Miro el cel.
Veig un somriure.
Veig un somriure.
És ella.
 |
| D'internet |
Per què quan empetiteixo.
m'emprenyo, em desanimo i/o m'enfonso?
La dama Lluna ho fa constantment,
créixer i decréixer,
i sap estar esplèndida en totes les seves formes.
Miro el cel.
Segueix somrient.
La Lluna és un Sol...
Si la Lluna et somriu, és perquè li agrades, Rachel.
ResponEliminaNo en tinguis cap dubte!
Hehehe! Li agrado jo, o m'agrada ella i per això somriu?
Eliminao potser se'n riu perquè hi ha dies en què decreixo i ho porto fatal!
A saber...
Diria que forma part del créixer, cal trobar el teu equilibri, si vas fent camí posant consciència arribarà el dia que seràs un somriure permanent. Creu en el teu treball personal per tal d'aconseguir-ho. Petonet!
ResponEliminaMoltes gràcies pel teu comentari, m'omple i m'anima, sí. Un somriure permanent seria genial, però a vegades s'amaga i em costa fer-lo sortir, però com tu dius, suposo que és possible. Estamos en ello...hehehe! i mentrestant, miro el somriure de la lluna a veure si me'l contagia...
EliminaPetons!
Que maco! No ho havia pensat mai això.... la lluna ens somriu de tant en tant! Des de sempre he mirat la lluna amb amor i sempre l'he trobat preciosa, encisadora, enlluernant....
ResponEliminaT'han quedat uns versets genials Rachel! Ptons!
M'alegra que t'agradessin. Mira, la Lluna em va somriure i això és el que en va sortir! i sí, veure-la brillar en la foscor de la nit és al·lucinant.
EliminaPetonets!
La Lluna és un Sol! Com tu ;)
ResponEliminajajaja! no sé, no sé...un sol amb núvols sóc, però gràcies!
EliminaCompletament d'acord.
ResponEliminaI el més bo de tot que la podem compartir!
EliminaÉs tot un detall haver-te adonat del seu somriure...
ResponEliminaCreix alegre i somrient.
Petons (milllll)
Josep
No és pas difícil fixar-se amb la dama Lluna, no? Almenys jo la busco constantment.
EliminaPetons (mil i un!!!)
Sí, la Lluna és un sol i a sobre no enlluerna.
ResponEliminajejeje! El sol de la nit...
EliminaDoncs jo també t'envio el meu somriure =:)
ResponEliminaNo és tan bonic com el de la lluna, però és el que tinc!
Moltes gràcies :)
EliminaTots els somriures són bonics, i saps? Es contagien!!!
Perdona no l'havia vist(estava a la lluna)...
ResponEliminaÉs veritat, la lluna no té problemes per ser ben rodona , fer-se petita o gran, o desaparèixer per uns dies...I si per un moment la tapa algun núvol, quant torna a sortir, encara sembla quer brilli més. Sempre torna renovada, amb el mateix somriure i ens dóna esperances...
I la lluna és de tothom!
si és pq taves a la lluna te perdono! hehehe!
EliminaDoncs si, hem de ser més lluna tots plegats, aprendre a brillar en totes les circumstàncies que anem trobant, i si venen núvols...tornar renovats!
Petooons!
Rachel, el meu comentari ha desaparegut.... Tu el veus? Te'l vaig delixar el mateix dia del post.
ResponEliminaNo, Ari.No hi és i no el vaig llegir... :(
EliminaMira't l'spam. De vegades a mi se'm colen allà alguns comentaris.
EliminaEt deia que la semana que vas escriure el post, la lluna ens havia regalat uns somriures preciosos, que gaudissim aquests instants, que els altres ja vindrian sols.
L'spam del blog? i això com es mira???
Eliminasí, quan la lluna està així, com un trosset de meló, m'encisa. Gaudir del moment, dels petits instants de complaença...cada vegada ho aconsegueixo más, tot i que requeeix entrenament constant! ;)
Quan entres a l'espai intern del blog, allà on hi ha les pestanyes de comentaris, entrades, configuración, etc. Doncs allà, a la pestanya de comentaris, l'obres i en trobaràs una que diu spam. Clica i veuràs si ha anat a parar allà.
EliminaPtns
tenies raó ! estava a correu brossa! Merci per dir-m'ho, mai hi havia entrat...
EliminaPtns!!!
On era jo? Doncs vaig quedar enlluernada i no vaig poder dir res...
ResponEliminaSorryyyyyy!!!
Bessets!
hahaha! tu eres la protagonista del post, no estaves per comentar... ;)
EliminaMuaaas!