Uns ulls m'observen detingudament. No em molesten. Són els d'un nen que em mira encuriosit i es pregunta com és que he pogut pujar l'escala si no puc caminar.
- Aaaah! He fet màgia, però com que has pujat abans t'ho has perdut.
Em mira, somriu però dubte i decideix tornar-me a preguntar.
- Va, de veritat... Com les has pujat les escales?
- Ja t'ho he dit. He obert les ales màgiques i he volat fins aquí.
Queda fascinat. Penso que oblida el tema i se m'apropa.
Em tracta amb més naturalitat i mensenya fotos d'ell i la seva família.
Comença a familiaritzar-se amb mi i la cadira fins que, de sobte, em toca l'esquena i em diu tot il.lusionat:
- A veure, ensenya'm les ales!
i jo quedo allí, palplantada, sense saber què dir!
La màgia dels nens, la seva innocència.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.
Per un moment, fins i tot jo vaig arribar a creure que tenia ales i que si feia l'esforç podria desplegar-les, després de tot, no volia que el somriure d'aquell nen canviés de forma, però vaig despertar i la realitat em saludava de nou. Evidentment, em vaig sentir amb l'obligació d'explicar la veritat al petit però... fou tan bonic i divertit el conte de fades mentre va durar!
Ara que...i si provo amb uns globus???
 |
| D'internet |
Què maco Raquel!!!!
ResponEliminaAquesta màgia il•lusió manera de mirar i veure que tenen els nens penso que es l'estat que vull arribar, fer, dir, imaginar més enllà dels convencionalismes i del que diràn.
Jo ahir vaig tenir unes experiències màgiques amb unes libèl•lules les vaig voler plasmar en la càmera... impossible fer-ho, era moviment, llum, sensacions, energia i això només es pot sentir, viure... potser faig un escrit quan toqui una miqueta més de peus a terra. Ara encara les ales em mantenen en aquell espai temps de la vivència.. ahhhh Raquel potser dubtes que tens ales? ara pla! pofff he caigut de culs a terra jajajaj. Petonicos fada!
Doncs sí, els nens tenen aquesta il.lusió i si hi jugues una mica, te la transmeten. Imagina't, jo poc pensava que s'ho creuria lo de les ales...jajaja! I després vaig pensar, "veus que n'és de màgica la vida des dels ulls d'un nen!" així és que sé, comparteixo la teva opinió, mirar i veure la vida com els nens és un estat privilegiat.
EliminaLa fada no sempre es deixa veure, però si tu la sents...és que hi és!
Petonets!!!
Gràcies, Raquel! Has fet que el meu retorn a la feina després de les vacances d'agost s'hagi inaugurat amb un somriure ben ampla. M'agraden les persones que alimenten la fantasia i el sentit de l'humor siguin quines siguin les circumstàncies per les que passin. Ara, per a mi els nens són uns petits monstres expressos per a ser menjats amb patates, són tan tendres ells... Només m'emocionen fins que tenen uns quatre o cinc anys, després es tornen més perversos que jo mateixa... ha,ha,ha!!
ResponEliminaPetonassos alegres!
Doncs encantada d'haver dibuixat un somriure a la teva cara! La fantasia (ben utilitzada, perquè ja sabem que a vegades et pots muntar unes pel.lis de terror que no ajuden gaire...) i el bon humor són molt bona companyia. No sempre els sé utilitzar, però quan apareixen...m'alegren els dies, i el nen de l'altre dia...ais! em va fer tanta gràcia!!!
EliminaUns petons ben entramuntanats per tu, perquè et facin la guitza i no tinguis temps d'avorrir-te aquests primers dies de feina!
Ojalá querida y admirada amiga siempre viésemos la vida con ojos de niño vestida siempre su retina de magia, ilusión, ternura y belleza. Pero por lo menos nos queda poder participar con ellos de su visión e impregnen nuestra alma de su fragante esencia. Muchos besinos y feliz inicio de semana te deseo con inmenso cariño.
ResponEliminaPues sí, Ozna-Ozna, compartir momentos con ellos es volver a sentir esa ilusión, esa chispa que perdemos con el tiempo, aunque creo y espero que si queremos, podemos recuperarla, no?
EliminaBesos también para ti! y que vaya muy bien la semana, con momentos de magia (a veces es más sencillo de lo que parece) que podamos compartir!
és que ho volem saber tot eh?? Amb lo bonic que és creure en la màgia!! ;)
ResponEliminaPetonets Rachel!
Tens raó, per creure en la màgia els per quès sobren...jejeje
EliminaPetons!
La mirada dels infants ens ensenya tantes coses! És molt emocionant aquest relat, sobretot quan busquen les ales, el poder de la màgia és infinit. M'has fet somiriure en un dia gris, merci :)
ResponEliminaDoncs ja estic més que contenta. A mi, l'anègdota em va fer molta gràcia, i el nen...encara més. Rosset, amb un somriure innicent preciós...i ho volia compartir però no sabia ben bé com, així que si he aconseguit fer-vos somrirue ja em dono més que satisfeta! :)
EliminaUna abraçada!
M'ha encantat el teu post!, la màgia i la il.lusió dels nens sempre ens fa dibuixar un somriure, n'hauríem d'apendre d'ells!. Veuen més enllà de la nostra aparença fisica, què grans i menuts alhora :-)
ResponEliminaAbraçada Rachel!
Sí, quan coincideixo am ells i els observo em deixen al.lucinada i penso que un món des de la perspectiva d'un nen és més senzill, i sentir-te bé també.
EliminaCom tu molt bé descrius, grans i menuts alhora!
petooons Audrey!!!
Lo millor dels nens és que et recorden que realment tot és possible, per ells ho és.
ResponEliminahauríem de pensar com els nens més sovint...
EliminaTú tens magia,la magia de les ales blaves.
ResponEliminadoncs ja em diràs on amago les ales, perquè l'altre dia no les vaig saber trobar!
EliminaTu també tens màgia, el carinyo i la il.lusió que comparteixes amb mi sempre que parlem!
Una abraçda màgica!
Els nens... Tot sembla possible quan ets nen/a. T'ho creus tot perque no és possible l'engany en el caparró d'un nen/a. No et van vindre ganes de tornar a ser una nena? Tot semblava més fàcil, no trobes?
ResponEliminaOi tant! Ja et dic, per un moment, fins i tot jo vaig buscar les ales...ehehehe!
EliminaJa diuen els llibres antics que si no fem o ens tornem com nens no entrarem al Regne... ¿quanta fantasia hi deu haver en aquell regne? ¿Potser un país d'OZ? Ah, Rachel, n'hi ha que sospirem per travessar l'arc iris, o de sant Martí...
ResponEliminao tocar els núvols, o veure un unicorn, viure amb l'Alícia i els seus amics... Sens dubte, em demano un passatge per aquest regne!
EliminaLa màgia dels infants se'ns encomana i de vegades ens acabem creien allò que per ells és el més natural del món, i en canvi per nosaltres és fora del nostre abast...
ResponEliminaPerò em sembla molt bé que finalment se'ls expliqui la veritat, perquè no es penin que la vida és un conte de fades...
Petonets.
Per art de màgia ha desaparegut una s...pensin!!!
ResponElimina