Encara em queden restes de la bomba que no va esclatar.
Les busco i no les veig.
No hi són.
Explosió desitjada.
Explosió imaginada.
Les no-restes hi són.
Les sento sense buscar-les.
I és que som el que vivim però també el que deixem de viure.
Què certa la darrera frase!, som també tot allò que anem aprenent, descobrint..., a cada passa que fem.
ResponEliminaPetonets, bonica!.
Sí, aprenem de les passes que fem, però tb de les q no fem...
EliminaPetons!
Potser cal que exploti la bomba per fer net, les restes desapareixeran per sempre...
ResponEliminaI que som el que vivim, segur i el que deixem de viure també, perquè son unes vivències mai tingudes, que potser
ens haurien condicionat...
Un petó de molts colors.
La boma me la van passar, però ja no esclatrà, o almenys, com jo hagués volgut. Almenys, el dibuix d'aquest post té més colors, no? hehehe!
EliminaI sí, a la pràctica, tots ens condicions, el q fem i el q no.
Un petonàs!!!
Pensar tant en el que som, en el que podriem ser, en el que seriem si haguessim, en el que serem... Com ens acalentem el cap. I els instints? Els tenim oblidats... Jo ho vaig descobrir quan la meva filla gran era petita. Ho volia fer tant bé que llegia tots els articles, els llibres, i tot allò que em podia ajudar, fins que vaig descobrir que el millor de tot era només fer. Fer el que et diu el cor, fer el que creus millor, fer el que pots en aquell moment, seguir els instints, només! Però de vegades ho volem fer tan bé, que aparquem la nostra pròpia manera de fer, per acollir la dels altres. I hem de ser conscients que no ho podem tenir tot, que ens equivocarem, que l'encertarem i que acabarem, com tu dius, sent el que fem!
ResponEliminaPetons estimada Rachel!!! (Avui estic guerrera, deu ser la calor =:)
Sí, no hi ha cap manual d'instruccions, i si n'hi hagués, seria diferent per cada persona. Suposo q el + important, i el q ens fa sentir millor, és intentar el millor possible en tot allò q fem.
EliminaPetons!!! :)
verídic...
ResponEliminacert...
Elimina