Em dones la mà sense
tenir-ne
Em fas vibrar i
no tinc cordes
Pell de gallina sense
carícies físiques
Em fas viatjar només
tancant els ulls
M’emociones perquè
et sento a dins
Em fas volar tot
i que ja no et puc tocar
Recordo cada
tecla del teu cos
M'hi passejo i les faig sonar totes
Imagino que
hi jugo amunt i avall
 |
| Il.lustració: Jerico Santander |
Piano que
aquesta nit em fas l’amor
La teva melodia la
nostra millor còmplice
Dolça companyia quan
em dones la mà.
Aquest enyorat poema teu em fa recordar, potser pel dibuix que l'acompanya, un piano dansant que vaig escriure una vegada. També em porta a la memòria els "Núvols amb pantalons", de Maiakowski i la música de Satie. Ja veus si se'ns poden ocórrer pensaments que potser no tenen res a veure amb la intenció de l'autora que els ha escrit... És la riquesa afegida que comporta la poesia.
ResponEliminaDoncs sí, sempre ho penso, que la màgia de compartir (ja siguin paraules, música, cinema, etc.) és que cadascú ho pot interpretar a la seva manera. A vegades passa, però, que dues persones que ni tans sols es coneixen poden compartir la mateixa sensació a distància! Les opcions són infinites...
EliminaGràcies per dir-hi la teva! M'agradaria legir aquest piano dansant...
Com moltes altres coses, el piano ens fa companyia d'una manera molt especial, les seves tecles són com dits que ens fan carícies i el seu so, pot ser com una cançó de bressol que ens tranquil·litza o com el cant dels ocells que ens desperten amb un esclat d'optimisme, que ens ajuda a tenir un bon dia...
ResponEliminaQue en tinguis moltes, de dolces companyies.
Una altra manera, magistral, per cert, de dir el què em fa sentir el piano. Ja no el toco, però quan el sento, se'm posa a dins i em fa vibrar.
EliminaAixí ho espero, gaudir de dolces companyies, i no només pianístiques! hehehe!
Petonets!
Tot tafanejant, el meu gran defecte que m'obre a nous mons, he trobat el teu poema i agosserada me l'emporto al meu mur.
ResponEliminaPetons dolços Raquel, ets un àngel !!!