No atenaces tus deseos de forma que no quede en ellos una gota de aliento,
calma tus ansias y vuelve a perseguir tus objetivos
y el bosque volverá a ser bosque y el mar volverá a ser mar.
Kabaleb
Els agafaria a tots:
al desig que no em deixa desitjar res més,
a les il·lusions que em desil·lusionen,
als somnis trencats que em trenquen els esquemes.
Els agafaria, els posaria dins una bombolla i ... bufaria.
Ben fort!
I ... els enviaria
Ben lluny!
Perquè em deixin veure.
Perquè em deixin viure.
Per tornar a néixer.
Per tornar a crear-ne.
De nous.
A vegades pots crear-ne de nous, però...com fer desapareixer els anteriors?...agafa-ho tot, o deixa-ho...però que sigui el que tu vulguis...potser així...no sé...ja em diràs :)
ResponElimina...No et neguis fa mal quan no acceptem la vida tal et diria el mestre Kabaleb es fàcil si ens costa es que ens estem equivocant de camí. Flueix accepta, tots tenim llums i ombres i son les ombres, les nostres parts fosques les que permeten veure la llum. Tot el que rebutgem crida cada cop mes fort com un nen petit que reclama constantment, posar atenció reconeixer que tenim mancances, dependències, penes, alegries, i molta llum, forma part del procès. Requetemua! maca
ResponEliminaNo ho faces. Accepta-ho i enfrontat a ells. Mai abandones. És una de les coses que he aprés fa poc, mai hem d'abandonar els nostres desitjos, perquè quan menys ho esperes es compleixen. Tot i que en els fons sols som uns somiatruites, vivim de somnis.
ResponEliminasi és igual el què escrigui, a l'hora de la veritat no pots triar. sents el q sents, desitges el que desitges, i és el què hi ha.
ResponEliminacom diu l'Anna, millor no negar-ho, però quan el que vols no depén únicament de tu, però aquest desig et fa mal...millor intentar canviar,no?
Fer-los desaparéixer,Rafael? Segur que no puc. No som màquines, encara que a vegades ja estaria bé tenir un botó on posés reiniciar...
Sí Maria, una somiatruites. Una dia, en un post teu deies que tenies deset anys i seguies somiant...jo en tinc 26 i ja veus, això no canvia.
Petooons a tots, i com sempre, gràcies per deixar la vostra petjada!
Potser només necessites una mica de distància emocional...a mi també em passa a vegades...endavant!!
ResponEliminaS.N, la distància ja la posen els altres per mi...:(
ResponEliminaUna abraçadota!
Vaja que son mals d'amors?? si posa distància es que no et mereix per tant no paga la pena ni l'alegria pensar-hi més. Les persones que ens estimen ens fan l'existència més planera, ens possen a l'abast els estels, il.luminen les nostres foscos, comparteixen els nostres èxits com si fossin propis, s'engresquen amb els nostres projectes.. ens acompanyen amb els seus batecs quan el nostre cor es sent feble, sol entristit.. la resta sucedanis.
ResponEliminaRequetemuaaaa!