Pensaments a raig

Estic perduda
trencada per dins
milers de Raquels naveguen pel mar del meu jo
que no sap qui és
i no les ajudo
deixo que es mengin les unes a les altres
segons el moment
i jo m'ho miro
com qui veu una pel·lícula
i m'oblido que són totes jo
i que les he de mimar
i saber treure el millor de cada una
i que puc ser una o l'altra segons convingui
que tinc el poder de fer que el mar es calmi
i que naveguin tranquil·les
cap a la meva Ítaca
que encara no sé on és                                                             (ho sabré algun dia?)

i deixo que segueixin perdudes
mentre les onades creixen
i ara sura la Raquel segura
i ara la Raquel petita,
ara la tortuga
i ara l'estruç,
i de poc en tant, la Raquel àguila
i passa que la pel·lícula segueix,
sense guió,
o més aviat el contrari,
amb un guió que no m'acaba de convèncer però que tinc gravat al meu puto sistema operatiu
i re-inicio però recaic,
i repeteixo,
i em segueixo mirant la pel·lícula ,
que no para, que no espera,
com si no fos la meva
i...

o desperto d'una vegada per totes
i m'empodero com a dona adulta diversa funcional
m'accepto i em permeto ser i viure,
trepitjar fort i lluitar pels meus drets,
decidir com quan i amb qui vull viure
donar i donar-me plaer perquè desitjo i sóc desitjable,
creure'm del tot el meu dret a viure i a gaudir
i sortir d'aquest imaginari col·lectiu fals que ens té a molts engabiats
vivint a mitges
envoltats de fum que distreu però no deixa veure realment

o segueixo a la deriva,
on les emocions es tornen tsunamis imparables
les accions costen cada dia més
la realitat es distorsiona
i el meu jo s'enfonsa
mentre suren i discuteixen els trossets de Raquel que persisteixen
omplint el meu mar, sí,
el meu cap i el meu temps,
però no em deixen ser
qui realment sóc.

Per on començo???

El diàleg de l'absurd

Em pregunto si puc comptar amb tu

M'ho pregunto

i no t'ho pregunto

Em pregunto si no te n'adones que em pregunto

M'ho pregunto

i no t'ho pregunto

M'emprenyo perquè em pregunto i no trobo resposta

M'ho pregunto

i no t'ho pregunto

Em preguntes i et contesto amb un somriure

No passa res
:)

Com pot ser que no te n'adonis? em pregunto

M'ho pregunto

i no t'ho pregunto

Aprofitant els somnis...

I després de tant de temps em trobo...

Enfilant el somni

desfilant realitats

Apagant pensament

encenent inconscients

per provar allò que no se sap que es vol

o allò que es vol però se sap prohibit

Prohibint realitats...

i volant entre somnis enfilats!

Extreta de mr.Google

Quan l'angoixa parla després calla

- Xerres amb la veu lletja. No te la creguis. Fes servir les seves paraules només per crear històries laberíntiques i fascinants
- La veu no, les veus!
- Tu ni cas. Que s'expliquin les històries de terror elles soles

La por, l'angoixa, la tristesa, no s'entenen i criden, es barallen i el cap sembla que m'exploti. La raó em diu que m'estic tornant boja, però la coherència em calma, sap que moments només viu de moments que comencen i s'acaben. M'ho repeteixo però la por té força, i m'escanya el cos, els músculs es contrauen i les veus lletges segueixen. "Que parlin entre elles" em repeteixo, mentre busco a serenitat, però xerren amb força i quant més criden menys jo, i quant menys jo més lluny, i quant més lluny més por i intento no escoltar-les, les escric perquè marxin de dins, perquè es quedin al paper mentre en penso de maques com cel
                                                                              lluna
                                                                                    cotó fluix
                                                                                        poesia
                                                                                            escuma
                                                                                                 xiuxiuejar
                                                                                                         dolç
                                                                                                              carícia
                                                                                                                 maduixa
                                                                                                                    encisador
                                                                                                                       guspira
                                                                                                                          queixalada
                                                                                                                            nyam!
                                                                                                                             jaç
                                                                                                                              xalar
                                                                                                                                ales
                                                                                                                                   al·literació
                                                                                                                                      somni

Sembla que les paraules maques han guanyat, i segueixen ressonant dins meu...  aixopluc
                                                                                                                                               plugim
                                                                                                                                            estel
                                                                                                                                 gronxador
                                                                                                                                                                

Perquè els amics blocaires també formen part del meu tren...

Onze anys que vaig haver de canviar de tren, així, de cop, com si res, o més ben dit, el meu tren va patir uns desajustos inesperats. Vaig estar en una parada poc agradable durant molt de temps. No volia moure’m, però la vida em va empènyer a reprendre el viatge. 

El trajecte no sempre ha estat bonic, de vegades he passat (i passo) per ombres, boscos frondosos, pous profunds on caic, muntanyes que pugen i pugen però  per sort, el tren es mou  i canvia de paisatge, i en aquest mateix trajecte  també hi veig molta llum: somriures contagiosos, mirades encisadores, abraçades, poesia a dojo, petons i petonassus,  riures, sopars terapèutics, carícies, copetes de vi amb bona companyia, llunes precioses, sols que escalfen, runs runs de gat, caigudes divertides, casualitats flipants, melodies que em fan vibrar, àngels (virtuals i no virtuals)... que venen, que van, que tornen, que m’ajuden, que em fan volar...

per tot això volia dir que, malgrat les dificultats, malgrat els mals moments, en el fons és un plaer seguir compartint trossets de vida amb tots vosaltres, els que hi vau ser, els que hi sou i els que hi sereu. Gràcies per compartir trajecte!

Extreta d'internet

I se'n va anar a dormir amb un somriure d'orella a orella

Solia imaginar

però somrigué

-ja no li feia falta-

podia recordar-ho. 

Penjada del núvol

Vivia d'il·lusions però les va deixar volar i se li van escapar. S'enfilaren sobre els núvols. Jugaven amb el cel, el sol i la lluna, s'ho passaven d'allò més bé, Les punyeteres, es reien d'ella mentre les cridava des de terra:

  

"Si us plau! Torneu amb mi! No em deixeu sola, buida i escarmentada una altra vegada..."

I és que en el fons li agradava tenir il·lusions i deixar-les volar, així és com se sentia viva. Practicava un esport d'alt risc, ho sabia, però era l'única manera de volar, ni que fos per uns instants...l'inconvenient era que a voltes ella també s'enlairava i quedava penjada del núvol, i quan un ha tocat un núvol, ja se sap, no se'n pot despenjar així com així...

i penjada del núvol però amb ganes de sentir l'olor de la terra mullada pensà que, potser el millor seria que el núvol canviés de forma, es convertís amb fines gotes d'aigua que lliscarien suaument pel seu cos i l'acompanyarien fins a tocar terra. No era una caiguda ni un principi ni un final, era simplement canviar de forma per continuar il·lusionant-se.

I una bona manera d'il·lusionar-se és crear, crear per renéixer, compartir per créixer, i aquí comença el meu intent de recuperar aquest blog que tan bones estones m'ha donat. 

Ens il·lusionem junts???

Demà...

Demà canviaré

Demà canviarà

Demà...

Demà faré

Demà trucaré

Demà ja no seré més jo

Demà...

demà buscaré

demà m'atreviré

demà seré valenta, decidida, boja!

Demà...

demà li diré

demà li faré

demà farem, oi tant si farem!

Demà ja no serà avui

ni tu tu

ni jo jo...

Vull que arribi demà!

Demà...

Demà serà millor

demà seré millor

Demà actualitzaré el blog

Demà...

demà ja és avui

avui ja és demà

però no el demà que jo esperava

Aquest demà, aquest demà no arriba mai,

i els anys, en canvi, passen així, com si res.

i és que ja hi tornem a ser, fent el típic post de fi d'any,

i desitjant-vos/desitjant-me una bona entrada dany,

i que aquest 2014 sí, que aquest 2014 arribin tots aquests demà que mai arriben.

Bon any a tots!!!

Fujo amb por però fujo

A vegades fa por que els somnis es facin realitat,
per això fujo,
perquè fa més por el que veus amb el cap que el que veus amb els ulls,
perquè la refotuda zona de confort em té infectada.
Fujo,
fujo de mi,
fujo de tu,
dels meus tots jos,
fujo cap a Guatemala...

"...para ser y no estar, para estar en otra parte, para que sea otra parte..."

Però tinc por...
de mi aquí,
de mi allà,
del "i si..."
i fujo,

"huír, de quien no ama belleza... porqué solo nos salvará belleza"

fujo esperant que la bellesa del món em salvi del meu puto jo
per trobar-me,
o per perdre'm i que no passi res,
per no fugir mai més.

Fujo.

(Però tornaré! espero que amb moltes experiències per compartir i tornar a connectar amb el món blocaire)

No són només números, són fils de vida

Un fil de vida
que es trenca així: crash!
com si res.

Un fil de vida de 22 anys,
que es trenca i es perd,
i vola cap amunt,
cap a les portes del cel,
on es transforma en una estrella
una estrella que somriu,
ara sí,
sense ferros,
sense timidesa,
sense vergonyes,
i brilla
i viu
i dóna vida als fils de vida,
penjats i despenjats
que mirem al cel
buscant la llum que a voltes,
no trobem en aquest laberint d'ombres.

Això voldria pensar,
que un fil de vida que es trenca, així, com si res,
és una estrella que neix, així, com si res.

Passa l'estiu, passa la por?

Tot ha canviat. Tot és res. Res ha canviat. Passa l'estiu però no l'angoixa, passes tu passa el desig, passa la inspiració passa de mi, passen els dies però no passa la por. La por no canvia. Canvia el meu voltant, el tot de fora, però el meu tot que a voltes es torna res, el meu tot-res no canvia. Sempre acaba tornant. Torna tot. Tot és res. Res no torna. Res és tot. Tot torna, torno jo i què ha canviat? Ni res ni tot, ni el meu tot-res. Potser el meu ull (quan veu el que vol), o el meu pensar (quan no penso), o el meu sentir ( quan les dis-sensacions no m'angoixen) però... i si canvio de lloc? Passarà la por? A la força! Aquesta setmana me'n vaig a fer el PASSA-POR-T.

Paraules mudes

Volia dir-te que la teva mirada em fa somriure, 

per això el meu seu somriure et vol mirar.

Si et miro et desitjo,

i quan et desitjo et somio.

Somiar-te em desperta

però quan desperto et perdo.

La teva mirada em perd

això volia dir-te,

però la raó m'ha dit que calli,

i com que no puc callar

et parlo amb aquestes paraules mudes.
Shhh...

Il·lustració de Monique Passicot

Miniconte per no anar a dormir serenament

No està mort, simplement dorm. Dorm un son letàrgic, profund, momentàniament etern. Vol despertar, obrir els ulls, cridar, que tothom sàpiga que hi és però no pot. Les parpelles li  pesen massa, les paraules emmudeixen i és que el somni - que ha resultat ser un malson- el té completament atrapat. 

Volies desconnectar? Volies desaparèixer? Volies deixar de ser sense morir? Ja ho tens! Dorm... dorm...dorm i somia, de vegades els somnis es fan realitat! 

De sobte, un calfred ressegueix el seu cos immòbil. Moure's és una tasca inútil. Intenta escapar-se'n però una estranya força l'empeny contra el matalàs. No es pot aixecar. Ha perdut el control. Està mort? No. Respira.

I  es pregunta: n'hi ha prou en respirar per viure?

Miniconte per anar a dormir serenament

Arribava a l'habitació. Els pensaments quedaven fora. Entrava buida, doncs, per emplenar-se de música, de paraules maques que no es diuen, de somnis, de records agradables, reconstruïts; d'altres inventats, de llavis, de llengües, de vida feta somni...Entrava a l'habitació, s' estirava i deixava de ser un cos per ser el llit, el coixí, la bombolla que s'enlaira i balla amb la lluna i les estrelles. Somnis... per ser els somnis que omplen mentre et buides de realitat.

Petites grans mans

Dins la teva mà sóc jo qui se sent petita i tu...tu ets tan gran!

Tu ets les ganes, la il·lusió. Tu ets la vida

i la vida m'apreta amb força entre la seva mà.

Mans que es toquen.

Vides que es coneixen.

Energies que flueixen.

Les paraules buides poden fer parlar al silenci?

I quan no escrius, què calles?
I quan calles, què dius?

El crit sord,
els ulls cecs
que no volen veure uns pensaments volant, fugint,
i unes paraules sense lletres, perdudes.
On són?

Paraules buides.
Es pot compartir el buit?

No escric i callo.
Callo i parla el silenci.

Es pot compartir el silenci?

De concert

No és un espectacle de màgia
però sobre l'escenari hi ha un mag.
Mou els braços al ritme de la música
i amb cada moviment crea un fil.
Un fil que apropa el públic cada vegada més
una mirada que hipnotitza i et fa sentir que tu ets part d'ells
lletres que no es llegeixien, s'escolten i et fan volar sense ales.
No fan màgia, fan música
música que es transforma en màgia.
La màgia de la música,
la màgia dels Love of Lesbian,
la màgia d'en Santi Balmes,
un encanteri del qual m'agradaria no despertar mai.

És quan tanco els ulls que hi veig clar?

Amb els ulls tancats acaronava allò que tant desitjava

però que només veia quan no s'hi veia.

Google: ojos cerrados

I si ploro, a on vaig?

Llàgrimes contingudes

que avui em robeu la respiració,

feu dels meus ulls un riu

que em condueixi cap a l'alliberació.

Per endinsar-me en un mar ple de colors,

i nedar, jugar, explorar,

sense angoixes, sense pesos, sense pors.

Llàgrimes contingudes
que avui em robeu la respiració,
deixeu-vos anar,
deixeu-me nedar!

De google: Elena Kalis

La crida salvatge

274è joc literari de Jesús M. Tibau

Va, deixa estar el mòbil! Que no te n'adones que tanta virtualitat desvirtua la teva realitat? 

Mira'm, sóc aquí, al teu costat i sóc real. Toca'm i ho veuràs. Sentiràs una calidesa que les tecles del teu smartphone  no et poden donar. Ja ho veus, serà molt intel·ligent, molt modern, tindrà mil i una aplicacions però en el fons, saps que et fa sentir més sola que mai. Si no em veiessis com un gos...o millor encara, si poguessis deixar aquest cos... Jugar, córrer com una boja pels camps, no pensar, saltar, gaudir del present, de cada instant, moure la cua per una carícia; dormir, menjar, lladrar (tu saps lo bé que va?). A més, no hauries de preocupar-te per vestits blancs ni hòsties, el teu propi pèl ja et vestiria i seria únic, fet a mida, perfecte per tu, i el millor de tot: després de follar no fugiria corrent com el gamarús d'ahir a la nit, no, a mi em tindries vint minuts més dins teu... Fliparies!!!

Va, deixa't estar de mòbil i de somnis estúpids. Abandona aquest circ que és la vida humana i viu una vida de veritat, salvatge i autèntica. Converteix-te en gossa i lladra amb mi...