Baixo a la plaça i mentre faig unes quantes cerveses observo el moviment. Els nens em criden l'atenció:
Tenen un problema: la pilota es penja
Pensen una solució: tirar una altra pilota
Són feliços quan: les dues pilotes baixen
Potser és això: els problemes que ens trobem tenen fàcil solució. Potser els grans moments de felicitat es basen en petites victòries. Potser no, segur. La vida és més senzilla del que ens volen fer creure i... viure moments de felicitat no és tan impossible. Potser és que hem de fer servir la lògica dels nens, i és que com diu El petit Príncep "Totes les
persones grans han començat essent nens. Però n'hi ha poques que se'n recordin. ". Potser és això, ens hem de retrobar amb el nostre propi nen i no buscar res més.
Baixo a la plaça, faig unes cerveses, observo als nens i aprenc. I somric, i penso, i sento que la felicitat són petits detalls, com aconseguir la pilota que havies perdut.
Tens raó Rachel, jo sempre dic que la felicitat com un estat constant, em sembla que no existeix...En canvi, si que crec en els petits moment feliços que hem de saber aprofitar quan passen...
ResponEliminaM'agrada la cita del Petit Príncep...Em sembla que els nens troben la solució dels problemes més fàcilment que els adults que ho racionalitzem massa tot. Veus, els vailets de la pilota, ara gaudeixen d'un d'aquests moments de felicitat...
I vigila amb les cerveses, no sé quantes n'he contades, je, je, je... veuràs més nens i més pilotes de les que hi ha!
Petons.
Jo també ho crec, que són moments, i quan els sentim ho hem d'aprofitar al màxim, perquè volen. Però si sabem crear-ne de senzills, potser poden ser més constants, no? I tranquil.la, crec que les dues pilotes eren reals! jejeje...
EliminaPetons post-revetlla!
Això de la felicitat penso que és una entelèquia.
ResponEliminaEt pots sentir frustrat per moltes coses, per exemple, per no ser capaç d'aconseguir els teus propòsits, anhels, etc, és clar que si, però, què podem fer aleshores?... depenent del caràcter de cadascú resultarà més o menys farragós.
Jo, el que desitjaria en tot cas, és poder arribar a un estat interior de serenor, de pau, de tranquil·litat... foren les que foren les meves circumstàncies personals,és a dir, conservar aquesta pau independentment de que estés trista o alegre. Crec que passem bons moments i mal moments. Són els dolents els que ens impacten més, ja que ens fereixen, fan pupa i hem de ser traçuts per tal de guarir-nos-els i seguir avançant.
Jo també sóc molt permeable a aquest tipus de moments que descrius i, de vegades, vivint-los sento que la vida és això, aquests moments, els que ens fan pensar, florir un somriure, sentir... sense pretendre res més...
No sé si hauràs llegit un llibre titulat "Les hores", d'en Michael Cunnigham, del qual se'n va fer una exitosa pel·lícula. A mi em va agradar molt. Doncs bé, un dels personatges que cerca la felicitat, un dia s'adona que ja la tenia davant els nassos però no la veia: "aquests moments l'eren, la felicitat", reflexiona, pensant precisament, en les situacions quotidianes de la vida.
Aquesta lectura n'es també un, de moment.
Petons i a continuar nodrint-nos de moments!!
Hola Violant d'Atarca! m'encanten els teus supers comentaris, i estic segura que si ens trobessim gaudiriem de llargues i bones converses!
EliminaEntenc el que dius de la pau interior, és com trobar l'equilibri. De vegades ho penso, que aquest estat de serenor és el que més s'apropa a la felicitat, si entenem que aquesta es pot convertir en un estat permanent. De vegades la sento, la pau, però com ja saps, tb em visiten la por, la impotència i em fan ballar una mica, així doncs, intento buscar aquests petits moments que ens fan somriure.
El llibre no l'he llegit però la pel.lícula és una de les meves preferides!
Petoooons!
Per això a mi em dóna tanta energia vital passar-me 8 hores cada dia amb nens. Per cert, tot i q jo no jugava gaire a pilota, recordo aquella felicitat de despenjar-ne una...del magnoli...snif...
ResponEliminaSí, els nens transmeten una energia especial! i tenen cada sortida...
EliminaSembla tan fàcil quan ho fan els nens. En canvi, a nosaltres -bé, vull dir a alguns de nosaltres, d'altres sembles que hagin nascut amb una flor al cul- ens resulta com a mínim complicat, i sovint no tenim ni idea de com fer-ho fàcil.
ResponEliminaRecordo la frase del Petit Príncep, no fa gaire que el vaig rellegir, i vaig pensar el mateix. Potser sí que fa massa temps que ja no som criatures i se'ns ha oblidat com ser-ho.
Amb tot, de tant en tant tenim petites revelacions en forma de moments, que ens donen una mica d'alè i fins i tot ens fan creure que no està tot perdut.
Bona revetlla Rachel!
Doncs sí, sembla que amb els anys vas adquirint idees, prejudicis que fan complicar les coses, per això el títol del blog, desaprenent a viure, pk hi ha moltes coses que hem après que no ens serveixe de res, bé sí, per entorpir-nos, bloquejar-nos... Tan de bo poguessim fer un reset i el.liminar tot allò que no volem, i tornar a ser nens i no preocupar-nos, encara que els nens tb es preocupen, però potser les seves tenen més fàcil solució...
EliminaEn fi, com tu dius, ens hem d'agafar a aquestes petites revelacions i nar fent!
Molts petons, Ari! Espero que disfrutessis com una nena amb la revetlla! ;)
Hola Rachel, a banda de escriure molt bé, tens una virtut entre moltes d'altres i és precisament aquesta observar, analitzar i apendre, i amb aquesta virtut , nena, ja ho tens tot guanyat, que tinguis un bon estiu...i pren una bona birra frequeta a la meva salut...per cert sort van fer els nens de tenir una altre pilota...:)
ResponEliminaUn petó.
Caram!!! m'acabes de fer un bon massatge amb el teu comentari!!! hehehe si és que aquests blocaires sous uns solets que il.lumineu els meus moments amb les vostres paraules! Grràcies,Rafael!
EliminaSi no tenen pilota, també s'ho fan, l'altre dia vaig veure com un nen s'enfilava com si fos un mico i aconseguia rescatar la pilota. En baixar el vaig aplaudir i tot, perquè va ser tot un espectacle!
Això de brindar a la teva salut...estar fet!
Petooons!