El llança-preguntes sense resposta s'ha despertat

Es pot guanyar sense perdre res?
   Es pot dibuixar un camí sense haver-ne de desdibuixar d'altres?
       Hom es pot il·lusionar sense conéixer, moments més tard, què és la desil·lusió?
            Podem conéixer els riures, els somriures sense haver de presenciar la seva possible transformació en llàgrimes?
                   Es pot créixer sense fer-se gran?
                         Es pot viure sense morir?

     
És així. Entremeliada, la senyoreta vida. Juganera.  Ara et dono, ara t'ho trec. Ara ho vols, ara no ho tens, o sí, però fins que jo vulgui. . .

Evidentment, la perfecció no existeix, o sí?
. . . Potser en els records? Tot depén de com la nostra ment decideixi visitar-los
O millor la reservem pel present? Pels petits moments perfectes, sense abans ni després, només amb l'aquí i l'ara. La trobaríem aquí a la perfecció?
O no, segur, segur que tindria més èxit si la busquès en la imaginació?

Senyoreta vida, perfectament imperfecte, què me'n diu vosté?
La busco? o em quedo amb la im-perfecció? Al cap i a la fi, crec que és més fàcil de conéixer-la, és més humana, més propera.



Senyoreta vida, perfectament imperfecte, ja ho tinc! I si busco el què tu tens? La im-perfecció perfecte? O la perfecte im-perfecció?

Paraules que sento sense sentit

No som. Sentim.

o . . . Sí som, per això sentim.

o . . . Som i intetem no sentir.

Caos, descontrol, il·lusió, desil:lusió = sentir.

Sentir. Por. Frenar?

Però . . . encara que no volguem, sentim. I . . . fa ràbia!

Viure. Sentir.

Sentim. Som.

Som tot. Sentim de tot.

Contradiccions,
sensacions desdibuixades,
remolins

com la vida mateixa.

Intentant descorçar l'escorça

Escorça: Part externa de l'arrel, la tija i les branques de les plantes llenyoses.

Jo la tija. El passat les arrels. El futur les branques. Tota jo, arrels, tija i branques envoltades per escorça. Aparentment dura. Aparentment protectora. Volent i sense voler. Protegida per una escorça que si bé és necessària, s'ha endurit tant que no la puc trencar. S'ha eixamplat tant que no hi puc veure gaire res.

Tija, arrels i branques envoltades per una escorça resistent durant molt de temps. A vegades m'ha fet bé, d'altres no tant. Escorça com excusa? Ansietat disfressada d'escorça? O escorça disfressada d'ansietat, d'angoixes, de pors. . . ?

En desconec  l'autor/a

Em protegeixen? Sí.

De fora? Potser.

De mi? No.

L'escorça, pèrò, es pot foradar. Esperança!!! Ja comença a tenir petits forats. Orfidals, escitaloprams, primaveres, somriures. . .? Qui sap. Però, sigui com sigui, sento (o vull sentir) que l'escorça s'obre. Mica en mica i no del tot, però l'espai suficient perquè jo hi pugui treure el cap, i potser, fins i tot una mà, un braç i. . . Ja veurem. La tija té ganes de sortir-ne, té ganes de conéixer, de tocar, de sentir, de comunicar, de respirar. . . La primavera? Els orfidals? Les ganes? Qui sap. 

L'escorça té forats. Petits, però si els busco minuciosament els veig.

Un dia més

Era un dia fosc a la ciutat de Girona, un dia plujós. No era un dia lleig, la pluja també és maca de veure, de sentir. Tampoc era un dia trist. Simplement era un dia normal, com els de sempre últimament, tranquils, sense grans plans, sense grans canvis... un dia normal que la pluja acompanyava delicadament.

Un dia amb excusa perfecte per no sortir, per no anar a cap lloc en concret. Un dia perfecte per quedar-se a l'habitació, escoltar música, badar i posar-se al dia amb els papers. Era un dia perfecte per acabar aquell currículum que tenia a mitges, o fer aquella trucada que sempre deia que havia de fer però que mai acabava de fer. Era un dia perfecte per "tatxar" les tantes coses que tenia a la seva llista de "coses pendents" però...

com que era un dia normal, com els de sempre, la llista no va disminuir, més aviat el contrari. No sabia què havia pogut passar perquè, de fet, la llista va està sempre a cobert, però sembla ser que, d'una manera o altra, l'aigua de la pluja es va esmunyir dins de l'habitació i va regar la llista de "coses pendents" com si d'una planta es tractés perquè aquesta va créixer d'una manera desmesurada. No hi havia manera d'aturar-la! Les coses de la pluja, inexplicables a vegades, llistes de "coses pendents" amb vida pròpia, les coses de la vida...

La noia, una mica estranyada per tot allò es va dir:
"Fa un dia fosc. Un dia plujós. És un dia perfecte per estirar-me al llit i aclucar els ulls. De ben segur que així, ho veuré tot més clar..."

"El falso espejo" de Magritte

Acompanyada...

. . . gran part del dia, per la següent cançó: "L'aniversari", dels Manel. Jo no me la puc treure del cap.



. . . i en aquests moments, per un sentiment com de pèrdua abans d'haver-ho tingut.
El coneixeu???
Espero que no.


Bona nit i bons somnis!

El cigne negre

Som jo i una altra. Som dues; o més.
Deixo de ser jo per ser l'altra que també és jo.
Lluitem. Ens frenem. No som.
Ni l'una ni l'altra, les demés. Segons el moment. Jugant a ser funàmbula.
Sóc moltes. Sóc masses o potser, en el fons, ni jo, ni l'altra, ni les demés.
No som, només sóc, una, la mateixa. Però quina?

Caic, finalment, cap a un cantó de la corda o segueixo lluitant per no perdre l'equilibri?
Sóc o som?

Jugant amb les idees abans d'anar dormir gràcies a "El cigne negre". M'ha agradat molt. Moments de tot. Contradiccions (el pa de cada dia, no?). Imatges boniques. Imatges impactants. Imatges dures. Bona música. Reflexions... Us en penjo el trailer.

Té sentit?

Serenament perduda
Perdudament confosa
Confosament il·lusionada
Il·lusionadament serena












No sé si aquestes paraules s'entenen, ni tan sols sé si estan ben escrites, però jo sí m'entenc. Bé, a mi no, a aquestes paraules vull dir, que entendre's a un mateix, o saber qui ets, què sents o què vols a cada instant...això...això és més difícil.


La pintura és de Magritte, però no he sabut trobar la descripció del quadre, així que no en sé el títol, però perfectament es podria dir "No sóc com em veuen" o "Era un ocell i ella no ho sabia" o "No sé què sóc, no sé què vull" o simplement... "La dona amb l'ombra d'ocell". Pensar títols...una manera com una altra de passar l'estona...

Mr. Nobody

Aquesta setmana...pensaments poc acollidors dins al meu cap, i un treball-revisió a mitges, uns quants dubtes, angoixes (per variar) i un partit amb un resultat poc habitual.

Decideixo acabar el dissabte, però, abstraient-me davant la pantalla, oblidant-me per una estona de mi i les meves coses amb...

.........................................imatges hipnotitzadores

......frases per emmarcar

...............................moments surrealistes

...................idees interessants

........................preguntes sense resposta

..........el temps, que va, que torna, que se superposa

........realitats irreals envoltades de bona música

..........................................colors, inocència, amor

.........................trens que se'n van, camins per triar

................la vida feta art

..........i en definitiva, amb una pel·lícula delicadament caòtica



Ja l'havia vist, però avui l'he revisionat i m'ha tornat a emocionar com la primera vegada. Si no l'heu vist, molt recomanable, i si l'heu vist, també. Crec que per moltes vegades que la vegi...mai em dirà el mateix.

La migdiada, una costum sana o tòxica?

Abans, no solia fer migdiada. La vaig començar a fer, no només per descansar, sinó també per fer exercici. Era una manera de practicar les transferències de la cadira al llit i del llit a la cadira.

Ara ja és més que això. És el meu moment.

Quan acabo de dinar pujo cap a l'habitació. Em descalço. Faig els pertinents moviments (no sempre encertats) per a posar-me al llit. Em tapo amb la manta.
Últimament, a més, hi he afegit la bufanda. Me la poso sobre els ulls, així no he de baixar la persiana, em relaxa i m'ajuda a aïllar-me encara més. Jo no em veig des de fora però crec que quedo ben amagada (acostumo a dormir tapada de cap a peus).

Avui, però, me n'he adonat que la meva migdiada ja no és una simple successió de moviments per a fer exercici, ni tampoc la utilitzo només per a descansar, és més que això. És el meu refugi, el meu kit-kat. Quan els pensament em poden, quan no sé què fer, quan sí sé què he de fer però no ho vull fer, quan no vull sentir, quan no vull veure, quan no vull ser vista...m'amago sota la manta, sota la bufanda, i em deixo endur per la força de la migdiada. M'absorbeix...massa i tot.

El meu moment s'està intoxicant, n'estic abusant. El primer que penso quan em desperto pel matí és si aquell dia podré fer migdiada o no, i sovint me les empesco per poder-ne fer. A més, la migdiada no acostuma a ser bona consellera, m'absorbeix tant que perdo les forces. Quan estic allí, sota la manta, amgada, passo de tot, tot perd importància, i acabo deixant de fer per fer res.

Avui n'ha estat un exemple, i no me'n sento orgullosa.
De fet, ni d'avui ni de la setmana que estic portant però................................................................ ...............................................................................................................................................................................................................................................................................en té la culpa la migdiada!!!

Confiança, on t'amagues?

Pensava que potser era jo, que m'equivocava a l'hora d'escollir les coses. Pensava que la clau estava en saber escollir correctament, per això hi dedicava (hi perdia) molt de temps. Ara veig que no.

Per molt que tardi en decidir-me, en escollir, sempre em sembla que m'he equivocat. He arribat a la conclusió, doncs, que no és tan important el què escollis si no la manera que escollis per a realitzar-ho. Amb decisió i confiança.
Si ho tens clar, si confies, si et veus capaç...probablement t'ensurtis, decideixis el què decideixis.

Jo... a vegades ho tinc clar, a vegades no...
alguna vegada confio, moltes altres em costa...
a vegades em sento capaç, a vegades no tan...
I així vaig fent, jugant a fet i amagar amb la meva pròpia confiança, amb les meves sensacions, dia sí, i dia també.

Sé que hagués pogut però vaig tirar la tovallola abans, fins i tot, de començar.
Ara sí que ja no.

M'acostuma a passar: m'escagarrino abans d'hora i decideixo passar, i quan poso en pràctica la decisió de deixar-ho passar passa que la certesa visita als meu pensaments i em diu que sí que hagués pogut. Acostuma a fer tard...

Fa uns dies vaig veure una pel·li que em va deixar una frase gravada al cap:
"A la vida, l'important no és ser fort, si no sentir-te fort."Crec que és ben certa, però jo no me l'aplico gaire que diguem...

P.D. No sabia com titular aquest post, així que si algú en té ganes...accepto suggerències.

Arrelada

Arrelada a...
tancava els ulls per fugir de...
però només fent aquest gest, les arrels no desapareixerien.
Quan els obrís, les arrels seguirien allà, i possiblement, serien més grans.
Les alimentava sense voler.
Intentava ignorar-les, girava el cap cap a una altra banda.
Però seguia arrelada a...

I si trobés les tisores adequades? Podria tallar-les?
Podria desplantar-se i renéixer com a una nova planta?
O tornarien a créixer les mateixes arrels?

P.D. Imatge de la il·lustradora Niccoleta Ceccoli

El cel clar, núvols dins el meu cap

Penso, penso i em perdo. Perdo el temps. Anar fent res, anar badant, anar pensant, anar formant una congestió de núvols dins el meu cap que no lliguen gota amb el bon dia que ha fet avui.

Pel matí sessió de sol. No em treu la congestió de núvols però sí la distreu. M'agrada el sol, m'encanta, em dóna energia però aquests dies...en necessitaria més, se'm fan pesats. Massa pesats. Masses pensaments...positius, negatius, dramàtics, de por, de riure, surrealistes, impossibles, intrigants, negres, grisos, verds, vermells, blaus i...de color de gos com fuig.

"La cuesta de enero" que en diuen, per mi, encara és més "cuesta". No és només el nadal, és el fi d'any, el meu aniversari i el de l'accident. Tot junt, tot plegat. I la realitat, que segueix..."Les dates, els calendaris, els fi d'any, els aniversaris... són invents que ha ideat l'ésser humà per a controlar la vida de les persones" em dic. Intento estar al marge d'aquestes coses, no vull que certs esdeveniments marquin el ritme de la meva vida, però caic, inevitablement, en la pèssima costum de fer revisió: de veure com any rere any no m'arriba el que jo espero, o no marxa el què jo voldria.

Hauria d'estar posant-me el dia, preparant algun treball pels propers dies que em fa certa por però...penso, penso i em perdo...

...i em trobo escoltant aquesta cançó que va versionar La carrau pel disc de la marató de tv3 fa un parell d'anys. Es tracta "Del llimoner". No n'he trobat cap vídeo, així que us la penjo perquè almenys, la pugueu escoltar:


A mi, les versions no em solen entusiasmar, però aquesta és l'excepcció que confirma la regla. Tan m'agrada el "Lemmon Tree" dels Fools garden com "El llimoner".



P.D. La imatge que he penjat l'he extret del següent link http://cuandocae-laluna.blogspot.com/2010/07/con-la-cabeza-en-las-nubes.html . Desconec si l'autora del blog és també la de la imatge...

On és la màgia de la nit de cap d'any?

El Pitu, el meu gos, dorm, tranquil, al sofà del menjador.
El meu pare fa el mateix a l'altre sofà.
L'Andreuet, el gat, dorm als peus del meu pare.
El meu germà petit fa remenar l'ordinador.
L'altre s'està a la seva habitació, imagino que remenant l'ordinador també...
i la meva mare deu està al seu llit, fent el seu primer son d'aquest 2011.
Jo em quedo amb els "Manel", que em fan companyia des d'un concert al Palau de la música que estant emetent pel 33, és el millor pla que he trobat per passar la revetlla...

En fi, l'any comença com qualsevol altre nit. On és doncs, l'anomenada màgia de la nit de cap d'any?



En no trobar-la, jo em deixo endur per una màgia que sí sé segur que existeix, la màgia de la música, que en aquests moments és la dels "Manel". Casualment, van ser protagonistes del meu primer post del 2010 i ara en són del primer del 2011.

Hàgiu trobat o no la màgia de la revetlla, us desitjo molt bon 2011 per tots als qui, una estoneta o altra, passeu per aquí!

Collonades que a vegades penso...

Ja és Nadal. Bé, ho era, perquè de fet, ja som Sant Esteve(el temps passa molt ràpid. De vegades és una sort, de vegades fa por).

El Nadal cada vegada dura més. Tot i que en teoria avui ja no és nadal, comença i acaba abans i després del 25. Massa llarg el nadal...A mi no l'il·lusiona, no hi crec. Cada vegada crec amb menys coses. Suposo que les coses que m'han passat i que no m'han passat (és curiós peró més les que no m'han passat) en tenen part de culpa. Aquesta cançó de l'Albert Pla ho explica molt bé:



Tot i la mandra que em fa el nadal, suposo que pels sentiments que em desperta, m'agrada reunir-me amb els meus tios. Aquest any hem anat nosaltres a casa seva.

Una taula ben parada, els mítics canelons de la tieta i la seva deliciosa crema de postres, discussions sobre política, alguna que fa volar coloms, d'altres que juguen a ser nenes un altre cop, torrons, unes quantes partides al Rummikub i cap a casa.

Tornant del Masnou la lluna estava maca i he pensat que, tot i que moltes vegades pugui semblar que sóc pessimista encara hi ha petites coses que em fan il·lusió, com veure la lluna vestida de gala en una nit tan freda com la d'avui(suposo que per això estava mig amagada)...I és que reconec que, en el fons, molt en el fons, tinc una part irracional que encara creu en els somnis, en la força dels somriures, en la força dels petits detalls. Tot i que m'enric dels somnis que algun dia vaig tenir, encara tinc una petita part irracional que m'empeny a creure en alguna mena de màgia que mou el món i de vegades, només a vegades, penso que la puc descobrir. Suposo que això és el que m'ajuda a anar desaprenent a viure dia a dia...

Es fa fosc massa aviat...

Es fa fosc massa aviat, i a mi no m'agrada la foscor
M'agafa la mandra, i el fred tampoc hi ajuda
Totes les coses que pensava fer queden en un no-res.
Amb la llum del sol tot es veu més clar, més fàcil. Em sento més activa.
A la foscor...no li acabo de trobar el què, tot i que és ben sabut que també aporta coses maques

Només cal saber veure-les, o tenir la sort de saber trobar-les.

Espero aprendre'n algun dia...no gaire llunyà.

De moment intento familiaritzar-m'hi amb "La nit estrellada" de Van Gogh, esperant saber veure la mateixa llum o més en la nit més fosca.

Homenatge a un àngel

Tot i que ja fa un any, encara ara, a vegades et miro i penso que no pot ser que no hi siguis, que marxessis així, tant ràpid. El meu àngel, el nostre àngel.

Ara tenim un altre gat però jo sempre li dic, que és gràcies a tu que l’estimem tant. Mai abans m'havien agradat els gats, em feien por. Va ser amb tu que vaig descobrir la màgia que teniu els gats... I tu el que més! Són tants els detalls que apreciava de tu!

Et recordo mirant per la finestra, amb els teus magnífics ulls blaus, o jugant amb l'aigua, o perseguint el Pitu... Et recordo i et recordaré. Estic enamorada dels gats i això és gràcies a tu...

Nervis, nervis...

Tic-tac, tic-tac...
el moment s'apropa

Tic-tac, tic-tac...
el temps no para, el moment s'apropa ràpidament i el nus de l'estómac es fa cada vegada més gran

Tic-tac, tic-tac...penso racionalment i em dic que tranquil·la, que no passa res, que tot anirà bé

Tic-tac, tic-tac...però l'ésser humà a vegades no és gaire racional, i jo encara menys. Els pensaments em van i em venen i em diuen mil i una tonteries, i entre pensament i pensament aquest tic-tac, tic-tac...i entre el tic-tac del temps i el pensament les emocions, juganeres, que no hi podien faltar. Espontànies, inoportunes...em controlen i em juguen males passades...

I el tic-tac, tic-tac que segueix...les emocions em provoquen nervis, els nervis el nus a l'estómac i tot plegat fa que el pensament pensi el què no ha de pensar.

Si pogués parar-ho tot...però la vida és això, un tic-tac, tic-tac que ens acompanya contínuament, i hem d'anar al seu ritme, intentant conviure de la millor manera amb tot plegat, els pensaments, les emocions...i anar superant cosetes...però ara mateix...tic-tac, tic-tac...no vull que aquest moment arribi!!!

Perquè no sempre és dolent sentir-te estúpid/a...

L'altre dia remenava escrits vells que ni recordava que tenia. El que penjo n'és un. El penjo perquè tot i que el temps passa i les coses canvien, hi ha sensacions, situacions... que es van repetint.



M’estàs atrapant
Els teus ulls, el teu somriure... i el teu cos.
Tu m’atrapes, o potser, simplement és la sensació que em fas sentir
Tonteries, ho sé, i em sento estúpida
Però és una estupidesa que feia temps que no sentia
Sentir-te estúpid també et fa somriure
Tu em fas sentir estúpida...





I saps què?


M'agrada...

Moment d'empanamenta dins del cotxe

Plovia. Ho feia bastant fort, per això hem decidit esperar una mica abans de sortir del cotxe. Mentrestant i mirant cap al vidre del cotxe, jo pensava, per variar, en coses sobre la vida, la manera de viura-la: coses que faig (o que no faig), coses que penso, coses que sento. En fi, com diria el Montilla del Crackovia, cabòries meves.

Me n'he adonat, però, que l'espectacle del vidre era prou interessant com per intentar deixar la ment en blanc, ni que fos un moment, i limitar-me a observar detingudament les petites gotes que baixaven tot acariciant el vidre del cotxe. Unes petites, d'altre més grans, lleugeres o més lentes, fent ziga-zaga o rectes...de diferents formes i maneres, i m'he preguntat: com és que existeix aquella famosa frase feta que diu "Són com dues gotes d'aigua" si jo, tot i que m'hi he esforçat, no n'he vist ni una d'igual?