La distància se sent al cor, gairebé mai és una qüestió física. Però si de veritat té ganes d'apropar-se a aquesta nova realitat, trobarà la manera de fer-ho, segur. Petons, Rachel. Feliç diumenge.
Per cert, preciosa la il·lustració. M'encanta! : )
Sí, segurament tens raó, però quan més desitja tocar la realitat, aproar-se a "la normalitat" que viu la majora, més diferent se sent. Haurà de canviar la manera de sentir...un altre propòsit a la llista! ;)
La il·lustració la vaig trobar remenant al Sr.Google.
Com diu una cançó "el camí més recte no és el més correcte " i jo mira, li he fet cas...hehehe ! Però com tu dius, espero que d'entre aquests camins amb corves pels quals em passejo acabi arribant a la realitat que vull.
Merci per comentar, Anna Maria! :) Sí, sí, un diumenge gris, de manta, pel.lícula o llibre !
La realitat s'ha de viure, encara que de vegades entrem dins d'una bombolla de vidre, desitjant que no es trenqui mai, per no veure (ni viure) la veritat.
Sí, et queixes perquè vius en una bombolla de vidre, però quan es trenca te n'adones que el mateix vidre que et separava també et protegia de les decepcions més humanes, però al cap i a la fi, es tracta de viure !
M'ha recordat una pel·li que no sé com es diu, d'un home que vivia en una bombolla de vidre i que quan sortia començava a viure de veritat i llavors és quan moria. Suposo que la intensitat és en el contrast. Com més vols, més lluny ho tens i més a prop hi ets.
Crec que ja sé quina pel·li vols dir, tot i que no recordava que al final es morís. El mateix desig et distancia del què vols, tot i que a la vegada és una motivació per viure, no? Suposo que es tracta de lo de sempre: buscar l'equilibri del contrast aquest que dius...
De vegades, quan estem refugiats en el nostre món particular, desitgem abastar el que veiem fora, però quan per alguna raó s'obre la porta, i allò que tan havíem desitjat ho tenim a l'abast de la mà...Ai las, se'ns escapa o ens decep!!! Petonets de diumenge.
Se'ns escapa o ens decep, o no creus que realment puguis tenir-ho, penses que potser no et toca, i llavors recordes quan vivies darrera el vidre, que no desitjaves, i si no desitjaves, no paties. (Però tampoc aconseguies res...)
Ho sé, hi vaig pensar quan ho escrivia, en el vidre trencat, en les diferents formes que pot tenir, en les ferides que fa, les cicatrius... però em donava per un altre post, així que vaig callar.
Vivim en una bombolla que es diu atmosfera. Si te la trenquen, a fer punyetes. Davant de casa hi ha dos nois que fan bombolles de colors: totes s'acaben trencant. Ensenyances de la vida.
L'altre dia vaig somiar que feia bombolles de sabó. La sensació que em va transmetre va ser plaent. Suposo que els nois s'ho passen bé fent bombolles encara que es trenquin. Suposo que trencar certs vidres és necessari, també pot ser divertit, i si no ho fas tu mateix, tard o d'hora apareix algú que fa bona punteria...
La distància se sent al cor, gairebé mai és una qüestió física. Però si de veritat té ganes d'apropar-se a aquesta nova realitat, trobarà la manera de fer-ho, segur.
ResponEliminaPetons, Rachel. Feliç diumenge.
Per cert, preciosa la il·lustració. M'encanta! : )
Sí, segurament tens raó, però quan més desitja tocar la realitat, aproar-se a "la normalitat" que viu la majora, més diferent se sent. Haurà de canviar la manera de sentir...un altre propòsit a la llista! ;)
EliminaLa il·lustració la vaig trobar remenant al Sr.Google.
Més petons! i bon diumenge tb per tu!
D'acord amb en Jaume. No és fàcil donar el pas endavant. Però hi ha molts camins i segur que algun hi porta a aquesta realitat en principi llunyana.
ResponEliminaFa diumenge d'hivern. M'encanta
Com diu una cançó "el camí més recte no és el més correcte " i jo mira, li he fet cas...hehehe ! Però com tu dius, espero que d'entre aquests camins amb corves pels quals em passejo acabi arribant a la realitat que vull.
EliminaMerci per comentar, Anna Maria! :)
Sí, sí, un diumenge gris, de manta, pel.lícula o llibre !
La realitat s'ha de viure, encara que de vegades entrem dins d'una bombolla de vidre, desitjant que no es trenqui mai, per no veure (ni viure) la veritat.
ResponEliminaPetons
Josep
Sí, et queixes perquè vius en una bombolla de vidre, però quan es trenca te n'adones que el mateix vidre que et separava també et protegia de les decepcions més humanes, però al cap i a la fi, es tracta de viure !
EliminaPetonàs!!!
M'ha recordat una pel·li que no sé com es diu, d'un home que vivia en una bombolla de vidre i que quan sortia començava a viure de veritat i llavors és quan moria. Suposo que la intensitat és en el contrast. Com més vols, més lluny ho tens i més a prop hi ets.
ResponEliminaCrec que ja sé quina pel·li vols dir, tot i que no recordava que al final es morís. El mateix desig et distancia del què vols, tot i que a la vegada és una motivació per viure, no? Suposo que es tracta de lo de sempre: buscar l'equilibri del contrast aquest que dius...
EliminaPetonet!
De vegades, quan estem refugiats en el nostre món particular, desitgem abastar el que veiem fora, però quan per alguna raó s'obre la porta, i allò que tan havíem desitjat ho tenim a l'abast de la mà...Ai las, se'ns escapa o ens decep!!!
ResponEliminaPetonets de diumenge.
Se'ns escapa o ens decep, o no creus que realment puguis tenir-ho, penses que potser no et toca, i llavors recordes quan vivies darrera el vidre, que no desitjaves, i si no desitjaves, no paties. (Però tampoc aconseguies res...)
EliminaPetons de dilluns! Que tinguis una bona setmana!
En algun moment podem necessitar la protecció, o l'aparença de protecció, del vidre.
ResponEliminaI no oblidem que un vidre trencat pot provocar talls.
Ho sé, hi vaig pensar quan ho escrivia, en el vidre trencat, en les diferents formes que pot tenir, en les ferides que fa, les cicatrius... però em donava per un altre post, així que vaig callar.
EliminaVivim en una bombolla que es diu atmosfera. Si te la trenquen, a fer punyetes.
ResponEliminaDavant de casa hi ha dos nois que fan bombolles de colors: totes s'acaben trencant.
Ensenyances de la vida.
L'altre dia vaig somiar que feia bombolles de sabó. La sensació que em va transmetre va ser plaent. Suposo que els nois s'ho passen bé fent bombolles encara que es trenquin. Suposo que trencar certs vidres és necessari, també pot ser divertit, i si no ho fas tu mateix, tard o d'hora apareix algú que fa bona punteria...
EliminaBBon any Rachel!!!
ResponEliminaUis! Espero que tinguessis temps d'arramblar-te, els trets són perillosos...
Doncs no sé què dir-te...alguns trets els he esquivat magistralment, d'altres...d'altres m'han atrapat!
EliminaUna abraçada
Doncs corre!! Avança't i fes que aquesta realitat siga teua!
ResponEliminaAis, Maria! quan més la desitjo més s'llunya! i ja no sé si apropar-m'hi - potser l'espanto- o deixar que passi...
Elimina