Melinda y Melinda

Sola. Se sentia molt sola. Mai s’havia sentit tant sola, i tot i així, pensava si es podria trobar més sola. “Sempre et pot anar pitjor”, es deia a sí mateixa. Potser per animar-se, per autoconsolar-se; potser per despistar els mals pensaments o simplement, potser perquè és veritat. Sempre et pot anar pitjor. Ella ho sabia i la seva vida n’era un bon exemple.

Sola. Se sentia molt sola. Mai s’havia sentit tant sola, i per aquest motiu, pensava que era impossible poder viure més sola del que ja estava. “Ja no em pot anar pitjor”, es deia a sí mateixa. Potser per animar-se, per autoconsolar-se; potser per despistar els mals pensaments o simplement, potser perquè és veritat. Arriba a un punt en què les coses no et poden anar pitjor, per tant, només poden millorar. Ella així ho creia, i esperava que la seva vida en fos un bon exemple.

-I serà veritat això de veure l’ampolla mig buida o mig plena? I serà veritat que les coses que et passen a la vida depenen en gran mesura de la manera en què te les prenguis?-

Escoltant la tormenta...

Ara mateix està plovent sobre la ciutat de Girona. Pel matí un sol espaterrant, i els núvols amagats. Ara no, ara ploren, qui sap per què , potser el Sol els ha fet enfadat... i així són les coses, canvien de cop, com a la vida...ara fa bon temps, ara ja no...

M'agrada l'olor dels carrers quan ha plogut. És agradable.

També està tronant. M'agrada sentir-los des de l'habitació. És la banda sonora de la pluja. Què ens voldran dir aquests trons?

Els escolto mentre veig la pluja caure. M'agrada, tot i que depen del moment, ara em va bé...ara no...
El temps, com les persones, canvia d'humor, i avui n'és un clar exemple. Potser d'aquesta manera, la calor es despistarà una mica...

P.D. Escoltant la pluja d'estiu...(i perdent el temps...)

perquè tothom se sent sol/a alguna vegada

perquè moltes vegades et pregunten què penses fer i no ho saps

perquè el que imaginaves quan eres petit/a no és el que la vida t'ha preparat

perquè és impossible veure/saber què hi ha més enllà

perquè totes aquestes situacions et fan sentir petit/a, arraconat/da

i perquè tot i així, la boirina no dura per sempre, i el sol, tard o d'hora, acaba perdent la vergonya

el crit, de Munch

no tinc res a dir...pensar molt...fer poc...

penjo aquesta pintura, m'agrada per la capacitat que té de transmetre una sensació que en paraules és quasi bé impossible fer-ho...ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules...

aprendre o desaprendre? aquesta és la qüestió

Aprenem coses al llarg del temps...a vegades massa tard, a vegades massa aviat...

El cas és que l'altre dia anava pel carrer, tot passejant de tornada cap a la resi, tranquilament, pensant, per variar.
Em sentia bé, alliberada, m'havia tret un pes de sobre (ja me'n vindran d'altres...)

i feia bon temps.

No tenia pressa, el sol m'acompanyava, i els meus pensaments també.

Pensava moltes coses, els pensaments van molt ràpid,

van i venen i si no pares a apuntar-ho,

de vegades ja no tornen.

Jo, tot i que no tenia pressa, no vaig parar.

Em venia de gust, però vaig pensar racionalment,

tot i que hi ha aquella famosa frase que diu cogito ergo sum

jo quan penso racionalment, em perdo, em bloquejo, no sóc.

I vaig pensar ... "seria estrany que jo ara em pari aquí, total, per escriure quatre toteries"...

i ara em veig aquí,

intentant plasmar els pensaments d'aquell passeig

però ja no me n'enrecordo amb gaire claredat...

sembla mentida, que encara no hagi après

que no m'ha d'importar si sembla estrany o no fer quelcom,

o més ben dit,

que hagi après que el carrer és un lloc de pas, transirori,

que la majoria de gent no passeja, que la gent va i torna,

van i venen, es "dirigeixen de" o "tornen cap a"

però no paren perquè sí, ni jo tampoc, tot i que ho vaig pensar, no ho vaig fer.

Al llarg del temps aprenem a actuar de certa manera,

però arriba un dia que no t'agrada com ets, i voldries canviar

però canviar és més difícil del que sembla...

He après que aprendre és fàcil. El difícil és desaprendre, deixar de fer pautes que hem anat adquirint, perquè sí o perquè ens les han ensenyat. Jo vull desaprendre moltes coses, com per exemple, a anar pel carrer...a partir d'avui, intentaré desaprendre a viure...

i el futbol és així

inici

tanteig

gol del chelsea

desconcert

esperança

ilusió

descans

valdés

nervis

crits

desesperació

desilusió

expulsió

emprenyamenta

petits instants

la llum

messi

iniesta

el gol

emoció

alegria

I així el barça, el partit, el futbol, d'un moment a l'altre canvia tot. Allò que veies tant segur ho veus desaparéixer, comences a tocar de peus a terra, penses que aquest any tampoc...i de cop...tot canvia!!! Indescriptible...i cada vegada m'agrada més viure aquests moments...i el futbo és així: EMOCIÓ un sí i un no constant...sort i mala sort...el tot o el no res...Avui ha estat un sí, hi ha hagut sort i les ilusions segueixen vives...

Per què agrada tant el futbol? Com pot enganxar a tanta gent?? A mi em fa sentir viva...i a vosaltres??? Us agrada, no us agrada, el detesteu????jejejej

moment transitori de melancolia

Estava mirant fotos al facebook, i de cop, m ha envaït com un sentiment de melancolia. A les fotos hi sortien els nens i nenes que temps enrere m havia tocat cuidar en algun moment. Ara ja no en són de nens, són joves, i jo m he sentit trista, rara, en veure que el temps passa i no hi ha manera de caçar-lo. El temps té pressa, no li agrada esperar, no li agrada estar-se quiet. Li agrada jugar, s'ho passa bé amb nosaltres, som la seva joguina. Ens fa creure que podem dominar les nostres vides, però realment la partida la té guanyada ell...que no para, que no es cansa, que segueix i nosaltres a remolc. L’única manera d’aturar-lo, en certa manera, és recordant. Però no gaire estona, perquè pots perdre’t... el temps segueix i se’ns endur...

no sé per què tinc agenda

Agenda: Llibret on un hom apunta les coses que ha de fer, a fi de no oblidar-se'n.

Aquest és el significat que aporta el diccionari sobre la paraula agenda.

Significat de la paraula en qüestió en el meu diccionari: llibret que la Raquel porta amunt i avall, i que utilitza per apuntar les coses que hauria de fer quan està avorrida i/o quan no sap què fer.

Des de fa anys cada curs em compro una agenda. Bé, quan anava a l'institut la regalaven a tots els alumnes, suposo que amb la intenció d'inculcar-nos l'hàbit de portar un cert ordre a l'hora de preparar les coses. Però no en feiem ben bé aquest ús...sí, anava guixada per tot arreu, però no de les coses que havia de fer sinó de les dedicatòries que ens feiem entre els companys/es, poemes, dibuixos...quan més guixada millor. més endavanat, la vaig començar a utilitzar per apuntar els examens i les festes del cap de setmana, era quasi quasi, com una mena de diari. Però a partir de 2n de batxillerat, va començar a perdre protagonisme, i la mantenia gairabé en blanc durant tot el curs. A la universitat també, fins aquest any, que a principis de curs, moment en què sempre penses que aquest any sí, que aquest any canviaràs i t'organitzaràs, moment en què estàs positiu i t'ho creus, em vaig flipar i vaig pensar que si volia acabar aquest any havia de posar ordre, ser responsbale, constant, passar ls apunts a net...i tot això ho posaria en pràctica gràcies a la magnífica agenda que m'havia comprat, que em serviria per organtizar-ho tot.

val, l'agenda no està en blanc (en alguna cosa he millorat), ara bé, apunto les coses i no les miro. o la miro (perquè ahir la vaig mirar més d'una vegada, i fins i tot, hi vaig apuntar algunes coses) però no amb l'atenció que hauria de fer-ho. de fet, ahir s'acabava el plaç per participar en el fòrum d'una assignatura que faig per internet, i ho tenia apuntat, i ho vaig llegir, però...se m'ha passat! i avui m'ha vingut la llum...una mica tard...com quasi sempre...i jo em pregunto, per què tinc agenda? per què hi escric si realment no em serveix? és una mica hipòcrita per part meva, nar apuntant les coses, sí sí, i ben clares, i amb requadres i fletxetes...però a la pràctica, no em serveix de res, perquè m'acaba passant el de sempre...en fi, suposo que la utilitzo per consolar-me a mi mateixa, apuntant-hi les coses em dona la sensació que sóc una mica més constant...i no tinc tants remordiments...però realment, segeixo essent igual que fa 10 anys enrere, l'agenda és el meu cap, i el cap a vegades oblida...ara em tocarà mirar de presentar allò fora de plaç...

què pensa el meu gat quan mira per la finestra???

El meu gat mira per la finestra i miola, imagino que li agradaria escapar-se per la finestra, enfilar-se pels teulats, acostar-se a la lluna, sentir-se lliure, aprofitar l'agilitat que té i sentir que quasi vola.

M'acosto a ell i miro per la finestra. veig la lluna. Avui està maca. Entenc que vulgui empaitar-la. A mi també m'agradaria. Sortir per la finestra, enfilar-me per les partes, ser àgil, sentir que quasi volo, sentir que floto, que toco la lluna, que arribo a les estrelles...però caic.

De cop contra la realitat. dura. Prohibit volar, prohibir saltar pels balcons. Almenys per mi. Ell, que ja ha provat això de la caiguda lliure i no en va sortir gens mal parat, sap que pot saltar. Ja ho diuen que els gats tenen set vides...en el meu, ja li'n queda una menys... però no tinc ganes que en perdi una altra...

L'agafo. No anirem als teulats ni a trepitjar la lluna, anirem cap al llit. Potser somiant podrem arribar-hi...qui sap...

Penso que m'agradaria ser un gat...i el meu gat, què li agradaria ser?? i a vosaltres???

jugant amb les paraules abans d'anar a fer nones...

Como en un caparazón,
dentro, protegido;
como una manada,
todos iguales,
cada uno con sus peculiaridades
pero en el fondo, iguales.

Dentro, tranquilidad;
fuera, fragilidad.
Fácil acostumbrarse,
difícil atreverse;
ir más allá,
miedo;
quedarse aquí,
miedo.

La vida:
miedo
la muerte:
miedo
el miedo al miedo:
la peor sensación

y estas palabras...
un pasatiempo
una autocrítica
una verdad
una mentida
un sin sentido para los que me leéis
un cierto sentido para mí

jugar con las palabras
palabras, tan solo palabras...

intentant aprenent a viure

porto uns quants dies sense publicar...què puc explicar...què hi ha de nou?...

• que ja sóc un any més vella,


• que ja fa 5 anys de l'accident de cotxe,


• que he suspès l'únic exàmen que havia de fer aquest quadrimestre (...he tret un 4...),


• el barça ja està a semifinals de la copa del rei,


• Estats Units té un president nou (us ho explico per si no ho havíeu sentit),


• la crisi segueix essent el tema 1 als mitjans de comunicació,


• ...

...i el món segueix rodant, en uns llocs més que en d'altres, i jo segueixo aquí...intentant aprenent a viure, escoltant música (que sempre és bona companyia), disfrutant dels petits detalls...per cert, estic fent una llista amb les coses que fan de la vida un lloc una mica més agradable..accepto suggerències...

en fi, que vaig fent, espero que vosaltres també neu fent... fins la pròxima

i si matessim al temps???

el nadal, el fi d'any, els aniversaris ... totes aquestes celebracions només serveixen per recordar a la gent el què no vol recordar: als que estan sols, lo molt sols que estan; als que tenim una llarga llista de coses que voliem fer sense haver-les realitzat; als que tenim alguns somnis pendents, i veiem com van passant els anys sense que es compleixin ... potser si el temps es fongués, desapareixés... que no existís un passat (no m'agrada recordar, bé, sí que m'agrada, però després tornar al present es fa més difícil), ni un futur, pensar en el demà pot arribar a ser angoixant. només l'aquí, l'ara. com diuen alguns grans savis, és l'única manera de ser lliures.

sense el concepte "temps" o "rellotge" totes aquestes festivitats deixarien de tenir sentit, i així ens estalviariem les fustracions que ens poden arribar a fer sentir o d'altres coses que tampoc m'agraden però que ara no tinc ganes d'explicar. potser un altre dia. en fi, aquest és el meu missatge d'any nou...jejejeej

tot i així, bon any nou!

el nadal i totes aquestes cosetes...

volia renovar, parlar del nadal i aquestes cosetes, del consumisme o dels sentiments que em desperten aquestes festes...però de moment he fracassat, no he sapigut copsar amb paraules els meus pensaments. potser un altre dia. tot i així , us desitjo bones festes.

de vegades els pensaments van més rapid que les paraules

on estic quan penso???

Pensar i pensar, fer poc. No ser-hi del tot, mirar la tele però no veure-la, sentir música sense escoltar-la...na fent sense atenció. Riure només perquè toca, i no perquè te surt de dins...parlar sense entrar molt en la conversa... Tot això és el que m'estar passant aquests dies, tinc el cap ocupat amb les meves neures, aquest cop, és un treball de la universitat el que té l'honor de no deixar-me dormir, i la meva manera de ser...que penso i penso i em perdo.

Costa trobar el camí de tornada, no sé on estic quan penso. Lluny d'aquí, lluny d'allà, a tot arreu i enlloc...els pensaments em perden...i tot plegat, no em porten enlloc.

I vosaltres, on esteu quan penseu???

la quiniela

la quiniela és un joc, un mal de cap, un vici, un passatemps...la quiniela és emoció, incertesa, decepció... per a uns quants desconeguts, sorpresa, alegria. Si l'encertes l'endevines, sinó, ho tornem a intentar! I així, na fent, partit rere partit, jornada rere jornada, temporada rere temporada... esperant la desitjada sort...la quiniela és tot un món, un món dins aquest univers, un món on jo decideixo participar. i tu, quin món tries???

la vida és un joc, un mal de cap, un vici, un passatemps...la vida és emoció, incertesa, decepció...per a uns quants desconeguts, sorpresa, alegria. Si l'encertes l'endevines, sinó, ho tornem a intentar! I així na fent, dia rere dia, mes rere mes, any rere any... esperant la desitjada sort...la vida com un joc, un joc com la quiniela. jo decideixo jugar-hi. i tu, què tries???

PD. Aquesta setmana no he fet ni un 10, tot i això, ho seguiré intentant...jejeje

QUE TINGUEU SORT!!!

Decidint tema...o no

M'esperava a renovar perquè estava esperant a què apareixès la senyora inspiració, moltes vegades, cara de veure. Encara no m'ha visitat, però m'arrisco a fer el ridícul (encara que no gaire, ja que crec que aquest blog no és gaire concorregut...) i així, de pas, agafo experiència en aquest món dels blogs...

Pensava sobre què podia parlar: els canvis, l'adaptació, la ciutat de Girona, els personatges que vaig coneixent... però no ho tinc gens clar. Sóc molt indecisa. He de pensar-ho tot, i m'és difícil, molt difícil, decidir. Decidir em fa por. Per decidir has de descartar, per descartar has d'escollir. Per escollir, decidir. Massa mals de caps... Com que no tinc ganes de decidir de quin tema parlo, decideixo deixar escrites aquestes estúpides paraules, que no diuen res interessant però que m'han entretingut durant una estoneta.

Apali, espero que els que em llegiu, sigueu més decidit que jo, i si ho sou, espero consells.

moments abans d'anar a dormir

És tard. És de nit. És hora d'anar a dormir, o l'hora de les bruixes. M'agradaria ser una bruixa. Les bruixes no tenen por. A les bruixes els agrada la nit. A mi m'espanta. La nit, per a alguns moments tranquils, per a mi, angoixes. La nit, per somiar, o per tenir malsons. Qui sap... Em prenc la pastilla. Espero el moment d'anar cap al llit distraient-me davant de l'ordinador. A dalt en teniu l'exemple. I aquest text també n'és un. Aquestes paraules sense sentit, aquest intent de despistar els mals pensaments, de fer una bona cançó per anar a dormir...però jo no en sé com l'Albert Pla, i a aquestes hores, tampoc em venen bones reflexions...per tant, callo, me'n vaig al llit, espero somiar que nado amb els dofins, espero disfrutar del silenci i la foscor de la nit. Bona nit.

som papallones???

començo a bloquejar

Tot i criticar alguna vegada els blogs, els fotologs, els facebooks...; dir que aquest tipus de coses no són per mi i pensar que jo mai entraria en aquest joc, aquí em trobo, intentant escriure alguna cosa amb una mica de sentit perquè aquesta pàgina no quedi del tot malament. I ja només em queda dir: COMENCEM!!!

(ja formo part de l'espectacle dels blogs, això és bo o dolent??? jajaj)