Sensacions...

Intento buscar sentir

però no té sentit intentar buscar

Les sensacions no les trobes

Les sensacions les sents

Paraules a mitjanit

La nit m'acarona. No la lluna, que des d'aquí no la sé veure. Sí alguna estrella, brillant, llunyana, petita. I jo, que m'estic a la plaça, observant, intentant distreure els pensaments, retardant el moment de pujar, arribar a l'habitació, encendre el pc i sentir-me sola. Buida. La nit m'acarona, i la música,  com no, m'acompanya, però a vegades no en tinc prou. Com avui. Avui voldria més, i no m'agrada desitjar. Sé que quan més desitges més infeliç ets. Però, és que es pot contorolar això?

Migdiades d'estiu...

Ara no m'amago sota la manta. No em cal, massa calor. Sí darrera la persiana, que abaixo fins que només entra un rajolí de sol. També, darrera la música, que escullo curosament perquè m'acompanyi durant aquest petit viatge que compartirem (de vegades no és tant petit...). M'estiro i deixo caure tot el pes del meu cos sobre el llit. Intentar relaxar-me i deixar volar la imaginació fins que noto un calfred que em recórrer tot el cos, que és quan realitat i irrealitat deixen de ser, es confonen, es mesclen i formen un nou món on jo ja hi sóc amb els ulls tancats.

Dolça migdiada...no sempre en trec el suc que vull però m'encantes!

Setembre

Espero no esperar. Millor així.
Decideixo no decidir. Deixar fluir.
No pensar. No fer.
Que el camí es dibuixi sol.
Que les respostes vinguin soles.

Però què passa si el que se'm presenta em fa por?

Excuses.
Mil i una.
Totes valen, però en el fons sé que és hora de decidir.
Plantejar nous reptes, nous objectius.
M'ha sorgit una possibilitat. Em fa mandra.
Una excusa més.
Sé el què hauria de decidir.
Sé que no sempre faig el què toca.
Sé que no sempre sé ser atrevida.
Sé que em fa pal afrontar-me a segons què.
Que tinc 26 anys però que em fa por tenir responsabilitats.
Que penso en no pensar però no en sé.

Que setembre ja està aquí, i jo sense ser-hi, com sempre.

No sempre que somio m'ho passo bé

M'aixeco ja cansada. Els braços em pesen, les cervicals em minven i el cap em fa mal. Potser és que m'he esforçat massa per sobreviure en el somni d'aquesta nit. Bé, més que somni ha estat un malson, d'aquells estranys que a vegades tinc. Rajos de llum de tots colors al cel, però no eren bonics. Feien por, feien desaparèixer tot allò que tocaven, i la negra nit, que semblava eixamplar-se i menjar-se la terra, que empetitia mica en mica perquè algunes de les seves parts explotaven en xocar contra no sé ben bé què. No hi havia verd, ni blau, ni el Sol.  Negre, marró, vermell i un poc de taronja pintaven el paisatge, i gent que corríem sense saber cap on tirar, i televisions, telèfons, pc's que deixaven de funcionar, i família i amics perduts, i campaments de refugiats (això sí, amb el petit detall que en aquests hi havia llaunes de cervesa). Jo n'he agafat una mentre intentàvem serenar-nos enmig de tot aquell caos i... m'he despertat. M'he sentit alleugerada, afortunada per poder sortir d'aquest malson. Hi ha gent que no en pot sortir, perquè no dorm, no ho somia, perquè en certa manera, és una realitat.

Sí, podria ser jo

Ernst Ludwig Kirchner

Aquesta noia podria ser jo, però no ho sóc.
Aquest gat també podria ser el meu, però no l'és.
I aquelles ampolles podrien ser meves, però no ho són.

La noia que somia desperta.
La noia que espera però no sap ben bé què.
La noia que desespera perquè pensa "que tot està per fer i tot és possible" però no sempre ho creu, i es perd abans, fins i tot, de moure's del sofà.

Sí, perfectament, aquesta noia podria ser jo.

Una copa i...

...I a cada glopada un record,

el teu,

que m'emborratxa

Sí,

no és l'alcohol qui em tomba,

ets tu,

la teva absència

i la soledat, que es creix.

I a cada glopada

més lluny d'aquí.

Realitat distorsionada

i tu més a prop,

que m'emborratxes,

que em sedueixes,

que em tombes

i caic, finalment,

en un bell somni.

Dolç.

Fals.

Desperto i no hi ets.
Una copa.

Sola
Tombada.

Com jo.

El mar que veig

El mar d'avui el matí a Cap de Creus

Avui he anat a Cap de Creus, on la terra, el cel i el mar són un de sol.

He vist un mateix mar vestit amb diferents robes.

Un mar blau, fosc
També un mar blau, com el cel.
A estones ha estat gris, plata,
i a d'altres brillava, tímid, com el sol d'avui.
També l'he vist verd, com les algues i és que el mar és sorra, terra, roca...
És tot reflexes!

El mar és tranquil però també pot ser brau.
El mar és una onada,
que ve, que va, que acaricia la terra però no s'hi queda.
El mar, que puja.
El mar, que baixa.
El mar, que s'enfada.
El mar, que es calma.
El mar, que em calma.
El mar, és música.
El mar, és viu.
El mar, que es mou, canvia, es transforma i torna.

La terra s'acaba però...el mar no té fi, i a l'horitzó es confon amb el cel.

El mar és el món.

El món és tot.

Tot és el mar.

Jo sóc tot.

Jo sóc com el mar.

Canviant però, en el fons, sempre el mateix.

M'agrada flipar

Sí, m'agrada flipar, i avui, tot i que no he fet grans coses, he flipat en diverses ocasions.
Bé, la veritat és que ja vaig començar a flipar ahir a la nit...

Russian Red a l'Acústica

Sí, ahir, quan vaig anar al concert d'una nina que cantava com els àngels, però no funcionava amb piles, no, funcionava amb música. Es movia al ritme de cada nota que els seus acompanyants feien sonar deliciosament. Sintonitzava amb cada acord, vibrava amb cada cançó, i es veia que, cada vegada més, sentia, sobre l'escenari, aquella energia especial que transmet la música, i ella, així, com si res, ens la feia sentir a nosaltres, els espectador/es, que bocabadats, flipàvem amb el conjunt de sensacions que flotaven sobre el Claustre de l'Institut Ramon Muntaner.



Les flipades, però, han continuat avui...

sí, quan tornant de rentar el cotxe amb la meva mare els ocells ens han fet un regal: han arrencat el vol just quan passàvem pel costat. Ales amunt i avall, espurnes de plata al cel, que ballen, que juguen, que es mouen i totes juntes formen una bonica silueta com si fossin un sol ocell. He flipat.

i per la tarda...tocava l'Eduard Canimas. N'havia escoltat alguna cançó. Em relaxa i tenia moltes ganes de veure'l en directe, i d'escoltar, especialment, la cançó "Rema" però...per variar, hem arribat tard i només he pogut gaudir-ne les últimes cinc cançons. Tot i així, el tastet m'ha encantat. Humor, delicadesa, amor, pau, bones vibracions i bona música (el que l'acompanyava amb la guitarra ha estat genial també!), i quan em pensava que no podria escoltar la "meva" cançó perquè, evidentment, ja l'hauria tocat...m'ha fet un regal! Ha sonat! L'ha sentit! L'he sentit! L'hem sentit! i ha estat preciós. He flipat (i segueixo flipant ara mateix escoltant el cd....).

http://www.goear.com/listen/ac1715e/rema-canimas

Anant en cotxe cap a Castelló també he flipat. Em sentia bé, contenta. Gaudia de l'aire que m'acariciava la cara, simplement, i d'un altre regal...l'olor de la pluja! i per acabar-ho d'arrodonir, radio 4 em posa "L'aniversari" dels Manel, que em sedueix cada vegada que l'escolto. Gran moment! Sense pensar més enllà, o sí, però amb serenitat.

(crec que) "Ombres"
de Ministral

Més tard, he anat a una exposició de pintura. Josep Ministral n'era l'artista. M'ha agradat en general, però he flipat especialment amb un quadre. No en recordo exactament el títol, alguna cosa així com "Ombres". M'ha sorprès, perquè jo, les ombres, sempre me les he imaginat negres, grises...però aquest home les pinta de colors! Ell m'ha dit que pinta el què sent, per tant, les ombres, les sent així. Espero jo, sentir-les així algun dia...

El dia ha anat bé. Podria haver anat millor, potser. M'hagués agradat tenir més regals? Segurament. Desitjo flipar també per unes altres coses? Sí. Però avui ha anat així, i així, com ha anat, ha estat bé. I sí, potser a vegades m'equivoco i flipo massa, però prefereixo flipar-me i desflipar-me, que no pas sentir sempre el mateix. (i ara aniré cap al llit perquè demà, quan em llevi a les 7 fliparé, i no m'agradarà gaire crec...).

Bona nit i bones flipades!

Serena.
Serena però trista.
Serena i trista, no podia evitar, a vegades, sentir que li havien tallat les ales abans de volar.
No ho sentia, sabia que era una realitat.

Realitat canviant...

Serena.
Serena i trista.
Serena i trista però somiadora, encara a vegades, li semblava veure fades al seu voltant.
Fades que, de tan en quan, s'asseien sobre el seu nas, la miraven directament als ulls i li deien que d'ales se'n podia fer unes a mida...

Realitat canviant...

Ara sí, ara no.
Ara les veia, ara no.
Ara serena, ara no i anava  fent.
Fent i desfent.
Fent i desfent i  somiant. A vegades desperta, a vegades només adormida.

Desaprenent amb vampirs

Amb llàgrimes de sang plorava aquella mort.
L'havia estimat. Per això l'havia mort.
Bebia sang per emplenar la buidor que ella li deixà.
Matava per sentir-se menys humà.
No soportava aquell dolor.
Al cap i a la fi era un vampir, i els vampirs no tenen sentiments.
O si?

(Ho sé. Sóc un xic rara i m'emociono mirant sèries de vampirs, però com moltes coses en aquesta vida no tot és el que sembla. Hi ha vampirs que poden ser més humans que les pròpies persones.

Que són diferents? Sí. Que poden ser perillosos? Sí. Que són interessants? També. Que tot i estar morts viuen? També. Que si viuen senten? Evidentment, i desitgen, i s'emocionen, i pateixen...com nosaltres, els humans. En alguns aspectes funcionen diferent, però no per això els hauriem de tenir por... i és que per mi, una sèrie de vampirs no és només una sèrie de vampirs, em fa pensar amb moltes altres coses, coses que no s'allunyen tan del nostre món real. Que de vampirs i éssers especials no només n'hi ha a les pel·lícules...).

Moments Rachel

Ni passat ni present ni futur. Tot és un conjunt de moments. Moments de tot.

Ara mateix, moment no agradable. D'emprenyamenta. Amb tot. Amb el món, amb el temps, amb els demés, i en el fons, amb mi mateixa.

Per perdre el temps, per no fer res, per no saber aturar el meu estat d'ànim, per sentir-me així, per no aguantar-me però, renoi, hi ha tantes coses que no depenen de mi!

                         
...............................................

Per sort, els moments tenen això, que són moments. No perduren en el temps. Passen. I el meu moment d'emprenyamenta ja va passant. Amb música, amb paraules, amb passejos amb el gos, respirant l'aire del carrer, sentint la fresqueta de les vuit, veient com mica en mica els dies ja es van escursant, escoltant els ocells, veient algún núvol especial, compartint preocupacions... i és que les parets de casa, sí, estan quietes però ho xupen tot, la calor de tot el dia, que t'ofega, se't menja i les bones vibracions. Per estar de bon humor, val la pena sortir, al carrer i d'un mateix. Respirar profundament i expulsar.

..........................................

Ja he respirat, ja he expulsat i ara toca moment Barça i birra, que segons com, també ajuden a estar a de bon humor. Bona nit i bons moments!

Sobre Pau Alabajos...

El vaig escoltar per primera vegada fa un parell de mesos. Anava en cotxe i de sobte,  radio 4 em va fer un regal: em va presentar "Inventari", una bella cançó que em va hipnotitzar, tan per la seva lletra (que sentia com si l'hagués escrit jo), com per la seva sonoritat.

En arribar a casa vaig remenar pel google, i vaig descobrir que l'autor de la preciosa cançó era un tal Pau Alabajos. Mica en mica, el vaig anar descobrint, i mica en mica, me'n vaig anar enamorant. I és que no és només "Inventari". Té moltes altres peces que m'han seduït. Cançons que parlen d'amor, d'adéus, de somnis, del món d'avui i d'un món que va passar però que, malauradament, encara en patim les conseqüències. Un cantautor sensible, compromès, amb encant i una veu preciosa.

Cada vegada que per casualitat escoltava "Inventari" per la ràdio pensava que m'encantaria poder-la escoltar en directe, i com són les coses, avui, Camallera, un poble no molt allunyat de casa, m'ha fet el regal amb el cicle "Al vespre, cançó d'autor" i ens hi hem arribat. L'he pogut veure en directe, i no m'ha decebut, més aviat el contrari, la seva veu guanya en directe. A més, he pogut descobrir la seva faceta de poeta. Hagués estat una vetllada perfecte si jo, una mica burra a vegades, m'hagués atrevit a saludar-lo, però sóc com sóc, i he marxat abans d'hora, pensant que no havia de marxar però que sóc tímida i a mi aquestes coses d'esperar-me per demanar autògrafs o simplement dir-li a aquella persona que quan canta t'arriba molt endins, no em van.

En fi, us deixo amb un altre cançó d'en Pau Alabajos. Ja l'havia escoltat, però avui, en directe, encara m'ha arribat més. (De fet, en volia penjar una altra, "Diuen que totes les coses" però no l'he sabut trobar. Si aneu al seu myspace - http://es.myspace.com/91249527- la podreu escoltar).

Aquesta, "Zaping", però, també m'agrada molt. Espero que a vosaltres també.

Desaprenent, dia a dia, a observar la realitat des del mateix angle...

Obrir la finestra

De Magritte

Està oberta, però no del tot.

Està oberta, però no el suficient per poder veure-hi més enllà, ni dormir bé.  Segueixo tenint calor i les nits...se'm fan molt llargues.

Trobo a faltar l'entrada d'una brisa agradable, fresca,  que m'acariciï el cos suaument mentre dormo, però l'aire no hi passa, no troba el camí.

Si pogués, l'obriria del tot, però hi ha el perill que en surti mal ferida, o que hi vegi el que no vull, o que simplement no hi vegi, i és que la finestra no està al lloc més adient. Des d'allí no hi veig colors, ni estrelles, ni la lluna, ni tan sols el cel. M'ho he d'imaginar.

A més, si l'obrís del tot i aixequés el cap m'hi donaria un bon cop, i sí, veuria les estrelles, però no les que jo desitjo.

Dies d'estiu

Per relaxar-te mentre llegeixes...

Del Sr. Google

Estirada, sobre la tovallola, mirava cap al cel. Un cel clar, amb un sol que brillava cada vegada més, acompanyat d'uns quants núvols grans, blancs que la meravellaven. Gaudia observant-los. Es movien i canviaven de forma ràpidament. Tant, que de cop i volta es van esfumar i els rajos del sol l'enlluernaren directament. Va tancar els ulls. De fons, el so màgic de les onades. "Ara van, ara venen". Era aviat, encara podia sentir la seva remor perfectament. Era una companyia agradable. Les onades la cridaven. Si hagués pogut, s'hagés aixecat i s'hi hagués apropat més, per remullar-se els peus, però estava estirada, sobre la tovallola, i la mecànica del seu cos no li permetia fer aquest gest sola. Seguia amb els ulls tancats. Pensava que així ja si estava bé.

Ella es relaxava mentre la platja, mica en mica, s'anava despertant. Les onades al mateix lloc, però el seu so cada vegada més lluny, i la calor del sol cada vegada més a prop, apretava amb força. Necessitava l'aigua del mar. Unes mans amigues i un bon bany. El seu cos flotant sobre l'aigua. El primer bany de l'estiu. Li feia mandra, i és que a la pltaja no s'hi mou amb facilitat, però de tan en quan val la pena fer un esforç, deixar-se ajudar, perdre les manies i gaudir d'aquests moments. Moments que passen i la platja...

La platja ja despertada del tot, gent cantant, nens/es jugant, persones amunt i avall, el so del mar massa lluny, massa gent, masses ulls i el sol solemne. Massa de tot. Moment de marxar. Se n'ananava satisfeta però amb sensacions contradictòries amb la mecànica del seu cos. No sempre era fàcil conviure-hi. Tot i això, sentia que havia estat un matí ben aprofitat, i és que els seus dies d'estiu no solien ser gaire d'estiu, però aquest cap de setmana ho havia estat, i això l'apropava més a aquell estat de serenitat que tan li agradava trobar. No durava per sempre, ho sabia, però no calia pensar més enllà. Dies d'estiu...i punt.

El meu mòbil

Com tantes coses en aquesta vida . . .
es va apagar i ja no es va tornar encendre.

Totes les imatges i paraules que hi tenia guardades

amb ell s'han quedat però . . .

jo segueixo endavant, amb un altre. 

Si be no és nou, funciona millor que el vell.

Espero que m'encomani alguna cosa
i dia a dia, funcionar millor jo també.

Bona nit i bons somnis! 

On pause

"Mientras no elijas, todo sigue siendo posible"

                                             (Mr.Nobody)

Escollir, difícil. Decidir, fa por. Descartar, perdre opcions. Arriscar? Arriscat. I si t'equivoques? No pots tornar enrere i reescriure el guió. És el que té viure.

Quan no sé què fer, em quedo "on pause". Al cap i a la fi, mentre no faci res, tot és possible, però . . . i al temps, com el poso "on pause"? Si no el paro,  mentre no faig res, també em perdo coses, no? És el que té no viure.

La noia encantada

No era ella. Es va deixar encisar per una mena de màgia blanca, dolça. La va encantar durant uns mesos . Era agradable, i tot i que la desconeixia i no sabia ben bé com utilitzar-la, va deixar que fluís dins seu. Mica en mica, i sense que ella, innocent, se n'adonés, l'encanteri anava creixent. Tenia por, però a la vegada, sentia una energia molt potent que no volia deixar escapar. No era ella, però sentia que si es deixava endur per aquelles sensacions, era capaç de menjar-se el món, de volar però . . .

res és immutable, ni tan sols la màgia blanca, i és que  el bruixot, l'encarregat de l'esmentat encanteri,  es va veure involucrat en una mena de lluita entre les forces del bé i del mal i, inesperadament, va canviar de bàndol.  La màgia blanca, abans d'arribar al seu punt més àlgid, esdevingué màgia negra,  i és que les coses bones no duren per sempre, i a vegades acaben, fins i tot, abans de començar. Sí, estrany, si no ha començat com pot acabar? Bruixeria, sí, de la negra negra.

No era ella. Ara vivia sota els efectes d'un encanteri de màgia negra, que la controlava des de feia setmanes. No era agradable, però no podia deslliurar-se'n. Sentiments, desitjos, necessitats que no sabia com resoldre. Influenciada per la màgia negra, intentava desencantar-se però no podia, no hi estava acostumada i . . . passaven els dies. De vegades trobava algun antídot que bloquejava l'encanteri, però només ho feia temporalment. Quan passaven els seus efectes les sensacions de buidor, soledat . . . tornaven. Poder, abans de ser encantada ja les tenia, però no les sentia amb tanta intensitat, i és que la màgia, tan la blanca com la negra, tenen la capacitat d'augmentar la intensitat de les sensacions. Si et deixes encantar, com la nostra protagonista, t'arrisques a viure intensament sensacions molt agradables, però també, a sentir més intensament el dolor, la pèrdua.

Misty circus 2
Victoria Frances

Aquella noia, encantada, desorientada, no era ella, o sí?
Potser no estava tan lluny com ella creia de la màgia; potser, va ser ella mateixa qui va propiciar que la màgia entrés a la seva vida; potser ho necessitava, potser ja la portava a dins i només feia falta que algun bruixot estigués disposat a compartir-la. Potser, en el fons, li agradava jugar amb la màgia. Potser, més en el fons, era una petita bruixa encantada de viure en aquest món ple de màgia, encara que no sempre anés al seu favor. Potser era només una aprenenta però volia practicar. Segur que amb el temps n'aprendria, de fer  pocions, i embruixaments, i encanteris, i sí,  acabaria utilitzant la màgia com ara ho havien fet amb ella.

Adeu, Somnis . . . Bon dia Realitat!

Obria els ulls. A poc a poc, no fos cas que el somni s’escapés abans d’hora. Volia retenir-lo una mica més, observar-lo minuciosament, estudiar-lo, acariciar-lo, exprimir-lo amb delicadesa per poder provar tot el suc, gaudir-ne fins al final, fins que els seus petits peus toquessin a terra. Sabia que quan més desperta estigués, més s’allunyaria d’aquella agradable sensació que l’havia acompanyat durant el seu son. Es tractava, però, d’una separació inevitable. 

Que els somnis es queden al llit,  que quan els ulls s’acaben d’obrir es veu de tot, es veu massa, es veu tant que enlluerna. S’enlluerna tot menys el que més voldries veure. Que quan et despertes, t’aixeques i et vesteixes no només ho fas de roba. Que et vesteixes també de pensaments, invisibles, indestructibles, incansables que t’esperen al costat del llit i se t’enganxen tan bon punt deixes el món dels somnis.

Adeu somnis!

Bon dia realitat!

Una amiga sueca, molt encertadament, em va presentar aquest grup. Bona música per acompanyar aquest moment de transició del món oníric al món real . . .

Miro però no hi veig

Miro, no veig i em  pregunto.
No tinc resposta, penso i imagino.
Imagino el què, el per què  i el què faria si.
Imaginar no és
el per què no el sé
i el si no és possible
No tinc resposta, penso i bec
i a cada glopada un record
Recordo, torno i sento
Sento que no sé què sento
"i quan no saps què sents, què sents?", em pregunto.
No tinc resposta, penso i em perdo.
Em perdo en mi, en l'ahir, en el demà,
en el potser i en les vides que hagués pogut tenir si
però el si no és possible
No tinc resposta, penso i callo
Paro, inspiro, expiro
Respiro, visc i sóc.
El què, per què i a on no no ho sé.
Però vull ! per això . . .
miro, no veig, no sé però em segueixo preguntant.