Llegint, desaprenent, compartint

Llegint un conte de Txèchov, La dama del gosset (1899). M'ha agradat especialment el següent fragment:

"(...)Tot estava en calma; les cigales cantaven als arbres i allà on eren ells dos els arribava la remor cavernosa, monòtona, de les ones que parlaven de la pau, del son etern que ens espera. Devien remorejar igual quan Jalta i Orleanda no existien, i així se senten ara, i se sentiran amb la mateixa monotonia quan nosaltres no hi serem. I en aquella constància, en aquella indiferència absoluta envers la vida i la mort de cadascun de nosaltres, s'amaga, ben segur, la garantia de la nosatra salvació eterna, del moviment incessant de la vida en el món cap a la perfecció. Assegut a la vora d'una dona jove (...) acaronada i idealitzada per aquell panorama màgic - la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós-, Gúrov pensava que, ben mirat, tot és meravellós en aquest món; tot, tret del que pensem i fem quan oblidem la nostra dignitat humana i els designes elevats de la nostra existència."

"la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós"...i el sol, la terra, l'aigua, la pluja, el vent, el so de la natura, i el seu silenci... i el moviment incesant de l'univers. La seva màgia i la connexió amb totes les seves peces. A vegades, jo també la puc viure. En certs moments aïllats en els quals no penso,només em deixo endur i em deixo sentir, simplement. Passejos terapèutics, en dic; respirant l'aire profundament, observant el riu, el cel, sentint els rajos de sol penettrant dins el meu cos que accepto obertament sabent que és la millor font d'energia, i observant la papallona blanca que m'acompanya un tram del camí sobrevolant les herves del costat de la vorera. I és que, ben mirat, és meravellós! fins que arribo a lloc i/o certs pensaments  em desperten, o més ben dit, m'adormen de nou.