Un divendres normal especial

Ahir va ser un dia especial. Especial i normal, i això és el que, precisament, va fer que fos especial. Crec que tots els dies normals haurien de ser així, vull dir que no hauria de ser especial que el dia d'ahir fos especial, però malauradament, així va ser. I...què va passar? De fet, passar passar...no va passar res, però sí que em vaig sentir diferent, bé, en pau.

Per començar, la dutxa . Em vaig deixar abraçar per aquelles gotes d'aigua que no només banyaven el meu cos sinó que també m'escalfaven i em traslladaven a un altre lloc. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar en uns banys d'aquests d'aigües termals naturals,  em situava al bell mig d'una petita cascada que en caure sobre meu em feia un plàcid massatge. Estava tranquil·la i vaig acabar fent gàrgares amb l'aigua, jugant com una nena petita. Em sentia bé, perquè sí.

Quan vaig sortir al carrer un sol esplèndid m'acompanyava. No només il·luminava les fulles encara humides per la tormenta del dia anterior, m'il·luminava a mi, al meu sentir. Em va fer somriure perquè sí. I l'olor de la terra mullada...mmm! En sortir de l'hospital, més regals! Uns núvols blancs, grandiosos, esplèndids, majestuosos decoraven el fons del cel blau que lluïa la ciutat de Girona. Vaig flipar! I tornant cap a la resi sentia més el cant dels ocells que el motor dels cotxes. Potser és que els ocells ja noten la força de la primavera?

Sigui com sigui,vull remarcar que no és que m'hagi enamorat, que ja sabem tots que hi ha certs estats que distorsionen la realitat. Simplement és que, de la mateixa manera que un dia ho pots veure tot gris i negre, perquè sí, també passa que ho pots veure tot de colors perquè sí. I si ho pots fer un dia, pot ser que mica en mica desaprenguis a viure els dies normal normals i aprenguis a viure els dies normals especials. Almenys, així ho espero jo, encara que he de reconèixer que el dia d'avui...ha sigut normal, normalet, tirant a baix però bé, ja s'ha acabat, i demà? Demà ja veurem.