Una llum estranya s'escola per la finestra.
M'hi apropo i veig un cel diferent.
mig groc mig gris mig marró.
El blau i els rajos del sol desapareixen .
És la fi del món?
No, és un incendi i el seu núvol de fum
que mica en mica es va menjant la terra i el cel
de la mateix manera que els meus propis núvols
se'm mengen a mi i als meus pensaments.
Les ulleres no sempre funcionen...
A la tarda:
No és la fi del món, però ho sembla
la tramuntana empeny les flames, que segueixen
i fan que al cel es vesteixi d'uns colors terriblement bonics
Els boscos de l'Alt Empordà cremant
i un espectacle al cel impressionant.
Suposo que la vida és així de contradictòria.
 |
| Al fons, el castell de San Ferran |
 |
| Foto de l'Anna M. Arnau, una amiga |
És terrible. Encongeix l'ànima. Som petits, molt petits, i ens sembla en canvi que tot és als nostres peus. Tots som petits quan la natura es manifesta... i tant li fa que siguem negres o blancs, que tinguem cames o que no ens serveixin per córrer...
ResponEliminaperò encara, alguns no se'n adonen...
bona setmana, bonica.
Doncs sí, quan passes coses d'aquestes i els elements naturals es posen d'acord per no parar...poca cosa hi podem fer!
EliminaAra bé, diuen que el de Portbou potser ha estat amb la burilla d'un cigarret, vull dir que com sempre, la inconsciència humana en pot ser la principal causa.
En fi, bona setmana per tu també! :)
Interessant i crua aquesta reflexió que ens exposes sobre el bell espectacle que en el cel dibuixa la cruel emprenta del foc al bosc...
ResponEliminaFa molta pena veure cremar la terra...
Una abraçada!
Pena i por, per no saber quan pararà...
EliminaUn petonàs!
Aquest matí, Barcelona fa pudor de socarrat. Primer he pensat que potser s'havia calat foc en alguna de les muntanyes que la rodegen, però després me n'he adonat que prové de l'Alt Empordà... Estic força impressionada i preocupada, la veritat...
EliminaPetons!
Sí, aquí segueix cremant però curiosament, les cendres i el cel cobert de fum se n'han anat cap al sud...
EliminaPetons guapa!
Impressionant qualsevol incendi, però n'hi ha que prenen unes proporcions terrorífiques....Acabo de veure el de Figueres per la tele i m'ha fet esborronar. És un mal record que no s'oblida mai. No sé si tu el veus des de casa teva, però pel que dius del cel , sembla que sí.
ResponEliminaI ens queda molt estiu per endavant...
És veritat el que dius, un espectacle que malgrat tot és d'una gran bellesa, sembla mentida que pugui fer tan de mal. Ironies de la vida.
Petons de bona nit.
En veia el resplandor, però ara, des de la finestra de l'habitació sí que en veig un front. No sé exactament a quina distància es troba, perquè crec que la percepció ens enganya, però tot i així, impressiona, i més, quan sento la senyora tramuntana que es veu que avui no pensa dormir...
EliminaDoncs sí, ironies de la vida, imatges precioses que fan mal, molt de mal...
Petons!
Ambivalències de la vida, un espectacle cruel que teneyeix de bellesa el cel, tal com ho expliques és esfereïdor. Molts ànims, i espero que aviat s'aturi completament. Una abraçada!
ResponEliminaSí, nosaltres també ho esperem!
EliminaPetonàs!!!
Impotència al veure que no hi pots fer res i molta pena.
ResponEliminaEspero que a la nit el vent s´hagi calmat i que ho puguin controlar aviat.
Una aferradeta!
Sí, com diu Culdolla, quan la natura es manifesta, poc hi podem fer, enviar els millors desitjos i vibracions!
EliminaPerò les flames segueixen...
Una abraçada forta!
Ai Rachel ja tens raó, aquest foc s'ho menja tot...Terrible,desoladores les imatges. Tant de bo estigui controlat!.
ResponEliminaNo permetis que els núvols et mengin les il.lusions,tens força!.
Abraçada ben gran,
Desolador!, encara crema...
EliminaPetó gran,
Molt desolador! Ara me n'acabo d'assabentar que s'ha cremat un espai molt especial, "El bosc màgic", on feien meditacions, teràpies i la família que ho porta transmeten molta energia i molt d'amor. i res, trista per tot plegat, per tota aquesta natura que ens dóna tant quan ens hi endinsem i avui, avui l'únic espectacle que hi havia al cel era fum, i ja es començaven a veure les muntanyes, ara negres...
ResponEliminaCom diu una amiga, ara tocarà mimar la terra...
Un petonàs, Audrey!
Es una llàstima el que ha passat aquestes últimes setmanes i vaig viure de ben aprop d'altres incendis i el moviment de la gent, ADF, bombers i tothom es molt conscient de les flames, es l'enemic número 1 dels nostres boscos.
ResponEliminaSalut
i el que segueix passant. Jo ja no sé si és casualitat o causaitat...
EliminaVaig entrar el teu blog, és diferent, no sé gaire com va...heheeh!
Salut!