, floquet de cotó o de neu? Sí, és un desert neu el que sobrevolen ara mateix. Tancaria els ulls però prefereix imaginar que s'hi passeja, salta i hi neda tranquil.lament. No es vol perdre ni un sol instant del gran espectacle que hi ha a fora. Intenta olorar-los, tocar-los però el cop de cap al vidre li recorda que serà millor imaginar-s'ho, però davant de la immensitat que està observant és molt més fàcil. Somriu, li agrada volar tot i que a voltes  un seguit de sensacions -no sempre agradables- es passegen pel seu cos i la fan sentir petita, com si no controlés gaire res.Tot i així, segueix mirant, mirant i escrivint. Intentant fotografiar en paraules al què estar sentint i veient. Volant i gaudint...

que sentir-se com un núvol més és tot un plaer i veure aquell mosaic que sembla ser la terra des d'aquí dalt també.
i allunyar-se de la realitat i no tenir por impressionant!

15 comentaris:

  1. Tenir por de la por.... Això és el que ens passa sovint!

    M'agraden les teves lletres i com ho expresses tot plegat. Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. por a la por...malauradament la conec força aquesta sensació, però de vegades passa, encara que siguin moments, fugissers, que desapareix, i quan desapareix és genial. Intento aferrar-me a aquests moments...

      M'agrada que t'agradin! :)
      Petooons!

      Elimina
  2. Jo també penso com n´Alba...només tenir por a la por.
    Gaudir d´aquests cotonets que semblen l´espai perfecte per seguir somiant...
    I tant que som molt petits, insignificants davant tota aquesta meravella, pero no oblidis que també som part d´ella...

    Aferradeta ben dolça!

    ResponElimina
    Respostes
    1. doncs he de reconèixer que de vegades se m'oblida, que les persones també formem part d'aquesta meravella...

      Una abraçada gran gran gran!

      per cert, prometo posar-me al dia al teu blog, que fa dies que no et visito...

      Elimina
  3. Pels teus comentaris que dius que veus els núvols des de dalt, i amorrada a la finestreta, dedueixo que has fet un viatget en avió...Si que és fantàstic veure el mar de núvols sota teu, un desert de neu com dius tu...El fumut és si et mareges una miqueta!
    Recordo en un viatge de tornada de Menorca, que tenia la lluna plena gairebé a tocar...també va ser un espectacle meravellós...
    Sentir-se com un núvol més, com un ocell, com una estrella...Sentir-se natura.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és fantàstic quan et trobes dle tot bé. Jo marejar-me no em marejo, però sobretot al principi, l'angoixa em juga males passades. De moment, però, només he anat dues vegades en avió i me n'he ensortit força bé.
      Veure la lluna aix´ha de ser fantàstic!
      Petons!

      Elimina
  4. M'agrada la mirada que fa des del cel, és ben bé la sensació que tinc de vegades a l'avió. La por s'esvaeix i jugo a imaginar possibilitats amb els núvols. És un canvi de perspectiva, i la terra no sembla tan important, es veu molt més petita. Que has anat de viatge? Bon estiu, bonica :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, la terra en comparació amb la immesitat de l'univers suposo que és això, minúscula. Sembla mentida que s'hi coguin tantes coses!
      Sí, vaig estar quatre dies per Lisboa...
      Petooons!

      Elimina
  5. Si que n'és d'impressionant, sí, surar entre aquests núvols de cotó... Jo quan he anat en avió, reconec que he sentit basarda en sobrevolar el mar... El que més m'ha agradat ha set això de veure'm rodejada de núvols i observar les ombres que dibuixen en el paisatge diminutament petit... ai! i de cop, m'ha passat pel cap: "i si aquest coi d'enginy s'avaria i...?", ha,ha,ha...!!, però per sobre de tot sí que he gaudit de l'experiència. I es que ja m'ho diuen de vegades, ja, que tinc el cap als núvols... en fi...
    Ara, a aterrar i fins la propera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jdjcjvjjvkdjdjvikvjvj!!!!!!!!!!!!! t'havia contestat i se m'ha borrat!!! ara seré més breu.
      Et deia que des de l'avió els núvols són simples ombres i des de terra un dia gris.
      Que aquest pensament que tu tens sobre si s'avaria...a mi també em passa però el faig fora ràpidament abans no arreli
      i que sí, ja estic a terra i que meentre no arribi la propera, hauré de tornar a aixecar al cap per veure els núvols.
      Una abraçada!

      Elimina
  6. M'agrada la frase "desert neu". Així que torni de les vacances (mentida, sóc a casa amb el Lluc) intentaré dedicar-te un poema.
    Ombra i orxata!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, a casa depen de com t'ho montis, també es poden fer unes bones vacances, no?
      Doncs si aquest poema et surt, m'agradarà llegir-lo :)
      Ventilador i cerveses!

      Elimina
  7. Em pregunto estimada Rakel (ja saps que soc molt preguntona hahaha) per quin motiu no fas teus els escrits, es a dir pq no ho fas en primera persona? Què en penses.
    Petonicos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs en principi,crec que no és per cap moti en concret. De fet, aquest el vaig començar a escriure en primera persona, però cap al final, les frases em lligaven millor si les feia en tercera persona així que el vaig canviar tot. Suposo que ho faig perquè m'és més fàcil per escriure... i em sembla que fins i tot queda millor. No ho sé... Depen del text... Ais, Anna, saps que lo meu no és contestar preguntes...hahaha!
      Petons!!!

      Elimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina