Associació de pensaments espontània

- Vols un bombó? Agafa'n un, va!
- Aquest de color verd em crida, de què és?
- De xocolata suposo, són tots de xocolata. Espera, no n'agafis cap d'aquests, té, et donaré un tros de toblerone que és més bo...
- Sí que ho és, sí, amb aquell cruixent que té... Ara, l'altre dia en vaig veure anunciar uns per la televisió, quina pinta!!! Semblen boníssims! Cremosos, amb cruixent de no sé què...mmm!
- No serien els ferrero, no?
- No, no, no. Eren uns altres, de la marca, a veure...mmm...no ho sé, ara no em ve, tot i que el ferrero estan boníssims també, ara que per bons aquells d'Itàlia, els Baci...

I ja hi som, record "al cantu!"

- Ai, els Baci, són els que em regalava aquell, en S, que n'eren de bons! Més que els ferrero, eh...i mira, ara fa un any que deia que me n'havia portat i encara els espero...
- Ja deuen ser caducats, hehehe!
- Sí, sí, segur, o menjats, o regalats a algú altre...- i la Rachel posa un somriure nostàlgic mentre diu- si és que en el seu moment, va ser tan bonic, i divertit, el primer dia que me'ls va portar no me'ls va donar directament a mi perquè ... - i aquí, la Rachel xerra i xerra, i quan sembla que ja acaba afegeix- i saps? Baci vol dir petons en italià. Deliciosos!
- Els bombons o els petons?
-  ... ... ...
- Ai mare! Ho arribo a saber i no dic res de bombons...
- No dona, no! Si he sigut jo, i els meus pensaments, que se m'han escapat, s'han envelat i m'han portat aquí, al record...



...i els records no venen amb data de caducitat.
 

Els batecs del tren

La meva participació al 261è joc literari de Josep M. Tibau

 

 

Trossets de vida que bateguen

són el motor del tren

que, tot i que les veu de tots colors,

no para i es deixa endur pel seu 
pa-pam, pa-pam, pa-pam...

 

 



La papallona que matava al malson



Dormia angoixada, i és que em trobava en un món gris. La gent patia. Semblaven temps de guerra.

Fugíem per un passadís de vidre, no sé a on, no sé de què, i a fora, aquell home de cabells llargs i  barba blanca deia adéu a la vida. Es tocava el pit i queia contra el vidre. El so del cop ens avisava i la seva dona, una àvia entranyable, sortia corrent a acompanyar-lo. No volia que morís sol, així és que l’agafà de la mà i junts s’estiraren al terra, a punt per compartir l’últim son. L’un al costat de l’altre, tancaren els ulls a la plegada i tot d’una, quan deixaren de ser, els seus cossos s’uniren per convertir-se en una papallona de colors. 

Alguna veu m’ha dit que era la  papallona de l’amor. Volava i donava color a l’espai gris que moments abans estava somiant. Què voleu que us digui, m’he despertat ben emocionada, aquella papallona era preciosa...

De la Joana Ramos,
una amiga que és tota una artistassa

La rebel·lió de les lletres

La meva aportació a la proposta de Relats conjunts...



Aldovega, disseny d'interiorisme

 

Immers a la banyera, absort en aquella història  

ignorava que estava envoltat

d’un exèrcit de lletres ferides disposades a atacar.

Geloses i cansades, no volien ser només un decorat.

N’estaven tipes i desitjaven més:

crear vida, crear móns. Viure la vida, ser el món.

Decidiren desaparèixer del llibre i així matar al protagonista. 

Sense lletres l'home ja no era, la banyera quedava buida

i elles gaudien, per fi,

d'un dels petits grans plaers que tantes vegades havien descrit.

Neguit

 

neguit : m. [LC] Inquietud, molèstia, que dóna una forta excitació, una gran impaciència.

 

S'estirava amb ganes de deixar de ser, volar sense desplegar les ales i arribar al món màgic d'Onriria. Però aquesta migdiada tenia un infiltrat no desitjat: el neguit. Tancava els ulls i se li presentava amb forma de fortes palpitacions. El cor, que finalment no havia canviat per cap carbassa, no s'hi avenia gens amb el neguit i colpejava amb força el pit de la nostra protagonista. Intentava fugir. Ella s'inquietava mentre el neguit somreia i es creixia. S'ho passava bé. La respiració intentava actuar suaument, i així, com aquell qui no vol la cosa, matar de relaxació al neguit: "Inspira... expira... inspira... expi.." però ai! El cor que palpitava cada vegada més i semblava que li havia de sortir per la boca, espantava a la respiració que s'ofegava, i el neguit persistia...

...ella pensava, i potser, era precisament aquest acte el que facilitava l'aparició del neguit. I si canviés el cap per una carbassa? De ben segur que cor i respiració fluirien tranquil·lament. Mentre imaginava carbasses buides de pensaments va creuar sense adonar-se'n la línia que separa els dos mons. Al fons, la realitat desdibuixada i en primer pla el somni, que matava al neguit amb un petó ben dolç, un d'aquells que s'allarguen i acaben essent més que un petó. El neguit es desfeia ipso facto i ella gaudia, per fi, d'una càlida abraçada amb el son. Però una no pot dormir per sempre, i tot i que despertava amb un somriure perquè l'havien acaronat tot de sensacions agradables, ja tornava a creuar sense voler la línia dels dos móns. La realitat es manifestava i dibuixava  un nou infiltrat no desitjat: el fred.