Ahir va marxar un àngel...

Quan torni cap a casa ja no hi serà. De fet, ja feia dies que no hi era. Respirava, i punt, però com diu una canço, viure no només és respirar. Tornarà a casa i el buscarà, el voldrà sentir però no el trobarà, ni l'acariciarà. Potser se'n trobarà un altre però ja no serà el mateix.

La vida és així, t'ofereix coses bones i quan aprens a viure amb elles te les roba. No, no era un gat, era un àngel amb qui va tenir el plaer de compartir molts moments. El Senyor Gat, sempre vestit de vint-i-un botons amb el seu trajo blanc i negre i els seus mitjonets de conjunt, també blancs. Seriós, elegant, preciós. Hàbil, hàgil, i ara ho sap, també fràgil. Va tenir l'honor de tenir-lo entre els seus braços però el va perdre. El van perdre, perquè res dura per sempre, ni tan sols la vida dels gats. Qui va dir que en tenien set s'equivocava.

Ella no vol creure que ja no hi és, no ho pot creure. Com pot ser que un ésser tant pur, tant màgic, tant especial hagi de morir així, amb un mal tant humà? No, el seu gat no és mort, prefereix pensar que ha sortit per la finestra, a fer un tomb d'aquells que feia, un tomb llarg. Potser ha vist un ocell i intentant atrapar-lo s'ha arribat fins als núvols. Com que als gats això de saltar i de fer coses impossibles els agrada s'ha entretingut. Potser s'ha trobat amb d'altres gats. Potser ha conegut a una bruixa interessant amb qui s'hi troba a gust. Potser s'ha cansat d'estar al món real i ha decidit quedar-s'hi. Des d'allà dalt i han d'haver molt bones vistes. Potser algun dia torna, o potser és ella mateixa qui algún dia aprén a fer anar l'escombra màgica i decideix volar cap allà on sigui per retrobar-se amb el Miniu.



P.D. Les imatges son de la Victoria Frances. He conegut la seva obra fa poc i m'ha agradat.

Miniu

Tu sempre has estat la meva font d’energia
Vas aportar molt bones vibracions a casa
No només a mi, a tots. Aquesta és la teva principal qualitat.
El gat màgic, ets.
El gat que salta d’un cinquè pis i es salva
El gat que aconsegueix fer somriure al més serio de la casa
El gat que no diu res però que ho sap tot
El gat que no veus però ell a tu sí.
Em repeteixo, ets un gat màgic,
Ets més que un gat.
Et toco i em sento millor
Et miro I em relaxo
Sentir-te sobre els meus peus mentre dormo
Em fa sentir que no estic sola
I ara tu estàs allà, sol… (no sé per què li hem fet cas al veterinari!)
M’agradaria acompayar-te, acariciar-te
Donar-te calor (quan fa fred sempre busques un cos humà on refugiar-te)
I avui fa fred…

Espero que sentis que no estàs sol
Espero que sentis l’energia que t’intento enviar, energia que tu em dones cada moment que passo amb tu
Que t’esperem
Que te’n soritàs
Perquè els gats tenen set vides,
Tu només n’has gastada una
I te’n queden sis per viure al nostre costat

Núvols

El cel des del Castell de Sant Ferran de Figueres, aquest matí. Els núvols del mig imressionants.



I jo, com sempre, mirant al cel... De moment ple de núvols i pluja, esperem que al llarg del dia apareixi alguna espurna de sol...

Silenci, poques vegades habitual a la casa del desordre, la casa on un gat vestit sempre de gala es passeja al seu aire. Ningú ho diu però tothom ho sap, ell és l'amo.

Puc sentir la fressa de les tecles mentre escric, gens habitual, ja us ho puc ben dir, a la casa del desordre. Sempre hi ha algú que renega, quan no és un dels meus germans és el gos amb mirada de persona,que rondina perquè algú el molesta mentre jau, tranquil, al sofà. Sí, ja ho sé, el sofà no és el lloc on acostumen a jaure als gossos, però com us he dit, aquesta no és una casa comna, és la casa del desordre, on tot funciona al revés: els animals en són els amos i la resta fem el que bonament podem.

Silenci, n'hi ha que poden arribar a ser desasperadament incòmodes, però aquest d'ara és un silenci agradable, sí, em fa sentir relaxada i penso que potser aquesta casa a vegades és un desordre però no s'hi està pas malament, al cap i a la fi, és casa nostra.

Silenci, encara dura. Quanta estona podré escriure fins que alguna fressa l'espanti? En aquest precís moment, diumenge a les 18:24, ni els periquitos xerren. Què passa? M'estic començant a preocupar... Ah! Ja ho sé, és diumenge per la tarda i a més han canviat l'hora, avui és un d'aquells dies que es fan tant estranys...

Sento une petjades que surten de l'ascensor, és el motor de la casa. Entra, comença a parlar. Les paraules siolencioses d'aquest text s'han esgotat, una conversa ha començat.

Que acabeu de passar un bon diumenge...

ennuvolada

Potser el meu error ha estat enamorar-me dels núvols

Per què els núvols, què són?

Un no res, una il·lusió,

una escuma flotant.

La pots veure,

imaginar com serà

imaginar que la toques

imaginar que la tastes...

Els meus somnis són núvols.

Un no res, una il·lusió,

una escuma flotant...

Imagino que ets

imagino que et toco

imagino que et tasto...

Però res,

els somnis són núvols

i els núvols estan allà dalt,

observant-nos,

intocables, majestuosos.

M’agrada contemplar-los

N’hi ha de tota mena

Els d’aquests últims dies són foscos,

Foscos però fascinants.

Ells es deuen riure de mi,

l'enamorada dels núvols

Sempre amb el cap als núvols

.

P.D. Els núvols són molt més impressionants del què es pot apreciar en aquestes fotos, una servidora, que fa les fotos des del mòbil i no ho sap fer millor...

Si voleu flipar...mireu al cel directament.

Aquest escrit és per tu

Vivim en un món estrany,
fa i desfà al seu aire.
Un món que és de tots i de ningú,
on s'hi passegen infinitat de persones.
Coincideixes amb moltes persones,
que venen, que van, que tornen, que no tornen...
i sigui pel que sigui, n'hi ha que les recordes.
Per petits detalls, tontos, innocents...
una mirada...
un somriure...
una paraula...
un moment...
un record...
Tot i que és llunyà, persisteix,
perquè els records tenen això, que no se'n van, t'acompanyen.

A voltes és agradable, a voltes pesen massa.

Aquest escrit és per tu, perquè avui t'he recordat.

Cagadubtant

Perquè jo sóc així, cagadubtes, de mena. I no és agradable. És una mena de virus, sí sí, com una malaltia, que s’apodera de tu, de les teves accions, dels teus pensaments, i vas cagant dubtes i més dubtes, fins que acabes fent el que no volies fer però des de bon principi ja ho sabies, que acabaria així, malament. Sempre acaba malament, decideixis el que decideixis, facis el que facis, tardis el que tardis, els cagadubtes de mena sempre ens equivoquem.

Cagadubtes com una disfressa, en el fons, una cagada. Sí, que fuig, de tot i de res, com un gos espantat.

???

Només sé que no m'agrada ser com sóc, però també ser que és inútil intentar ser qui no ets, i més encara, imaginar qui voldries ser. Encara és més estúpid imaginar-te en altres vides essent qui t'hagradaria haver estat (tot i que és entretingut) però...

... ets qui ets, i no qui voldries ser, una mica t'ho fas tu, una mica el destí, la casualitat, la causalitat, la llei de l'atracció, el d'allà dalt o el que vulgueu creure.

El que no va ser, mai serà, i per tant, no val la pena perdre el temps pensant en com hagués pogut ser.

Sóc axí, aquí, ara, i no la d'ahir ni la de demà. Sóc ara, un instant, un moment, un no-res, perquè tot passa, tot canvia, el que era fa un moment ara ja no és. M'agradaria ser com un full en blanc, per ser l'escritora de la meva pròpia vida...res per recordar, res per arreglar, sense pensaments contaminats, però no és així...

Som del què un dia vam ser, del què hem viscut i del que no hem viscut,

del que recordem i del que oblidem.

Som el que serem,

i tot plegat, és un gran interrogant.

més del mateix

Una tarda molt tranquil·la, més aviat avorrida. A la plaça.

Perdent el temps...observant a la gent... pensant... en tot i en res, en mi i en els altres, en el que sóc i en el que no sóc, en el que visc i en el que no visc (o visc en somnis), recordant i imaginant el futur, és a dir, nar pensant en res, com sempre, perquè tot és fum i el fum, s'esfuma.

P.D. i pubicant per publicar...

Melinda y Melinda

Sola. Se sentia molt sola. Mai s’havia sentit tant sola, i tot i així, pensava si es podria trobar més sola. “Sempre et pot anar pitjor”, es deia a sí mateixa. Potser per animar-se, per autoconsolar-se; potser per despistar els mals pensaments o simplement, potser perquè és veritat. Sempre et pot anar pitjor. Ella ho sabia i la seva vida n’era un bon exemple.

Sola. Se sentia molt sola. Mai s’havia sentit tant sola, i per aquest motiu, pensava que era impossible poder viure més sola del que ja estava. “Ja no em pot anar pitjor”, es deia a sí mateixa. Potser per animar-se, per autoconsolar-se; potser per despistar els mals pensaments o simplement, potser perquè és veritat. Arriba a un punt en què les coses no et poden anar pitjor, per tant, només poden millorar. Ella així ho creia, i esperava que la seva vida en fos un bon exemple.

-I serà veritat això de veure l’ampolla mig buida o mig plena? I serà veritat que les coses que et passen a la vida depenen en gran mesura de la manera en què te les prenguis?-

Escoltant la tormenta...

Ara mateix està plovent sobre la ciutat de Girona. Pel matí un sol espaterrant, i els núvols amagats. Ara no, ara ploren, qui sap per què , potser el Sol els ha fet enfadat... i així són les coses, canvien de cop, com a la vida...ara fa bon temps, ara ja no...

M'agrada l'olor dels carrers quan ha plogut. És agradable.

També està tronant. M'agrada sentir-los des de l'habitació. És la banda sonora de la pluja. Què ens voldran dir aquests trons?

Els escolto mentre veig la pluja caure. M'agrada, tot i que depen del moment, ara em va bé...ara no...
El temps, com les persones, canvia d'humor, i avui n'és un clar exemple. Potser d'aquesta manera, la calor es despistarà una mica...

P.D. Escoltant la pluja d'estiu...(i perdent el temps...)

perquè tothom se sent sol/a alguna vegada

perquè moltes vegades et pregunten què penses fer i no ho saps

perquè el que imaginaves quan eres petit/a no és el que la vida t'ha preparat

perquè és impossible veure/saber què hi ha més enllà

perquè totes aquestes situacions et fan sentir petit/a, arraconat/da

i perquè tot i així, la boirina no dura per sempre, i el sol, tard o d'hora, acaba perdent la vergonya

el crit, de Munch

no tinc res a dir...pensar molt...fer poc...

penjo aquesta pintura, m'agrada per la capacitat que té de transmetre una sensació que en paraules és quasi bé impossible fer-ho...ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules...

aprendre o desaprendre? aquesta és la qüestió

Aprenem coses al llarg del temps...a vegades massa tard, a vegades massa aviat...

El cas és que l'altre dia anava pel carrer, tot passejant de tornada cap a la resi, tranquilament, pensant, per variar.
Em sentia bé, alliberada, m'havia tret un pes de sobre (ja me'n vindran d'altres...)

i feia bon temps.

No tenia pressa, el sol m'acompanyava, i els meus pensaments també.

Pensava moltes coses, els pensaments van molt ràpid,

van i venen i si no pares a apuntar-ho,

de vegades ja no tornen.

Jo, tot i que no tenia pressa, no vaig parar.

Em venia de gust, però vaig pensar racionalment,

tot i que hi ha aquella famosa frase que diu cogito ergo sum

jo quan penso racionalment, em perdo, em bloquejo, no sóc.

I vaig pensar ... "seria estrany que jo ara em pari aquí, total, per escriure quatre toteries"...

i ara em veig aquí,

intentant plasmar els pensaments d'aquell passeig

però ja no me n'enrecordo amb gaire claredat...

sembla mentida, que encara no hagi après

que no m'ha d'importar si sembla estrany o no fer quelcom,

o més ben dit,

que hagi après que el carrer és un lloc de pas, transirori,

que la majoria de gent no passeja, que la gent va i torna,

van i venen, es "dirigeixen de" o "tornen cap a"

però no paren perquè sí, ni jo tampoc, tot i que ho vaig pensar, no ho vaig fer.

Al llarg del temps aprenem a actuar de certa manera,

però arriba un dia que no t'agrada com ets, i voldries canviar

però canviar és més difícil del que sembla...

He après que aprendre és fàcil. El difícil és desaprendre, deixar de fer pautes que hem anat adquirint, perquè sí o perquè ens les han ensenyat. Jo vull desaprendre moltes coses, com per exemple, a anar pel carrer...a partir d'avui, intentaré desaprendre a viure...

i el futbol és així

inici

tanteig

gol del chelsea

desconcert

esperança

ilusió

descans

valdés

nervis

crits

desesperació

desilusió

expulsió

emprenyamenta

petits instants

la llum

messi

iniesta

el gol

emoció

alegria

I així el barça, el partit, el futbol, d'un moment a l'altre canvia tot. Allò que veies tant segur ho veus desaparéixer, comences a tocar de peus a terra, penses que aquest any tampoc...i de cop...tot canvia!!! Indescriptible...i cada vegada m'agrada més viure aquests moments...i el futbo és així: EMOCIÓ un sí i un no constant...sort i mala sort...el tot o el no res...Avui ha estat un sí, hi ha hagut sort i les ilusions segueixen vives...

Per què agrada tant el futbol? Com pot enganxar a tanta gent?? A mi em fa sentir viva...i a vosaltres??? Us agrada, no us agrada, el detesteu????jejejej

moment transitori de melancolia

Estava mirant fotos al facebook, i de cop, m ha envaït com un sentiment de melancolia. A les fotos hi sortien els nens i nenes que temps enrere m havia tocat cuidar en algun moment. Ara ja no en són de nens, són joves, i jo m he sentit trista, rara, en veure que el temps passa i no hi ha manera de caçar-lo. El temps té pressa, no li agrada esperar, no li agrada estar-se quiet. Li agrada jugar, s'ho passa bé amb nosaltres, som la seva joguina. Ens fa creure que podem dominar les nostres vides, però realment la partida la té guanyada ell...que no para, que no es cansa, que segueix i nosaltres a remolc. L’única manera d’aturar-lo, en certa manera, és recordant. Però no gaire estona, perquè pots perdre’t... el temps segueix i se’ns endur...

no sé per què tinc agenda

Agenda: Llibret on un hom apunta les coses que ha de fer, a fi de no oblidar-se'n.

Aquest és el significat que aporta el diccionari sobre la paraula agenda.

Significat de la paraula en qüestió en el meu diccionari: llibret que la Raquel porta amunt i avall, i que utilitza per apuntar les coses que hauria de fer quan està avorrida i/o quan no sap què fer.

Des de fa anys cada curs em compro una agenda. Bé, quan anava a l'institut la regalaven a tots els alumnes, suposo que amb la intenció d'inculcar-nos l'hàbit de portar un cert ordre a l'hora de preparar les coses. Però no en feiem ben bé aquest ús...sí, anava guixada per tot arreu, però no de les coses que havia de fer sinó de les dedicatòries que ens feiem entre els companys/es, poemes, dibuixos...quan més guixada millor. més endavanat, la vaig començar a utilitzar per apuntar els examens i les festes del cap de setmana, era quasi quasi, com una mena de diari. Però a partir de 2n de batxillerat, va començar a perdre protagonisme, i la mantenia gairabé en blanc durant tot el curs. A la universitat també, fins aquest any, que a principis de curs, moment en què sempre penses que aquest any sí, que aquest any canviaràs i t'organitzaràs, moment en què estàs positiu i t'ho creus, em vaig flipar i vaig pensar que si volia acabar aquest any havia de posar ordre, ser responsbale, constant, passar ls apunts a net...i tot això ho posaria en pràctica gràcies a la magnífica agenda que m'havia comprat, que em serviria per organtizar-ho tot.

val, l'agenda no està en blanc (en alguna cosa he millorat), ara bé, apunto les coses i no les miro. o la miro (perquè ahir la vaig mirar més d'una vegada, i fins i tot, hi vaig apuntar algunes coses) però no amb l'atenció que hauria de fer-ho. de fet, ahir s'acabava el plaç per participar en el fòrum d'una assignatura que faig per internet, i ho tenia apuntat, i ho vaig llegir, però...se m'ha passat! i avui m'ha vingut la llum...una mica tard...com quasi sempre...i jo em pregunto, per què tinc agenda? per què hi escric si realment no em serveix? és una mica hipòcrita per part meva, nar apuntant les coses, sí sí, i ben clares, i amb requadres i fletxetes...però a la pràctica, no em serveix de res, perquè m'acaba passant el de sempre...en fi, suposo que la utilitzo per consolar-me a mi mateixa, apuntant-hi les coses em dona la sensació que sóc una mica més constant...i no tinc tants remordiments...però realment, segeixo essent igual que fa 10 anys enrere, l'agenda és el meu cap, i el cap a vegades oblida...ara em tocarà mirar de presentar allò fora de plaç...

què pensa el meu gat quan mira per la finestra???

El meu gat mira per la finestra i miola, imagino que li agradaria escapar-se per la finestra, enfilar-se pels teulats, acostar-se a la lluna, sentir-se lliure, aprofitar l'agilitat que té i sentir que quasi vola.

M'acosto a ell i miro per la finestra. veig la lluna. Avui està maca. Entenc que vulgui empaitar-la. A mi també m'agradaria. Sortir per la finestra, enfilar-me per les partes, ser àgil, sentir que quasi volo, sentir que floto, que toco la lluna, que arribo a les estrelles...però caic.

De cop contra la realitat. dura. Prohibit volar, prohibir saltar pels balcons. Almenys per mi. Ell, que ja ha provat això de la caiguda lliure i no en va sortir gens mal parat, sap que pot saltar. Ja ho diuen que els gats tenen set vides...en el meu, ja li'n queda una menys... però no tinc ganes que en perdi una altra...

L'agafo. No anirem als teulats ni a trepitjar la lluna, anirem cap al llit. Potser somiant podrem arribar-hi...qui sap...

Penso que m'agradaria ser un gat...i el meu gat, què li agradaria ser?? i a vosaltres???

jugant amb les paraules abans d'anar a fer nones...

Como en un caparazón,
dentro, protegido;
como una manada,
todos iguales,
cada uno con sus peculiaridades
pero en el fondo, iguales.

Dentro, tranquilidad;
fuera, fragilidad.
Fácil acostumbrarse,
difícil atreverse;
ir más allá,
miedo;
quedarse aquí,
miedo.

La vida:
miedo
la muerte:
miedo
el miedo al miedo:
la peor sensación

y estas palabras...
un pasatiempo
una autocrítica
una verdad
una mentida
un sin sentido para los que me leéis
un cierto sentido para mí

jugar con las palabras
palabras, tan solo palabras...

intentant aprenent a viure

porto uns quants dies sense publicar...què puc explicar...què hi ha de nou?...

• que ja sóc un any més vella,


• que ja fa 5 anys de l'accident de cotxe,


• que he suspès l'únic exàmen que havia de fer aquest quadrimestre (...he tret un 4...),


• el barça ja està a semifinals de la copa del rei,


• Estats Units té un president nou (us ho explico per si no ho havíeu sentit),


• la crisi segueix essent el tema 1 als mitjans de comunicació,


• ...

...i el món segueix rodant, en uns llocs més que en d'altres, i jo segueixo aquí...intentant aprenent a viure, escoltant música (que sempre és bona companyia), disfrutant dels petits detalls...per cert, estic fent una llista amb les coses que fan de la vida un lloc una mica més agradable..accepto suggerències...

en fi, que vaig fent, espero que vosaltres també neu fent... fins la pròxima

i si matessim al temps???

el nadal, el fi d'any, els aniversaris ... totes aquestes celebracions només serveixen per recordar a la gent el què no vol recordar: als que estan sols, lo molt sols que estan; als que tenim una llarga llista de coses que voliem fer sense haver-les realitzat; als que tenim alguns somnis pendents, i veiem com van passant els anys sense que es compleixin ... potser si el temps es fongués, desapareixés... que no existís un passat (no m'agrada recordar, bé, sí que m'agrada, però després tornar al present es fa més difícil), ni un futur, pensar en el demà pot arribar a ser angoixant. només l'aquí, l'ara. com diuen alguns grans savis, és l'única manera de ser lliures.

sense el concepte "temps" o "rellotge" totes aquestes festivitats deixarien de tenir sentit, i així ens estalviariem les fustracions que ens poden arribar a fer sentir o d'altres coses que tampoc m'agraden però que ara no tinc ganes d'explicar. potser un altre dia. en fi, aquest és el meu missatge d'any nou...jejejeej

tot i així, bon any nou!