Mallorca - F.C.Barcelona

Sé que ho penjo amb uns dies de retard, però això és el què passa quan una servidora no pot veure el partit per la tv...

“Som a Mallorca al vint-i-tres de la segona part i el Barça guanya 0-1”. Un minut més tard el pare encén l’ordinador, mentre al minut vint-i-quatre el gos es col·loca al sofà. La veu del Puyal encobreix el silenci de la casa. De fons, al minut vint-i-cinc, se sent algú remenant a la cuina. No és la mare, que ha marxat a teatre al final de la primera part, és el germà gran que ha vingut a endrapar les restes del dinar. Al vint-i-vuit i mig de la segona part ella es fa un massatge a les parpelles. Ho acostuma a fer quan té mal de cap. Dos minuts més tard encén el msn i veu que ell està connectat. És absurd. “Els jugadors s’han de moure” diuen a la ràdio. Ells dos ja fa temps que no es mouen, potser perquè ja no juguen el mateix partit. El Barça amb deu defensant-se i ella que no sap com defensar-se d’aquella solitud que la visita cada nit. De sobte, el gol de Piqué. Somriu i pensa en els gols que li hagués agradat marcar. Al trenta-sis s’apreta el front. El mal de cap insisteix i no sap si prendre una aspirina o emplenar-se el got de cervesa. Com solia dir ell, potser la tercera opció sigui la millor. Final del partit. 0 a 2, tres puntets més i la vida segueix.