Exerici del taller d'escriptura: fes un mini-relat incoporant les paraules en negreta.
..................................................................................................................................................................
..................................................................................................................................................................
Aquesta és la història que mai es
va escriure. Sí, les paraules que llegireu no us diran res, i és que res és el
que fa la nostra protagonista. Una protagonista d’una història inexistent,
quina absurditat! El món és un absurd...quan acaba la vida i comença el teatre?
Teatre. Se seu davant
l’ordinador. La pantalla brilla. No les seves idees. Actua o viu? Viu o actua?
Vol escriure una història. La història perfecte. Un cel blau sense núvols n’és el decorat. Se l’imagina. El visualitza.
Si l’escriu el podrà viure? Ho prova. Alça els braços, col·loca les mans sobre
el teclat, acaricia les lletres, mira el word
en blanc i...la pluja de paraules no
arriba! Un guió en blanc, quin avorriment! El pot canviar? És la vida o un
teatre?
Calendari. Se’l mira. Passen els dies i la desitjada pluja no
arriba. On són les paraules? I la seva història? Tardor. Les fulles cauen, els ocells li canten que el dia s’escurça
i ella segueix allà, davant d’un word en blanc i un calendari que córrer
sense tenir cames. Potser si agafés el cotxe
l’atraparia, però no té cotxe ni carnet. No té idees, no té història. No té
res. No fa res! I si escriu les coses que vol, les aconseguirà?
Nit de fi d’any. Nit màgica. Avui
segur que sí, avui comença el canvi. Res deixarà de ser per donar pas a
l’acció: escriurà la història que vol i es farà realitat. Que arriben els
quarts! Espera les campanades amb il·lusió. Ding,
dang, dong! Ding, dang, dong! Ding dang, dong! Ding, dang...Silenci. Esfereïdor. On és la
campanada que falta?
Mira el rellotge. S’ha parat. L’ordinador, ja no brilla. El calendari, s’ha
fos. Una estranya sensació l’abraça, tan que l’ofega. Fa calor. Molta. Com si
fos estiu. No, encara més. La
temperatura puja desorbitadament. Crema. Crema la vida, crema el teatre, crema
el món i el word en blanc. Crema tot
menys la història de la nostra protagonista, que no és ni mai serà. Tan sols
fum. Ja us ho he dit, aquesta és la història que mai es va escriure.
Una vegada, ja fa temps, vaig llegir un llibre sobre Miguel Ángel, l'escultor florentí. Sabies que 3 escultors abans que ell van rebutjar el gran bloc de marbre que més tard es convertiria amb el David? Totes les coses, totes, fins i tot un word en blanc, amaguen alguna cosa. La nostra feina és descobrir-la i alliberar-la!
ResponEliminaRachel totes les grans històries comencen al cap!
Petonet!!!
Hauré d'aprendre a treballar el word en blanc i el meu cap, per treure'n el millor possible.
EliminaUna abraçada!
Per ser una història que mai fou escrita, és una bona història!!
ResponEliminaFins i tot al "no res" hi pots trobar pensaments.
Aferradetes ben fortes!
Té raó, sa lluna. Visca les idees que sempre hi són!!!
EliminaGràcies guapíssimes! Sí, el "no res" també pot arribar a ser, tot depén de com te'l miris!
EliminaPetoooons!
La pluja de lletres no arriba però la història s'escriu igual.
ResponEliminaPassen els dies i, cada dia és diferent l'un de l'altre, encara que ens entestem en pensar que són iguals.
No, no ho són....sempre hi ha un fet diferencial.
De fet avui, per a mi, ja és diferent, només en la lectura del teu bloc, m'ha vingut una idea al cap...en breu escriuré sobre ella.
Gràcies!!!!!
Petons...mil!!!
Josep
Tot i que de vegades em costi detecta-los, sé que els petits detalls del dia a dia són els que marquen la difeència. Suposo que és qüestió de parar més atenció al present, al que fem en aquest preciís instant, enlloc de pedre'ns entre pensaments, records i/o desitjos...
EliminaM'alegra haver estat, en part, font d'inspiració! ;)
Petonassos!
De vegades, les històries que no acaben escrivint-se poden ser igualment intenses. Potser és que simplement no han volgut sortir (encara) i esperen el seu moment.
ResponEliminaDona-li temps i quan tregui el nas… comparteix-la amb nosaltres, si us plau!
De moment gaudirem amb aquesta deliciosa història (o no) d'un word en blanc.
Estaré alerta i amb el word a punt, per quan la història decideixi treure el cap no deixar-la escapar.
EliminaM'alegra que aquesta no-història t'hagi agradat.
Petonàs!
Aquest blog acostuma a tindre bons relats, però avui no ha estat el dia. De bon rotllo, xe!
ResponElimina:-))
Ja ho aviso al principi, que el relat no diu res interessant, i el blog es diu desaprenent, potser és que també estic desaprenent a escriure...
Eliminatot i així, per sort, no tothom té els mateixos gustos.
Per cert, benvolguda sigui la sinceritat! Merci ;)
EliminaEls gustos són com els culs: tots en tenim un.
EliminaCamina Raquel, camina....no veig que ho facis (
ResponEliminaNo t'ho dic jo ja saps qui et va enviar aquest missatge, jo només t'ho recordo.
m'encantes quan trotes amb la Neu perds el control, deixes d'estar en el cap pensant pensant, controlant....i ets tu l'autèntica Raquel!.
T'estimo
Xino, xano, xino, xano...vaig fent.
EliminaHahaha! sí, potser sí, i una mica de descontrol ja m'agrada, però no voldriem que l'autèntica Raquel s'estrellés, no? i és la sensació que noto quan ja porto dues voltes de trot, que no controlo res i estic a punt de volar!
Un petonàs, Anna!
Es podria titular "El temor a la pàgina en blanc". Hi ha escriptors que el tenen.
ResponEliminaAquest relat teu recorda el sonet de Lope: "Un soneto me manda hacer Violante,/ en mi vida me he visto en tal aprieto:/ catorce versos dicen que es soneto; / burla burlando, van los tres delante (...)"
Així el poeta. mentre cavil·la, es troba el poema fet.
Pot ser un bon model.
Salut sempre.
No em puc comparar, ni de lluny, amb Lope (escriure sonetos i que sonin bé ha de ser molt complicat, o simplement, has de tenir el do) però això que comentes una mica és el que em va passar: havia d'escriure un relat i no sabia com posar'm'hi, mentre pensava com fer-ho em vaig trobar el relat fet.
EliminaSalut!
que xulo fer un taller d'escriptura... m'encantaria!!!
ResponEliminaEl meu cap està ple d'històries que no es van escriure... perquè no sé com fer-m'ho! Ptonets!!
El curs passat el vaig fer presencial, en un centre cívic, i l'expeiència va ser molt positiva. Aquest curs el faig on-line, no és el mateix, però és una manera d'anar escrivint. De ben segur, que per la zona on vius també n'hi ha, i si vols, t'evio la infomació del que faig jo on-line.
EliminaEl meu cap està ple d'idees, pensaments inconnexes, em costa teixir hostòries. Per això faig el curs també.
Petooons!
Rachel, a mi m'ha agradat aquest text una mica experimental que has fet...
ResponEliminaPreguntes si hi ha relat sense història...
Jo t'he de dir que, a mi, aquesta no història em parla d'algú que té una espècie
de por al paper, a plasmar-hi paraules, segurament perquè no te massa confiança en les seves aptituds...Però m'està relatant un munt de matisos de vegades en forma d'excuses, que li impedeixen posar-si...I m'encanta aquesta espècie de cadència( musical)que li donen les frases curtes.
Potser si canvia el color del paper, li serà més fàcil...
I m'he quedat amb ganes de saber on s'amaga la campanada perduda.
Un petó de capvespre.
Heheeh! la campanada que falta es va cremar, com la resta!
EliminaM'agrada l'anàlisi que n'has fet, sí, n'hi ha que ens podriem dedicar a vendre excuses! I em fa molta il·lusió que parlis de cadència musical, abans jo tocava el piano, i em vaig dir, ara que ja no puc, hauré de fer música d'una altra manera...
I sí, potser canviar el color del paper pot ser inspirador...
Un petonàs!
Excel·lent, un 10, xulíssim, m'encanta :) de veritat, no és fàcil construir un relat així, escrius molt bé, no paris mai!!!!!!!!!!!! (jejejeje, m'ha sortit la vena de profe, no facis gaire cas d'això de la nota ;)
ResponEliminaUna forta abraçada Rachel, no saps pas com il·lumines molts dels pensaments que tinc últimament, gràcies per ser-hi.
Jajajaja! moltes gràcies, veig que ets una profe poc exigent... Em sembla que si jo hagués de posar notes em costaria molt posar deus! Sempre pot estar millor, no? Tot i que, ara que ho penso, aquest pensament és el que ens han inculcat des de petits, però és cert, si una cosa t'agrada i penses que estàs bé, per què no posar un 10?
EliminaGràcies a tu per visitar-me i deixar-me aquests regals! Un petonàs!!!
Tal com deia Pablo Picasso: "Si llega la inspiración, que nos coja trabajando". Estar davant la pantalla de l'ordinador ja és treballar. Fins aviat!
ResponEliminaDoncs davant la pantalla del pc m'hi passo estones...pensant, repensant, rebuscant...potser algun dia arribi, sí!
EliminaSi poses pa al relat, en sortirà una sopa ;D No, seriosament, de vegades val la pena tornar a començar amb allò que hem donat per dolent a la 1ª. A classe bé ho fem, i la 2ª és boníssima, molt millor que la primera versió. La condensació també hi ajuda.
ResponEliminaMe podries enviar a mi també la info del curs d'escriptura online? Almenys la info, la pela no la tinc (sé que són cars)
Salut, nena, i escridassa a la Musa de la meva part.
No!!! escridassar-la mai, que l'espantarem. En tot cas, oferir-li un somiure enorme quan em visiti!
EliminaSí, ho faig sovint, a vegades esric coses que de priemeres no tenen sentit, pensaments inconnexes, i al cap de temps, a vegades anys, els rellegeixo i em serveixen per teixir algun text, o acabar de donar forma a una idea o sensació o ja saps, aquestes coses que escric...
Sí, miraré al teu perfil el teu mail i te'l passo!
Una abraçada! i salut!