dimarts, 29 de maig del 2012

Senyora Impotència

Se't presenta sense avisar. Elegant, vestida de negre i amb joies que pesen d'allò més. Et descol.loca. Les forces que pensaves que tenies s'esfumen quan intentes desvestir-la. Ja pot fer temps que no et visita, que quan arriba creu que l'has de tractar com si fos l'única i, sense voler, et rendeixes a la seva evidència. Saps que no hauries però és tota una senyora i la deixes entrar. Com totes les que van de senyores, creu que la seva és la millor opinió i en una mil:lèsima de segons ensorra el castell que havies construït. Era de sorra i no ho sabies, o potser és que la de sorra ets tu?

Tu, que  et sents vulnerable, com una simple "pueblerina" que no pot ignorar la gran senyora que tot s'ho menja. Se t'apareix vestida de gala, entra per la porta gran sense ni picar, s'escola per tots els poros del teu cos i acabes menjant les galetes verinoses que t'ofereix. És tota una senyora i seria de mala educació dir-li que no. A l'instant, però, comences a notar un nus a l'estomac. Fa mal, t'empetiteix mentre ella es fa cada vegada més gran i omple el teu cos/pensament d'una estranya sensació. Quan te n'adones ja és tard, estàs intoxicada i els teus ulls, per molt que vulguis evitar-ho, esdevenen una font d'aigua inesgotable. La senyora Impotència, orgullosa, no para de beure'n i d'emplenar-ne ampolles. La deixes fer fins que se'n cansa, fins que l'efecte de les seves galetes passa.

Penses...no la voldries veure més però en aquesta vida no pots decidir qui et visita. Repenses...potser no tens poder sobre les visites que reps però sí sobre a qui obres la porta. Així doncs, serà qüestió de ser més prudent. Per molt encantadora que se't presenti, la propera vegada intentaràs deixar-la fora, que abans de jugar amb la senyora Impotència prefereixes jugar sola.

16 comentaris:

  1. Hola guapetona,
    Fes-la fora! No la deixis entrar a la teva vida!
    Molts petons d'ànim i suport

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa temps, molt de temps q hi és, el q passa q amb el temps t'acostumes a conviure-hi, i fins i tot oblides q hi és, fins q pum! una estona decideix ressorgir... Fer-la fora no sé si puc, però ignorar-la sí.
      Petons de bona nit!

      Elimina
  2. Coi Raquel! Quines visites més desagradables estem rebent últimament... Jo crec que els hauríem d'estar agraïdes, però. Es gràcies a elles que ens hem d'acarar a situacions que ens fan treure força, ànims, estratègies, reflexions, experiència per foragitar-les o acceptar-les tot posant en joc els nostres recursos personals i créixer, així, humanament. Ja sé que tot això sona molt a "manual d'autoajuda", ecs!, i que parlar és molt més fàcil que actuar. També sé que quan ens pensem que ja hem superat algun estat d'ànim negatiu o pseudonegatiu, ens creiem forts i invulnerables, però, en canvi hi tornem a caure de nou en alguna altra ocasió. En fi, noia, potser per les persones un pèl massa sensibles la vida és un xic més dureta que per aquelles que s'ho prenen tot amb més tranquil·litat (no saps com les envejo, de debò!!). I, la veritat, penso que nosaltres som una mica més neures del que seria recomanable... Sort que ens ho podem anar explicant, però!
    Una abraçada ben potent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí. De fet, la visita la vaig rebre diumenge, i tu vas fer el post diumenge. No sé si les dues vam passar un diumenge d'allò més ben acompanyades...jejeje! En fi, totalment d'acord amb el que dius, sóc una neures de collons, però és el q hi ha, i el q tu dius, potser som més sensibbles, però això fa q tb gaudim de coses q altres persones ni valoren. Ara, les estones xungues...no ens les treu ningú! Bé, amb ammor i carinyu tot es cura, de ben segur, falta trobar-lo...jejeje!
      Doncs encantada de compartir aquesta espai blog terapèutic...
      Uns petonassos ben forts ben forts ben forts! q vull fer fora a aquesta solitus q et va visitar l'altre dia! i no estaria mal brindar juntes amb cava perquè finalment les hem vençut a les males companyies! ;)

      Elimina
  3. Després d'aquest discurs d'auto ajuda de la Violant,je, je...
    A partir d'ara quan algú truqui a la porta, miraré sempre per l'espiera abans d'obrir, no m'interessen gents ni mica aquesta mena de visites, però pot ser que no la reconegui i em despisti...
    És clar que pots triar a qui obres la porta, però si se t'ha colat per alguna finestra oberta, o t'adones que no l'havies reconegut, sempre pots decidir si li fas cas...
    Si decideixes que no, la pots foragitar com feien abans
    amb les visites inoportunes: posaven una escombra darrera la porta i, oli en un llum...
    Petons de capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fer-li cas...mai, però a vegades el subconscient ens juga males passades i obre portes q tu no voldries. En tot cas, com sempre dic, són estones. Visites, que venen i van (m'ho dic però en el fons, sé q sempre hi són...)
      Provaré això de l0escombra...a veure què!
      Petons de matinada!

      Elimina
  4. Ostres..., quines visites! :-( però no som infalibles i a vegades donem la mà a qui ens agafa pel coll!, però ben segur que ara ets més forta i valenta...M'ha recordat a la Desídia, de Els colors oblidats (un preciós llibre de contes), sobretot no deixis que els seus fils t'emboliquin! i posa't a recer on et sentis segura!. Petó enorme!, Rachel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això intento, Audrey, tallar fils, tallar amb pensament q no em porten enlloc, bé sí, m'enfonsen! però no, com he dit per aquí dalt, són moments...
      Gràcies pel teu petó enorme, em dona energia. Ja ho saps, tu i les teves paraules em passeu molt bones vibracions!
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Jo penso que una de les pitjors coses de la impotència és que sempre hi lluitem perquè, esclar, si no, no ens sentiríem impotents...no sé si m'explico, és una cosa contra la qual tu mateixa fas pressió i és aquesta pressió, que troba resistència la que realment ens fa sentir malament...grrrrr!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, jo no hi lluito. Hi ha coses que no puc fer que són evidents, i per més q ho vulgui, no les podré fer mai - a no ser que la genètica i els miracles es posin d'acord- però tot i que ja ho tinc assumit, i q no hi lluito, pk no em serveix de res, de tant en tant em passa com el passat diumenge, que se'm presenta de cop i t'enfonsa!!! un<es hores, no més...

      Elimina
    2. quan he dit genètic volia dir ciència...jejeje

      Elimina
  6. Princesa, el que has de fer amb aquests moments de baixada és viure'ls per poder-los superar i reconéixer el proper cop, però mai quedar-t'hi massa estona. Quan ets al final del pou només pots que pujar perquè quedar-t'hi fa que la humitat es posi als óssos i no va gens bé. Ànims i a la propera, un salt amunt!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga!!! quin honor q passis per aquí!!! practicaré això del salt. petonàs!

      Elimina
  7. Així sense pensar massa diria: mala pècora!

    Després de l'ímpetu inicial, haig de dir que m'ha sobtat el teu escrit. És brutal. Ho has detallat increiblement. El vaig a rellegir, ara torno.

    ResponElimina
  8. Les dues frases inicials de l'últim paràgraf m'arriben molt endins. Voldria fer-les meves. Voldria saber fer-ho.

    Molt bon escrit. Molt ben escrit.

    Ptns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. moltes gràcies. M'alegra q t'hagi agradat. Sí, jo tb voldria saber-ho fer...però el dia a dia em perd, les sensacions em descol.loquen però...per sort, van i venen!
      ptns!

      Elimina