Trosset de tarda

Em planta un trosset de la tarta que acaba de fer al davant i em diu "espera't una mica que crema" però embriagada per la seva olor, no me n'he pogut estar. L'he començat a agafar per aquí, per allí, com que encara era calenta se'm desfeia a les mans, ara la mossego per aquí, ara se'm cau el trosset de la punta i...ai! que crema, però em ve de gust i segueixo jugant amb el trosset de tarta a mitja tarda...

No tindria res d'estrany si no fos que jo no ho acostumo a fer això. Els petits plaers els faig durar, i si fa falta, m'espero. Per exemple, si estic llegint un llibre que m'agrada molt ho faig ben a poc a poc , o si miro una sèrie que m'encanta, intento anar capóitol a capítol, de setmana en setmana, i fer-la durar. O si menjo alguna delicatessen de les meves, l'hi faig petites mossegades per tal d'allargar l'estona de plaer. Sempre esperant el moment ideal per tot... però em sembla que de moments ideals no n'hi ha.

Avui no me n'he pogut estar, i he caigut en la temptació abans d'hora... Potser és que ja me n'he cansat de dosificar-me tant. Potser és hora d'aprofitar al màxim tots els petits plaers que pugui tenir. Que si m'acabo una cosa que m'agrada, ja en vindrà una altra que m'agradi més, no?


P.D. Això sí, entre mossegada i mossegada encara he parat a fer-li la foto... Encara em queda tant per desaprendre!

Què passa?

Passa que no passa res. Passa que encara que no passi res el temps passa. Passa que ja són les 23.30 del 7 d'octubre i segueix sense passar res. Sense passar res però passa que el temps vola. El temps vola i passa que jo tinc gana, massa. Passa que tinc ganes de més, però passa el temps i tinc res. Passa que tinc ganes però la por també passa pel davant. I se m'enganxa, com no. Passa que ja estic escarmentada. Passa que sé que el que a mi em passa és perdre abans de tenir. Això passa, que la vida passa, jo desitjo, imagino però no passa res més que el que em passa. Res del que somio. Res del que vull. Passa que no passa res digne de ser explicat. I aquí estic, passant l'estona davant del pc intentant ignorar el fet que no passi res. Veient com les agulles del rellotge passen sempre pel mateix lloc però els dies passen, i sense passar res especial cap dia és igual que l'altre...passa que només tenim l'aquí i l'ara però nosaltres passem per la vida sense adonar-nos-en. Passa que passem sense voler pel present, sense pensar que el passat ja ha passat,ja no és,i passem per la vida passant del que realment estar passant.

És una tonteria, ho sé

Sempre em passa i no m'agrada. N'estic farta! Quan començo alguna activitat nova, encara que sigui alguna cosa que m'interessa especialment, em poso com neguitosa, nerviosa. Manca de confiança amb mi mateixa, suposo. O massa timidesa, també podria ser. El cas és que des de sempre havia volgut apuntar-me a un taller d'escriptura i aquest any, finalment, ho he fet. I em feia ilusió! Ara, però, no hi aniria... Por a ves a saber què disfressada de mandra...

Espero no deixar-me guanyar la partida i arribar-m'hi...

Desaprenent amb cavalls

Feia només tres setmanes que no hi anava, però a mi em semblava una eternitat. Els havia trobat a faltar, i crec que no era l'única. La meva mare, que m'hi acompanya a cada sessió, també, i és que aquest espai, l'Unicorn blanc...és especial.

La Neu i la Cendra

És curiós, sempre m'han agradat els animals, però els cavalls no especialment. Bé, sí, però de lluny. No hi havia tingut mai gaire contacte. La veritat és que no em deien res d'especial...però sí la idea de poder fer-hi exercici, recuperar equilibri o si més no mantenir-me i està en contacte amb la natura. Per aquests motius m'hi vaig apuntar, a equinoteràpia.

La Neu i una servidora

Però ara sé que l'equinoteràpia és més que això. Als cavalls, els agafes "carinyo", i no sé com t'enganxen. La seva olor, el seu tacte, la seva tranquil·litat, la seva disponibilitat (sobretot si els portes menjars, que de tontos no en tenen un pèl!) i la pau que es respira al seu costat. Pau que a vegades no sé sentir per la por, que com no, no hi podia faltar. Sí, la por, el canguelis, el no puc...les males conselleres que no em deixen tranquil·la ni quan estic damunt la Neu (que és la preciosa euga amb qui comparteixo les sessions). Aprendre a acariciar-los, donar-los menjar, raspallar-los, a apropar-m'hi...cada vegada més.
Veure el món des d'una altra perspectiva, notar el pas del cavall i moure parts del cos que habitualment estan quietes, imaginar que ets tu qui camines,  aprendre a deixar-te portar...sentir els seus moviments i adaptar-t'hi(com per exemple quan aixeca una mica la part del darrera i fa un moviment ben sexy per fer pipí, no sé si sóc jo que l'estimulo especialment però quasi bé sempre que hi sóc a sobre li en venen ganes...). Intentar aguantar-me el més recte possible, canviar la posició del cos, respirar i créixer cap amunt, agafar confiança i desaprendre a tenir por. I amb l'excusa de perdre l'equilibri, una abraçada de tan en quan a la Carla, la fisio que sempre té un somriure dibuixat a la cara (encara que aquí, la menda, arribi un xic tard...).

M'agrada i cada vegada tinc més ganes de descobrir més coses d'ells, dels cavalls i del meu propi cos. Intento obrir-me i anar-hi positivament, pensant que avui sí, avui m'aguantaré millor. De vegades me'n surto més, de vegades menys, i és que encara em queda molt per desaprendre, per desfer i refer...

En primer pla, la Cendra i la mà
de la meva mare.
Al darrera, la Darling

Ahir, després de tres setmanes, ens esperava tota la comitiva, La Neu (blanca, tranquil·la, pacient), la Cendra (una poni amb cara d'entremaliada que quan ensenya les dents i riu de ves a saber què fa molt de riure) , i la Darling (una senyora euga guapíssima que sembla que vagi vestida sempre de gala). També la resta de cavalls, que solen està al camp del costat, i un burret que es diu Teodor i que és company inseparable d'un cavall. La Carla, l'Anna i la family... Un sol d'octubre que brillava amb força i un arbre màgic que regala bolets. La sessió d'ahir va estar molt bé. Em vaig sentir força segura fent els exercicis i vaig intentar gaudir al màxim de l'activitat, del moment i de l'espai. Una bona manera de passar part del matí de diumenge, i acabar de donar una mica de llum a un cap de setmana que no ha  brillat pas gaire.

Redescobrint "La historia interminable"

"La Nada avanza cada día que pasa,

y con su paso va matando a Fantasía"



                                                                                      (La historia interminable)

Jo no vull que això passi a la meva vida, però...com ho faig per evitar-ho?

Quan tornen els fantasmes

A estones els fantasmes tornen. De cop. Ja pot fer dies que no els veus, però quan venen ho fan amb força i s'enduen tot el que havies intentat crear. La pau se'n va i arriba la soledat immensa que t'abraça fortament. No t'escalfa.  Fa mal i quasi no et deixa respirar. Com si t'afoguessis i plores d'impotència, per no saber reaccionar. No l'afrontes, la sents, i la deixes fer. "De nou els vells fantasmes" penses, i t'espantes perquè veus que potser les altres sensacions que pensaves que havies aprés a sentir tan sols són tirites, tirites imaginàries que has creat per tapar la ferida, per no veure-la realment. I funcionen...funcionen fins que tornen els vells fantasmes que ataquen directament a la ferida que, evidentment, és més profunda del que sembla i no està cicatritzada. Potser no ho estarà mai... Però per sort he desaprés a dramatitzar i sé que tot això són moments. Que els fantasmes van i venen.

Avui moments de merda, sí.

Dissabte de merda, però passarà.

Arribarà demà i demà serà millor.

Segur.

I és que quan t'endinses a viure el misteri de la vida t'endinses a un bosc ple de tot. *T'endinses a un tot, amb moments preciosos però també amb moments horrorosos. Us deixo amb un video de la pel·lícula "El árbol de la vida", que a estones, encara em té encantada.

* Aquesta idea del bosc i del tot l'he tret de la preciosa cançó "Entra dins el bosc" de l'Eduard Canimas. No n'he trobat cap enllaç però la podeu escoltar per l'spotify o comprant el disc...jejeje!

Nana abans d'anar a dormir

Tu...volant

Jo...somiant

Mescla de somnis i vols?

Gran viatge!

Tu i jo?

Somni o vol?

El árbol de la vida

Costa trobar-li el sentit, suposo que a la vida també.
Moments màgics, únics i especials.
Moments suaus i tendres. Amor, esperança.
Moments durs, cruels i tristos. Mort, pors, enveges...
Emociona...
Imatges impressionants acompanyades d'una música meravellosa.
Bons consells: "No diguis no puc. Digues m'estar costant"
L'he gaudit de veritat quan he parat d'intentar entendre-la i m'he limitat a sentir-la, com si no fos una pel·lícula, com si fos una obra d'art.

Us en penjo el trailer, tot i que crec que no reflecteix realment el tipus de pel·lícula que és. La presenten com si seguís un fil argumental com qualsevol altra pel·lícula normal i no és així. És diferent.

Llegint, desaprenent, compartint

Llegint un conte de Txèchov, La dama del gosset (1899). M'ha agradat especialment el següent fragment:

"(...)Tot estava en calma; les cigales cantaven als arbres i allà on eren ells dos els arribava la remor cavernosa, monòtona, de les ones que parlaven de la pau, del son etern que ens espera. Devien remorejar igual quan Jalta i Orleanda no existien, i així se senten ara, i se sentiran amb la mateixa monotonia quan nosaltres no hi serem. I en aquella constància, en aquella indiferència absoluta envers la vida i la mort de cadascun de nosaltres, s'amaga, ben segur, la garantia de la nosatra salvació eterna, del moviment incessant de la vida en el món cap a la perfecció. Assegut a la vora d'una dona jove (...) acaronada i idealitzada per aquell panorama màgic - la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós-, Gúrov pensava que, ben mirat, tot és meravellós en aquest món; tot, tret del que pensem i fem quan oblidem la nostra dignitat humana i els designes elevats de la nostra existència."

"la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós"...i el sol, la terra, l'aigua, la pluja, el vent, el so de la natura, i el seu silenci... i el moviment incesant de l'univers. La seva màgia i la connexió amb totes les seves peces. A vegades, jo també la puc viure. En certs moments aïllats en els quals no penso,només em deixo endur i em deixo sentir, simplement. Passejos terapèutics, en dic; respirant l'aire profundament, observant el riu, el cel, sentint els rajos de sol penettrant dins el meu cos que accepto obertament sabent que és la millor font d'energia, i observant la papallona blanca que m'acompanya un tram del camí sobrevolant les herves del costat de la vorera. I és que, ben mirat, és meravellós! fins que arribo a lloc i/o certs pensaments  em desperten, o més ben dit, m'adormen de nou.

Des del llit

El meu cap sobre el coixí.
Tanco els ulls i dono voltes. No sé si és la música o les tres birres que m'he begut. Donar voltes i...
Viatjar, viure, conéixer, experimentar. M'agradaria...
De moment, però, em transporto sense moure'm. Em moc sense transportar-me, i volo sense enlairar-me.
Des d'aquí, des del llit.
Així, si caic, que cauré (tard o d'hora tothom cau), no farà tan de mal.

P.D. De les lletres en italià no en tinc gaire idea del què volen dir, però la música i les imatges em transporten.

Sensacions...

Intento buscar sentir

però no té sentit intentar buscar

Les sensacions no les trobes

Les sensacions les sents

Paraules a mitjanit

La nit m'acarona. No la lluna, que des d'aquí no la sé veure. Sí alguna estrella, brillant, llunyana, petita. I jo, que m'estic a la plaça, observant, intentant distreure els pensaments, retardant el moment de pujar, arribar a l'habitació, encendre el pc i sentir-me sola. Buida. La nit m'acarona, i la música,  com no, m'acompanya, però a vegades no en tinc prou. Com avui. Avui voldria més, i no m'agrada desitjar. Sé que quan més desitges més infeliç ets. Però, és que es pot contorolar això?

Migdiades d'estiu...

Ara no m'amago sota la manta. No em cal, massa calor. Sí darrera la persiana, que abaixo fins que només entra un rajolí de sol. També, darrera la música, que escullo curosament perquè m'acompanyi durant aquest petit viatge que compartirem (de vegades no és tant petit...). M'estiro i deixo caure tot el pes del meu cos sobre el llit. Intentar relaxar-me i deixar volar la imaginació fins que noto un calfred que em recórrer tot el cos, que és quan realitat i irrealitat deixen de ser, es confonen, es mesclen i formen un nou món on jo ja hi sóc amb els ulls tancats.

Dolça migdiada...no sempre en trec el suc que vull però m'encantes!

Setembre

Espero no esperar. Millor així.
Decideixo no decidir. Deixar fluir.
No pensar. No fer.
Que el camí es dibuixi sol.
Que les respostes vinguin soles.

Però què passa si el que se'm presenta em fa por?

Excuses.
Mil i una.
Totes valen, però en el fons sé que és hora de decidir.
Plantejar nous reptes, nous objectius.
M'ha sorgit una possibilitat. Em fa mandra.
Una excusa més.
Sé el què hauria de decidir.
Sé que no sempre faig el què toca.
Sé que no sempre sé ser atrevida.
Sé que em fa pal afrontar-me a segons què.
Que tinc 26 anys però que em fa por tenir responsabilitats.
Que penso en no pensar però no en sé.

Que setembre ja està aquí, i jo sense ser-hi, com sempre.

No sempre que somio m'ho passo bé

M'aixeco ja cansada. Els braços em pesen, les cervicals em minven i el cap em fa mal. Potser és que m'he esforçat massa per sobreviure en el somni d'aquesta nit. Bé, més que somni ha estat un malson, d'aquells estranys que a vegades tinc. Rajos de llum de tots colors al cel, però no eren bonics. Feien por, feien desaparèixer tot allò que tocaven, i la negra nit, que semblava eixamplar-se i menjar-se la terra, que empetitia mica en mica perquè algunes de les seves parts explotaven en xocar contra no sé ben bé què. No hi havia verd, ni blau, ni el Sol.  Negre, marró, vermell i un poc de taronja pintaven el paisatge, i gent que corríem sense saber cap on tirar, i televisions, telèfons, pc's que deixaven de funcionar, i família i amics perduts, i campaments de refugiats (això sí, amb el petit detall que en aquests hi havia llaunes de cervesa). Jo n'he agafat una mentre intentàvem serenar-nos enmig de tot aquell caos i... m'he despertat. M'he sentit alleugerada, afortunada per poder sortir d'aquest malson. Hi ha gent que no en pot sortir, perquè no dorm, no ho somia, perquè en certa manera, és una realitat.

Sí, podria ser jo

Ernst Ludwig Kirchner

Aquesta noia podria ser jo, però no ho sóc.
Aquest gat també podria ser el meu, però no l'és.
I aquelles ampolles podrien ser meves, però no ho són.

La noia que somia desperta.
La noia que espera però no sap ben bé què.
La noia que desespera perquè pensa "que tot està per fer i tot és possible" però no sempre ho creu, i es perd abans, fins i tot, de moure's del sofà.

Sí, perfectament, aquesta noia podria ser jo.

Una copa i...

...I a cada glopada un record,

el teu,

que m'emborratxa

Sí,

no és l'alcohol qui em tomba,

ets tu,

la teva absència

i la soledat, que es creix.

I a cada glopada

més lluny d'aquí.

Realitat distorsionada

i tu més a prop,

que m'emborratxes,

que em sedueixes,

que em tombes

i caic, finalment,

en un bell somni.

Dolç.

Fals.

Desperto i no hi ets.
Una copa.

Sola
Tombada.

Com jo.

El mar que veig

El mar d'avui el matí a Cap de Creus

Avui he anat a Cap de Creus, on la terra, el cel i el mar són un de sol.

He vist un mateix mar vestit amb diferents robes.

Un mar blau, fosc
També un mar blau, com el cel.
A estones ha estat gris, plata,
i a d'altres brillava, tímid, com el sol d'avui.
També l'he vist verd, com les algues i és que el mar és sorra, terra, roca...
És tot reflexes!

El mar és tranquil però també pot ser brau.
El mar és una onada,
que ve, que va, que acaricia la terra però no s'hi queda.
El mar, que puja.
El mar, que baixa.
El mar, que s'enfada.
El mar, que es calma.
El mar, que em calma.
El mar, és música.
El mar, és viu.
El mar, que es mou, canvia, es transforma i torna.

La terra s'acaba però...el mar no té fi, i a l'horitzó es confon amb el cel.

El mar és el món.

El món és tot.

Tot és el mar.

Jo sóc tot.

Jo sóc com el mar.

Canviant però, en el fons, sempre el mateix.

M'agrada flipar

Sí, m'agrada flipar, i avui, tot i que no he fet grans coses, he flipat en diverses ocasions.
Bé, la veritat és que ja vaig començar a flipar ahir a la nit...

Russian Red a l'Acústica

Sí, ahir, quan vaig anar al concert d'una nina que cantava com els àngels, però no funcionava amb piles, no, funcionava amb música. Es movia al ritme de cada nota que els seus acompanyants feien sonar deliciosament. Sintonitzava amb cada acord, vibrava amb cada cançó, i es veia que, cada vegada més, sentia, sobre l'escenari, aquella energia especial que transmet la música, i ella, així, com si res, ens la feia sentir a nosaltres, els espectador/es, que bocabadats, flipàvem amb el conjunt de sensacions que flotaven sobre el Claustre de l'Institut Ramon Muntaner.



Les flipades, però, han continuat avui...

sí, quan tornant de rentar el cotxe amb la meva mare els ocells ens han fet un regal: han arrencat el vol just quan passàvem pel costat. Ales amunt i avall, espurnes de plata al cel, que ballen, que juguen, que es mouen i totes juntes formen una bonica silueta com si fossin un sol ocell. He flipat.

i per la tarda...tocava l'Eduard Canimas. N'havia escoltat alguna cançó. Em relaxa i tenia moltes ganes de veure'l en directe, i d'escoltar, especialment, la cançó "Rema" però...per variar, hem arribat tard i només he pogut gaudir-ne les últimes cinc cançons. Tot i així, el tastet m'ha encantat. Humor, delicadesa, amor, pau, bones vibracions i bona música (el que l'acompanyava amb la guitarra ha estat genial també!), i quan em pensava que no podria escoltar la "meva" cançó perquè, evidentment, ja l'hauria tocat...m'ha fet un regal! Ha sonat! L'ha sentit! L'he sentit! L'hem sentit! i ha estat preciós. He flipat (i segueixo flipant ara mateix escoltant el cd....).

http://www.goear.com/listen/ac1715e/rema-canimas

Anant en cotxe cap a Castelló també he flipat. Em sentia bé, contenta. Gaudia de l'aire que m'acariciava la cara, simplement, i d'un altre regal...l'olor de la pluja! i per acabar-ho d'arrodonir, radio 4 em posa "L'aniversari" dels Manel, que em sedueix cada vegada que l'escolto. Gran moment! Sense pensar més enllà, o sí, però amb serenitat.

(crec que) "Ombres"
de Ministral

Més tard, he anat a una exposició de pintura. Josep Ministral n'era l'artista. M'ha agradat en general, però he flipat especialment amb un quadre. No en recordo exactament el títol, alguna cosa així com "Ombres". M'ha sorprès, perquè jo, les ombres, sempre me les he imaginat negres, grises...però aquest home les pinta de colors! Ell m'ha dit que pinta el què sent, per tant, les ombres, les sent així. Espero jo, sentir-les així algun dia...

El dia ha anat bé. Podria haver anat millor, potser. M'hagués agradat tenir més regals? Segurament. Desitjo flipar també per unes altres coses? Sí. Però avui ha anat així, i així, com ha anat, ha estat bé. I sí, potser a vegades m'equivoco i flipo massa, però prefereixo flipar-me i desflipar-me, que no pas sentir sempre el mateix. (i ara aniré cap al llit perquè demà, quan em llevi a les 7 fliparé, i no m'agradarà gaire crec...).

Bona nit i bones flipades!

Serena.
Serena però trista.
Serena i trista, no podia evitar, a vegades, sentir que li havien tallat les ales abans de volar.
No ho sentia, sabia que era una realitat.

Realitat canviant...

Serena.
Serena i trista.
Serena i trista però somiadora, encara a vegades, li semblava veure fades al seu voltant.
Fades que, de tan en quan, s'asseien sobre el seu nas, la miraven directament als ulls i li deien que d'ales se'n podia fer unes a mida...

Realitat canviant...

Ara sí, ara no.
Ara les veia, ara no.
Ara serena, ara no i anava  fent.
Fent i desfent.
Fent i desfent i  somiant. A vegades desperta, a vegades només adormida.