La migdiada, una costum sana o tòxica?

Abans, no solia fer migdiada. La vaig començar a fer, no només per descansar, sinó també per fer exercici. Era una manera de practicar les transferències de la cadira al llit i del llit a la cadira.

Ara ja és més que això. És el meu moment.

Quan acabo de dinar pujo cap a l'habitació. Em descalço. Faig els pertinents moviments (no sempre encertats) per a posar-me al llit. Em tapo amb la manta.
Últimament, a més, hi he afegit la bufanda. Me la poso sobre els ulls, així no he de baixar la persiana, em relaxa i m'ajuda a aïllar-me encara més. Jo no em veig des de fora però crec que quedo ben amagada (acostumo a dormir tapada de cap a peus).

Avui, però, me n'he adonat que la meva migdiada ja no és una simple successió de moviments per a fer exercici, ni tampoc la utilitzo només per a descansar, és més que això. És el meu refugi, el meu kit-kat. Quan els pensament em poden, quan no sé què fer, quan sí sé què he de fer però no ho vull fer, quan no vull sentir, quan no vull veure, quan no vull ser vista...m'amago sota la manta, sota la bufanda, i em deixo endur per la força de la migdiada. M'absorbeix...massa i tot.

El meu moment s'està intoxicant, n'estic abusant. El primer que penso quan em desperto pel matí és si aquell dia podré fer migdiada o no, i sovint me les empesco per poder-ne fer. A més, la migdiada no acostuma a ser bona consellera, m'absorbeix tant que perdo les forces. Quan estic allí, sota la manta, amgada, passo de tot, tot perd importància, i acabo deixant de fer per fer res.

Avui n'ha estat un exemple, i no me'n sento orgullosa.
De fet, ni d'avui ni de la setmana que estic portant però................................................................ ...............................................................................................................................................................................................................................................................................en té la culpa la migdiada!!!