L'arbre que somiava ser núvol

 Atrapat per la terra, immòbil, solitari. Era un arbre. Creixia, sí, però no com ell havia imaginat. Pensava que amb el temps trobaria la manera de dividir el seu tronc en dos, desplaçar-se i veure món. Li era impossible. No podia lluitar contra sí mateix, era inútil. L'escorça que el cobria era dura, i cada vegada més gran i més forta.  Viure atrapat, és el que li havia tocat. Ser arbre, amb un tronc que de res li servia, per ser-hi, simplement. Tenia sentit?

Volia cames, però se li concedien braços. Uns braços que no arribaven on ell volia, a acariciar el cel. Per conéixer algun ocellet de tan en quan, això sí. Li agradava la seva companyia, però sempre acabaven marxant. Per què? es preguntava, no sóc un mal arbre. De vegades, fins i tot, li sortien unes boniques fulles que l'animaven. El feien sentir millor, més guapo, i l'ajudaven a  respirar. Pensava que les fulles serien ales,i podria volar, per fi. Les fulles, però,  canviaven de color, queien i se les enduia el vent. Elles també, es deia, elles que formaven part de mi també han volat. L'únic que seguia allà, passés el que passés, era el cel. El mirava amb deteniment, li fascinaven la quantitatde colors que podia tenir i sobretot, aquells núvols. Esponjosos, flotants, canviants. De ben segur que viatjaven arreu. Volia ser un d'ells. Flotar, conéixer món, moure's. Canviar de forma, jugar amb el sol, jugar amb la lluna. Seria d'allò més divertit...

L'arbre que detestava ser arbre. L'arbre que somiava ser núvol. L'arbre que envejava la vida del núvol , que no sabia que no era res més que aigua condensada, que algun dia proper deixaria de ser núvol per convertir-se en pluja, en gotes d'aigua que regarien la terra. Un núvol que canviaria de forma per alimentar les seves arrels. L'arbre que no sabia que per dins seu fluïa l'essència d'aquell núvol. Que si vivia, era en part, perquè era núvol. Que tot són cicles, que els núvols canvien de forma i els arbres es mantenen. L'arbre que no sabia que tot té la seva funció i que ser arbre és tot un honor. Que tenir arrels no és pas cosa dolenta, que t'ajuden a no caure quan el vent bufa amb força. L'arbre que potser no viatjaria arreu del món però gràcies a la seva resistència podria viure milers de coses. Veure, donar i rebre. L'arbre que desconeixia que, com els núvols, ell també era una peça imprescindible per la mecànica de la Terra.  Que era núvol, era oxígen, era aliment, era refugi, era vida i no ho sabia.