no! els ànims van i venen, tinc moments de tot, per sort. però sí estic distreta, no perquè faci moltes coses, sinó perquè tinc el cap a can pistraus. Em costa concentrar-me... Aquestes paraules sorgeixen d'un curs que faig de poesia empàtica: havia d'empatitzar amb una carbassa i això és el que m'ha sortit, perquè sí, aquests últims dies potser he pensat amb qui no hauria d'haver pensat, però per sort, tinc estonmes de tot! Petooons
Doncs el primer dia vam haver d'empatitzar amb un bloígraf...jejeje! i és sorprenent, perquè penses "va, i què he d'escriure..." però comences a mirar-te'l, a pensar què et recorda, què et transmet i acabes escrivint. Per gustos els colors. A mi, la crema de carbassa m'encanta! Petonàs!
Maria ! que ho digui jo...vale, però tu, que desprens il.lusió i ets tan jove..noo, eh! segur que els petits grans buits es poden emplenar. Quan? No ho sé. Com? És una sorpresa...
Uns bessets sempre ompolen i són ben rebuts. La nòria no sempre la gaudeixo, però és, i intento adaptar-m'hi el millor que puc. A vegades m'emplena, vegades em buida. Però hi sóc, sempre...
Vacios que por desgracia querida niña nos quedan en el corazón en este transitar por la vida. Muchos besinos de esta amiga que te dese feliz tarde de domingo con inmenso cariño.
Ui, jo me l'estimo molt el meu petit cor...per res del món el canviaria per una carabassa, ni per res... I parlant de carabasses, aquest dies se'n buiden moltes per la festa dels difunts(americana). Es poden aprofitar per fer-ne uns bons plats de crema, i menjar-se-la sota l'ambient somort i fantasmagòric de la llum de l'espelma que crema a dins. No t'agradaria pas ser una noia sense cor. Cuida'l com un petit tresor d'emocions! Petonets.
Tents tota la raó. M'agrada tenir cor però a vegades...fa tan de mal que diexo sortir la meva nena petita rondinaire i escric/actuo sense pensar. Ara bé, sens dubte, el cor també aporta tantes sensacions positives...que no voldria perdre-me-les. Petonets, de tot cor!
Ostres! Això de la poesia empàtica sembla -o sona- interessant: una barreja d'entrenament literari i psicologia emotiva, deu-n'hi-do! Segur que serem testimonis des del teu blog, del bon profit del teu aprenentatge. Em fa l'efecte que deus ser una alumna avantatjada =;-) Salut i empatia!
Ui ! no et pensos, la majoria dels companys repteixen de l'any passat i escriuen uns poemes que al.lucine! Ara, les comparacions són odioses. No val la pena. Tots tenim el nostre estil . Jo tinc el meu. El curs em va bé perquè m'obliga escriure, i encara que sembli mentida, surten coses d'eloenmets obljectes que a priori són poc inspiradors. De moment, només he anat a una classe. Sempre em costa acostumar-me a les noves coses, als nous cursos...però espero desinhibir-me i aprofitar-lo. Petons empàtics!
Dona, si aquesta carbassa fos màgica, com la de la Ventafocs, i m'aportés algunes coses que em fan gràcia, estaria bé. Però res de parar-se a les 12 en punt, ¿eh?, que el cor per ara és fidel ni no falla mai. I compte, no és el cor, el que falla en els amors: és el cervell, i això fa patir el cor, que no s'ho mereix.
De les carabasses en surt un puré molt bo! :-)
ResponEliminaFa dies que no se't veu gaire animada.... serà el temps?? Ptonets bonica!
no! els ànims van i venen, tinc moments de tot, per sort. però sí estic distreta, no perquè faci moltes coses, sinó perquè tinc el cap a can pistraus. Em costa concentrar-me...
EliminaAquestes paraules sorgeixen d'un curs que faig de poesia empàtica: havia d'empatitzar amb una carbassa i això és el que m'ha sortit, perquè sí, aquests últims dies potser he pensat amb qui no hauria d'haver pensat, però per sort, tinc estonmes de tot!
Petooons
uuuf, a mi em costaria molt empatitzar amb una carbassa, no m'agraden gens. El resultat ha sigut molt més bo que el puré. Ànims, bonica!!
ResponEliminaDoncs el primer dia vam haver d'empatitzar amb un bloígraf...jejeje! i és sorprenent, perquè penses "va, i què he d'escriure..." però comences a mirar-te'l, a pensar què et recorda, què et transmet i acabes escrivint.
EliminaPer gustos els colors. A mi, la crema de carbassa m'encanta!
Petonàs!
Els petits-grans buits gairebé mai s'arriben a plenar.
ResponEliminaMaria ! que ho digui jo...vale, però tu, que desprens il.lusió i ets tan jove..noo, eh! segur que els petits grans buits es poden emplenar. Quan? No ho sé. Com? És una sorpresa...
EliminaUns bessets tendres per omplir aquest petit-gran buit, vols?
ResponEliminaÀnims nina, que sempre tenim aquesta nòria que ens fa anar amunt i avall, però que en realitat és vida!!
Uns bessets sempre ompolen i són ben rebuts.
EliminaLa nòria no sempre la gaudeixo, però és, i intento adaptar-m'hi el millor que puc. A vegades m'emplena, vegades em buida. Però hi sóc, sempre...
Petons!
Buidar carbasses per omplir les olles i els estómacs. La vida ja és això, oi?
ResponEliminaUn petó, maca.
No sé què és exactament la vida. Sujposo que canvia a cada moment. A voltes carbasses, a voltes crema, a voltes buits.
EliminaPetonets!
Vacios que por desgracia querida niña nos quedan en el corazón en este transitar por la vida. Muchos besinos de esta amiga que te dese feliz tarde de domingo con inmenso cariño.
ResponEliminaVacíos que espero volver a llenar, i si no, encontrar nuevos espacios que llenar y olvidar los vaciós.
EliminaBesos!
Ui, jo me l'estimo molt el meu petit cor...per res del món el canviaria per una carabassa, ni per res...
ResponEliminaI parlant de carabasses, aquest dies se'n buiden moltes per la festa dels difunts(americana). Es poden aprofitar per fer-ne uns bons plats de crema, i menjar-se-la sota l'ambient somort i fantasmagòric de la llum de l'espelma que crema a dins.
No t'agradaria pas ser una noia sense cor. Cuida'l com un petit tresor d'emocions!
Petonets.
Tents tota la raó. M'agrada tenir cor però a vegades...fa tan de mal que diexo sortir la meva nena petita rondinaire i escric/actuo sense pensar. Ara bé, sens dubte, el cor també aporta tantes sensacions positives...que no voldria perdre-me-les.
EliminaPetonets, de tot cor!
Ostres! Això de la poesia empàtica sembla -o sona- interessant: una barreja d'entrenament literari i psicologia emotiva, deu-n'hi-do!
ResponEliminaSegur que serem testimonis des del teu blog, del bon profit del teu aprenentatge. Em fa l'efecte que deus ser una alumna avantatjada =;-)
Salut i empatia!
Ui ! no et pensos, la majoria dels companys repteixen de l'any passat i escriuen uns poemes que al.lucine! Ara, les comparacions són odioses. No val la pena. Tots tenim el nostre estil . Jo tinc el meu. El curs em va bé perquè m'obliga escriure, i encara que sembli mentida, surten coses d'eloenmets obljectes que a priori són poc inspiradors. De moment, només he anat a una classe. Sempre em costa acostumar-me a les noves coses, als nous cursos...però espero desinhibir-me i aprofitar-lo.
EliminaPetons empàtics!
Dona, si aquesta carbassa fos màgica, com la de la Ventafocs, i m'aportés algunes coses que em fan gràcia, estaria bé. Però res de parar-se a les 12 en punt, ¿eh?, que el cor per ara és fidel ni no falla mai.
ResponEliminaI compte, no és el cor, el que falla en els amors: és el cervell, i això fa patir el cor, que no s'ho mereix.
així, millor canvio cervell per una carbassa, no? hhehehe! Ara, m'afegeixo a la teva petició, que la carbassa sigui màgica, si no, no hi ha tracte.
Elimina