És hora d'arrencar

Tinc hora a les 18:00. Arribo a les 18:30 -tenir una cita d'aquestes a ningú li apassiona-. Tot i així, m'he d'esperar. A la sala, quatre revistes. Les fullejo però no me n'agrada cap. No em concentro, estic nerviosa. No, trista. O més aviat, sento que no sé què sento. Potser les tres sensacions a la plegada. En el fons, tinc por. L'última vegada, per més que em punxaven, el dolor no desapareixia i el record d'aquell moment és el que em fa sentir l’angoixa. Sol passar... Però si la cosa no funciona, per profunda que sigui, s'ha de treure.

S'obre la porta. Ja pots passar, em diu tot somrient. Ens preguntem els típics què tal, com vas; fem alguna broma i cap a la camilla. M'estiro, intento relaxar-me i...a punt! Ja hi sóc. Tot d'eines que no conec ja esperen lluents a la tauleta. Cada una tindrà el seu moment dins aquesta funció. Primer de tot, unes quantes injeccions d'anestèsia. Sense, seria massa dolorós. Espera a què facin efecte i som-hi. L'operació comença.  La doctora sembla que saps el què es fa. Primer unes eines com per triturar el que es veu per fora. Sembla poc, de fet, només servia per guardar-hi merda, però per dins…ha arrelat. No es pot treure de cop, s’ha de trencar. Ara un martellet. Primer un tros, després l’altre i nar fent. Ara palanca, ara estira. No fa mal, però sí impressió. Noto les estirades, i és que per molt que s'hi esforça, no acaba de sortir. S’ha de furgar més. I vinga, jo allí, estirada, pensant, com pot ser que una cosa que ni te n’adones que entra costi tant de treure. I més eines, una amb forma d'alicates. Només de veure-la fa mal. Faig un esglai. S'ha de remenar més endins. Necessito més injeccions. M'arriba alguna sensació i no és només la força. És el dolor, o el buit que ja es comença a fer notar. El meu cos s’entesta en mantenir aquestes arrels però ja no em serveixen de res. S’han de treure, em repeteixo. Sembla que quasi està però es perd un tros. Petit, persistent. El tenia i se m'ha escapat, em diu. No el notes? Bé, si no el trobem, tard o d’hora ja sortirà. Què??? No, no, no, ha de desaparèixer ja. No puc aguantar més. Començo a buscar, a ser consccient que em fa més mal que bé i sí, no vull cap espina més dins meu. Mmmm...crec que està aquí dalt. Sí, ho és, l’últim tros, esmicolat. Ja surt. Per fi! Queda una petita ferida, uns quants punts, antibiòtic i ibuprofenos i amb uns dies ni t’enrecordaràs.

És el dentista, sí, però també podria ser el treu espines clavades que no acaben de sortir, que entren tan suaument que ni te n'adones i que punxen quan menys t'ho esperes. Quan te'n canses i les intentes arrencar, el dolor és quasi inaguantable. Sens dubte, un treu espines clavades professional no m'aniria malament...