Les primeres petjades del 2012...

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Tornava cap a casa. Volava. Potser és que pensava que quan més ràpid anés, més lluny quedarien els fantasmes del 2011 (o que l'aigua de valència havia fet més efecte del que ella creia). Sí, en certa manera, aquella tornada era com una fugida. Apretava el gas. Somreia. Semblava que per fi aconseguia deixar enrere els del 2011, i els del 2010, i els del 2009, i ... tots els fantasmes de la resta d'anys que encara ara l'acompanyaven. Volia oblidar tot allò que pesava, que l'atrapava i no la deixava evolucionar al mateix ritme que ho fa el temps.

Feia sis hores que havien tocat les campanades i, emocionada, corria pels carrers amb la seva particular "moto". Estava contenta. El 2012 havia de ser un bon any. Així ho havia decidit. Deia adéu al 2011 amb tot allò que comportava i decidia no mirar enrere. Tirar endavant, ràpid, cada vegada més, sentir els primers aires de l'any a la cara, agafar la corba sense por i...caure! No s'havia trencat, només un fort cop a l'espatlla. Feia mal però reia perquè entenia que les forces de l'univers tenen una manera molt especial d'acomplir els desitjos que hom demana. "Perdre la por" apuntava hores abans en aquell paperet. No especificava en quin sentit. Les forces de l'univers van decidir començar per "Perdre la por a caure".

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Pensava que fugir era la solució, però avançar amb velocitat als fantasmes del passat no li havia servit de res. Que les forces de l'univers decidissin concedir el primer desig de l'any en aquell precís instant no podia ser una casualitat.  Potser era per demostrar-li que fugir, anar ràpid no és la manera de vèncer els fantasmes ja que, malgrat la seva bona arrencada, l'havien atrapat. Es trobava asseguda a terra, en un nou any però envoltada de les ombres que sempre la seguien. Segurament les hauria d'espantar d'alguna altra manera...tenia temps, de fet, se li apareixia davant seu un nou sol, un nou dia per a descobrir-ho.