dimarts, 1 de maig del 2012

És hora d'arrencar


Tinc hora a les 18:00. Arribo a les 18:30 -tenir una cita d'aquestes a ningú li apassiona-. Tot i així, m'he d'esperar. A la sala, quatre revistes. Les fullejo però no me n'agrada cap. No em concentro, estic nerviosa. No, trista. O més aviat, sento que no sé què sento. Potser les tres sensacions a la plegada. En el fons, tinc por. L'última vegada, per més que em punxaven, el dolor no desapareixia i el record d'aquell moment és el que em fa sentir l’angoixa. Sol passar... Però si la cosa no funciona, per profunda que sigui, s'ha de treure.

S'obre la porta. Ja pots passar, em diu tot somrient. Ens preguntem els típics què tal, com vas; fem alguna broma i cap a la camilla. M'estiro, intento relaxar-me i...a punt! Ja hi sóc. Tot d'eines que no conec ja esperen lluents a la tauleta. Cada una tindrà el seu moment dins aquesta funció. Primer de tot, unes quantes injeccions d'anestèsia. Sense, seria massa dolorós. Espera a què facin efecte i som-hi. L'operació comença.  La doctora sembla que saps el què es fa. Primer unes eines com per triturar el que es veu per fora. Sembla poc, de fet, només servia per guardar-hi merda, però per dins…ha arrelat. No es pot treure de cop, s’ha de trencar. Ara un martellet. Primer un tros, després l’altre i nar fent. Ara palanca, ara estira. No fa mal, però sí impressió. Noto les estirades, i és que per molt que s'hi esforça, no acaba de sortir. S’ha de furgar més. I vinga, jo allí, estirada, pensant, com pot ser que una cosa que ni te n’adones que entra costi tant de treure. I més eines, una amb forma d'alicates. Només de veure-la fa mal. Faig un esglai. S'ha de remenar més endins. Necessito més injeccions. M'arriba alguna sensació i no és només la força. És el dolor, o el buit que ja es comença a fer notar. El meu cos s’entesta en mantenir aquestes arrels però ja no em serveixen de res. S’han de treure, em repeteixo. Sembla que quasi està però es perd un tros. Petit, persistent. El tenia i se m'ha escapat, em diu. No el notes? Bé, si no el trobem, tard o d’hora ja sortirà. Què??? No, no, no, ha de desaparèixer ja. No puc aguantar més. Començo a buscar, a ser consccient que em fa més mal que bé i sí, no vull cap espina més dins meu. Mmmm...crec que està aquí dalt. Sí, ho és, l’últim tros, esmicolat. Ja surt. Per fi! Queda una petita ferida, uns quants punts, antibiòtic i ibuprofenos i amb uns dies ni t’enrecordaràs.

És el dentista, sí, però també podria ser el treu espines clavades que no acaben de sortir, que entren tan suaument que ni te n'adones i que punxen quan menys t'ho esperes. Quan te'n canses i les intentes arrencar, el dolor és quasi inaguantable. Sens dubte, un treu espines clavades professional no m'aniria malament... 

12 comentaris:

  1. Ui, Rachel, has mantingut el suspens fins el final...Respiro (uffff!), que gairebé no he fet punts ni comes; sí, ja sé que per a moltes persones és una espècie de tortura, però...
    Estic d'acord amb això d'un treure espines clavades professional, ja que per molta voluntat que hi posem, de vegades s'entesten a dur-nos la contrària...
    I voldria que el proper dibuix, fos una rosa acabada d'esclatar, el somriure d'un infant, una mar plàcida...
    Un petó de bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho voldria...però acostumo a escriure sobre el q sento, el q em passa pel cap -o pel cor- i de moment, és el q hi ha! L'espina segueix clavada, si en coneixes algu, de treu espines professional, passa'm el número!
      Un petó de bon dimecres!

      Elimina
  2. Ostres..., he estat amb l'ai al cor fins al darrer moment, com la Roser. És una tortura el dentista, ben cert!, saps?, quan sóc en aquella butaca intento imaginar-me el mar, la remor de les onades..., ajuda!.
    Un treure espines professional??, mira...a vegades em seria útil, però així n'apendríem?.

    Petonets, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ja hi hauria d'estar acostumada al dentista, de fet, va haver una temporada que m'agradava i tot. Però quan hi deixes d'anar un temps i després hi has de tornar...jajaja! fa respecte sí, i és que notes tants sorollets, sensacions rares i penses " i si m'enganxa la llengua..." "i si ara això sí q ho noto...". Tb intento pensar en altres coses, o tenco els ulls però quan la cosa s'allarga...
      No ho sé si n'aprendriem però de ben segur seria menys dolorós.
      Petons!!!

      Elimina
  3. Ja m'ho pensava que parlaves del dentista. Encara que llunyana en el temps encara sento propera l'última visita que hi vaig haver de fer. Ai quina angoixa qeu em fa anar-hi!

    Encara que... de rerafons parlaves d'altes coses també, d'espines clavades, de pors, d'incerteses (diga-li com vulguis). Tots en tenim d'aquestes. I si, punxen quan menys esperes que ho facin. Ataquen a traició.

    Ptnssssss

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, el dentista, segons el què t'hagi de fer, fa angoixa però, malaurdament, certes pors, certes espines...encara més. C'est la vie, no?
      Petonets!!!

      Elimina
  4. Bufffff no m'agrada gens anar al dentista, ho passo fatal, tens la zona adormida pero les sensacions sens dolor encara son més patéticas, sembla que et maten i no t'adones, vinga estirar, remenar bufff ja em sap greu potser pq ho vaig haver de patir molt de petita pero es una de les situacions per mi més desagradables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per mi, segons el què m'hagi de fer. Quan es tracta d'empastar, cap problema (bé, la punxadeta si q em fa angúnia...) però si es tracta d'arrencar...buuuf! em fa més por!
      En fi, suposo q tots tenim les nostres particulars situacions que ens fan sentir + malament, o + por, no???
      Una abraçadota, Anna!

      Elimina
  5. S'acostuma a tenir por d'anar al dentista, jo tinc la sort que la meva doctora i el seu equip treballen molt acuradament, i de mal gens, el mínim suposo. però com dius cadascú és cadascú.

    Salut, Rachel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no en tenia de por al dentista, però les últimes arrencades...m'han impressionat, diguem-ne.

      Petons!

      Elimina
  6. Aaaaaaaaaaaaaagh!! Anar al dentista es EL HORROR!!! Jo m'estimo més tancar els ulls i pensar en una altra cosa perquè si miro les eines l'angoixa augmenta encara més...terrorífic!!!

    ResponElimina