És el que em va fer sentir la imatge...o ja ho sentia abans, el q passa que la il·lustració em va inspirar les paraules...jejej! M'alegra q t'agradi! Abraçada!!!
No se sap si la lluna ens transmet la seva tristesa o si nosaltres, en canvi, li aportem la calidesa del cor... Són distints corrents enllaçats per la imatge i la paraula i, sobretot, per la realitat.
M'agrada molt la imatge, Rachel. Jo crec que sí que és una dolça condemna. Potser fins i tot no és ni condemna. És un estat ideal, poder tocar la lluna amb els dits i tocar de peus a terra. Seria un equilibri perfecte! Petons, guapa.
A mi també! De fet, la tinc com a fons d'escritori, i de tant mirar-la al final em va parlar ;) Quan parlo de condemna parlo del desig: quan toques la lluna en vols més, i més, i més... Ara, l'equilibri seria perfecte: tocar-la i no esperar més. Petooons!
La lluna i el seu encís... és la culpable de gairebé totes les passions!
ResponEliminaCulpable no, inspiradora!!! (sona millor...)
Eliminaperò prefereixo ser encisada per certes passions, que no sentir ni fred ni calor, no???
No podies haver escollit millors paraules per definir aquesta foto...Qui pogués tocar la lluna amb els dits!
ResponEliminaPetonets.
La lluna no, però potser podem tocar altres coses que ens hi apropin, i potser ens agradn tant que el mateix desig esdevé una condemna.
EliminaDe moment, però, em delecto mirant-la...hehehe!
Petons de bona nit!
Fantàstic, nena!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Cantireta! :)
EliminaAmb el teu permís i, ja que sóc seguidor del teu món virtual des de fa temps...dir-te que, la lluna sempre és inspiració.
ResponEliminaBoniques paraules
Josep
Gràcies per comentr Josep, i pots dir-hi la teva sempre q en tinguis ganes!
EliminaLa lluna és la llum de la nit...
és una il·lustració molt maca, però les teves lletres l'acaben d'arrodonir! Una abraçada!
ResponEliminaÉs el que em va fer sentir la imatge...o ja ho sentia abans, el q passa que la il·lustració em va inspirar les paraules...jejej!
EliminaM'alegra q t'agradi!
Abraçada!!!
No se sap si la lluna ens transmet la seva tristesa o si nosaltres, en canvi, li aportem la calidesa del cor... Són distints corrents enllaçats per la imatge i la paraula i, sobretot, per la realitat.
ResponEliminaSuposo que la lluna ens transmet una cosa o una altra segons la realitat que vivim en el moment en què decidim mirar-la...
EliminaM'agrada molt la imatge, Rachel. Jo crec que sí que és una dolça condemna. Potser fins i tot no és ni condemna. És un estat ideal, poder tocar la lluna amb els dits i tocar de peus a terra. Seria un equilibri perfecte! Petons, guapa.
ResponEliminaA mi també! De fet, la tinc com a fons d'escritori, i de tant mirar-la al final em va parlar ;)
EliminaQuan parlo de condemna parlo del desig: quan toques la lluna en vols més, i més, i més... Ara, l'equilibri seria perfecte: tocar-la i no esperar més.
Petooons!
Preciosa il.lustració per acompanyar un deliciós pensament que compartim.
ResponEliminaBessets, nina dolça.
M'alegra que t'hagi agradat.
EliminaUna abraçada!!!
Versos rodons, ser presonera i lliure.
ResponEliminai comentaris així els acaben d'arrodonir.
EliminaGràcies! :)