La llum d'un semàfor

Fa dies que  no escric. Voldria actualitzar, però espero a tenir alguna cosa interessant per compartir. Quelcom amb cert sentit , però les meves idees volen i sovint em costa trobar-hi cert sentit, o si més no, saber-lo expressar. No tinc gaire res a fer, i no vull deixar-me endur per segons quins pensamets , així que segueixo concentrant-me en el blog , pensant què podria compartir. Potser un moment d'ahir. Segons com especial, segons qui, tonto.

Tornava amb el taxi. Com sempre, mirava embadalida a través del vidre, els cotxes, els carrers, la gent,  el cel enfosquit pels núvols de pluja i de sobte . . . el sol , rogenc, m'il·luminava la cara. "Què bonic" vaig pensar , però quan me'n vaig adonar no era el sol, no, era la llum d'un semàfor de color ambre. Em vaig somriure a mi mateixa , i em vaig alegrar per ser capaç de poder veure el sol en un dia com aquell, encara que aquest, fos inventat. Vaig pensar que potser és veritat, potser si un/a vol pot veure el sol fins i tot el dia més fosc. Només cal voler-ho. Com deien en una pel·lícula, no recordo a quina, la màgia existeix en la mesura en què un decideix creure-hi. A vegades hi crec. Ahir, en aquell moment d'il·luminació estrany que vaig viure hi vaig creure. Quan hi vaig pensar un xic més vaig començar a dubtar. Avui, ara mateix, no hi crec. Canvio d'opinió constantment. Llunàtica? Potser sí. Canvio de colors com els semàfors, amb la complicació afegida que jo tinc molts més colors per escollir.