dimarts, 24 de juliol de 2012

Un dia després

Avui no tinc fotos, no calen, només els ulls humits perquè llocs especials on hi viu gent meravellosa s'han cremat, perquè part de la natura on m'endinsava quan necessitava oxígen i el Pitu (el meu gos) necessitava còrrer ja no hi és, i a hores d'ara, les flames segueixen dansant. Tristor en veure que el verd d'abans d'ahir avui és negre, i li segueixen més columnes de fum! No tinc fotos, tinc llàgrimes que espero que el dia de demà ajudin a fer crèixer aquesta terra de nou, perquè per sort, la terra es regenera. Com deia una amiga al facebook, ara tocarà mimar-la...

6 comentaris:

  1. Tens raó, ja hem vist fotos de tots els colors, la Xarxa en va plena. Avui toca plorar, fer pinya i quan la catàstrofe ja hagi passat, tornar a començar amb totes les forces. Mimar la terra, m'agrada!! Una abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí, d'imatges desoladores ja n'hem vist un munt, i suposo que haurem de conviure amb la negror de les muntanyes i els boscos durant un bon temps, però no cal que ho potenciem penjant-ne més fotos. Pensar que es pot regenerar, que cal plantar arbres, que com deia el gran Martí i Pol, que que neixin flors a cada instant, i així ho hem de creure.

      Petooons!

      Suprimeix
  2. Com bé dius, la terra es regenera.
    Ànims i força per seguir mimant la terra, ens necessita a tots, ella que ens dóna tant a nosaltres.

    Una aferradeta, bonica!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, la natura ens dona oxígen, pau, tranquil.litat, aliment...ens dóna vida i ara ens tocarà retornar-li.

      Una altra aferradeta per tu!

      Suprimeix
  3. T'entenc molt bé Rachel, perquè jo també ho vaig viure als incendis del 98. Dec ser una mica masoquista, perquè vaig recórrer tots els paratges, abans plens de vida i que després feien plorar de tanta cendra i grisor...
    Però al cap d'un temps vaig tornar a fer el recorregut i em va alegrar l'ànima, veure que alguna petita planta treia el cap...Com dius tu la terra es regenera. El que ja no sé si te gaire solució, és la falta de responsabilitat d'algunes persones, i sento una gran tristesa per aquelles persones que ja no veuran sortir cap més flor.
    Petons .

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs jo dec ser mssoquista igual, perquè dimarts ja vaig passar per alguna zona afectada, i aquest cap de setmana hi tornarem per endinsar-nos més...
      Espero que d'aquí un temps passi el que comentes, que petites plantes vagin traient el cap.
      Tens tota la raó, la inconsciència humana, el pitjor d'aquest món! i evidentment, les vides llevades no són plantes...
      Petons!

      Suprimeix