M'aixeco ja cansada. Els braços em pesen, les cervicals em minven i el cap em fa mal. Potser és que m'he esforçat massa per sobreviure en el somni d'aquesta nit. Bé, més que somni ha estat un malson, d'aquells estranys que a vegades tinc. Rajos de llum de tots colors al cel, però no eren bonics. Feien por, feien desaparèixer tot allò que tocaven, i la negra nit, que semblava eixamplar-se i menjar-se la terra, que empetitia mica en mica perquè algunes de les seves parts explotaven en xocar contra no sé ben bé què. No hi havia verd, ni blau, ni el Sol. Negre, marró, vermell i un poc de taronja pintaven el paisatge, i gent que corríem sense saber cap on tirar, i televisions, telèfons, pc's que deixaven de funcionar, i família i amics perduts, i campaments de refugiats (això sí, amb el petit detall que en aquests hi havia llaunes de cervesa). Jo n'he agafat una mentre intentàvem serenar-nos enmig de tot aquell caos i... m'he despertat. M'he sentit alleugerada, afortunada per poder sortir d'aquest malson. Hi ha gent que no en pot sortir, perquè no dorm, no ho somia, perquè en certa manera, és una realitat.
Es una cosa tan gran somiar.. Pero com tot, te la seva part dolenta, que son els malsons.. Diuen que son "miedos", pors que tenim, temors, més enllà d'un significat mes estricte, que segur que el té, el somni ens pot posar a suar una nit d'hivern, o a tremolar en una nit tranquila i calmada. El malson que mes s'em repeteix es el d'avions caiguen aprop meu, o a casa meva..
ResponEliminaa mi m'encanta somiar, tot i que sé que a vegades ens porten a llocs on no voldriem anar...i de ben segur que tenen relació amb les nostres pors reals!
ResponEliminamerci perr comentar Mane! ;)