Un mateix camí amb diferents paisatges

De vegades ho veig clar. Quan tinc el cap lliure de mals pensament, quan em sento oberta, viva i  ben encaminada.
Viatjo tranquila, sense saber ben bé a on però no m'importa.
La ruta hi és. Clara, fàcil i il·luminada.

D'altres vegades, però, em sento confosa. El cap se m'omple de tiges, de lianes que pengen de no sé on, de branques gruixiudes, de mil i una fulles, d'ombres . . .  Com en una selva. No hi ha camí. M'hi perdo, també té el seu encant. Viatjo com puc. No és fàcil, ni clar, i la llum . . . poc hi entra.
Una mica màgic, això sí.
Fantasmagòric, això també.


No només canvia el camí, també canvio jo.

 A vegades punxo.
No vull que em punxin.
Em punxo.
Com un cactus
fred, distant però en el fons . . .

. . . no ho és tan. Per sort, poden fer flors!

 Així, en part, també em sento una mica flor!

Agradable, propera, de colors.

(Beneita, tova, somiadora) 

Boniques, sí,  però també fràgils. Vulnerables. 

A tots ens agraden però no sempre les tractem bé. És molt fàcil desfer-les. Amb accions boniques, això sí, pètal a pètal, m'estima no m'estima, o demanant un desig, bufes i . . . la flor es desfà, amb l'aire. 

Vulnerable. Em desfaig.

Canvio la terra pel cel, i acabo viatjant, volant.

                                                        

Fins a on? Depén del camí que trïi. Però és possible aquesta el·lecció? 

 Els camins que puc veure canvien constantment. Són tants els possibles. . . 

Ara que ben mirat, no només canvien els camins, jo també. Ara tinc punxes, ara no i  em pregunto . . .

 Hi ha diferents camins o aquests són simplement la projecció del què jo veig?

Puc, voluntariament, canviar el camí?

 Per què a vegades el camí és clar i a vegades no si en realitat és sempre el mateix?

 I si canvio la manera de mirar, de sentir, de viatjar?

Puc decidir com és el camí?

El meu propi déjà vu

Penso penso i em perdo.

Sí, ho sé, no és la primera vegada que ho escric, però la meva vida és això:

un pensar i perdre'm, un perdre'm i pensar, un buscar la sortida d'un laberint fet de fum.

El meu propi "déjà vu", pensar pensar i perdre'm.

Sí, ho sé, massa vida mental . . .

Penso penso i em perdo, i no vull escriure tot el què penso perquè hi ha masses ulls.

Ulls que miren amb els ulls,

només amb els ulls. 

Jo intento desaprendre'n, de mirar amb els ulls, prefereixo mirar amb altres sentits.

Sí, ho sé, pot ser que això em comporti perdre'm encara més però . . .

hi ha maneres de perdre's, que potser val la pena no perdre, no?

Penso, miro amb tot menys amb els ulls i em deixo perdre.

N'hauria de desaprendre?

P.D. Anar buscant imatges m' he topat amb la foto de dalt, personatge mític de la pel·lícula "El laberinto del Fauno". Us n'he penjat la banda sonora també, que per mi és fantàstica. I ja posats...em seguiré perdent, no en els meus pensaments, sinó en la pel·lícula, entre realitats i móns imaginaris que s'entrelliguen d'una manera molt natural, seguiré pel seu laberint, no de fum, sinó de màgia, de secrets, de móns per descobrir i em trobaré en alguna escena amb un xic de gore que m'ajudarà a despertar i em dirà que per avui ja n'hi ha prou de perdre's...
Apali!Que tingueu un bon dia als qui passeu per aquí, i que l'acabeu celebrant que els que s'han perdut han estat uns altres...els del madrid! 

Sóc així

(Una mena de diàleg interior que m'ha sortit intentant escriure quelcom sense haver de dir res en concret. No té gaire sentit, ho sé, i no espero que us agradi ni que l'entengueu, el publico simplement perquè el tinc al cap, no sé per què, potser perquè sóc així)

- Ho sento.
  Sóc així.
- Així com?
- Doncs així , d'aquesta manera . . .
- Així? D'aquesta manera?
  Què vols dir?
- Vull dir que sóc així , d'aquesta manera , potser massa . . .
- Massa què?
- Així , d'aquesta manera , massa . . . d'allò !
- D'allò? Així? D'aquesta manera?
  Però què vols dir?
- Que ho sento, que sóc així! Sí , d'aquesta manera , a vegades massa d'allò , a vegades massa d'això . . . així . . . d'aquesta manera tan . . .
- Tan què? Allò , això , així . . . em lies!
- Ho sento, ja t'ho he dit , és que jo sóc així, d'aquesta manera. Ara això, ara allò.
  Intento ser més . . . d'aixonces, no et dic pas que no, però sóc com sóc , així.
- I així m'agrades.
- Segur?
   És que jo . . . no ho sé . . . em veig així , d'aquesta manera, tan . . . d'allonces, i penso que potser tu . . .
- Jo? Jo què?
- Que tu ets més aixàs , i com que jo sóc més així , d'aquesta manera , em fa cosa que tu que ets más aixàs doncs . . . això!
- Això què?
- Doncs això , com que jo sóc així , d'aquesta manera , veig les coses així . i tu , que ets més aixàs a vegades sembla que no les vegis així , i clar, com que jo sóc així , tan . . . d'aquesta manera , sé que tot plegat potser és massa . . . massa . . .
- Massa?
- Ai! Doncs massa d'allonces! Que se t'ha de dir tot!
- Tot? Però si no m'has dit res . . .
- Ho sé , ho sento. Ja t'he avisat.
Si és que jo sóc així , d'aquesta manera . . . és el què hi ha.

(Ja us he avisat, que no tenia sentit. Ni jo sé què vull transmetre amb això, però aquestes paraules són les que em rondaven pel cap durant tot el dia i aquí queden escrites, a veure si així, d'aquesta manera, se'n van del meu cap. Bona nit!)

Volant . . .

Volant he flotat per mars de núvols. Sí , sí , no només n'hi ha d'aigua de mars, allí dalt, n'hi ha de floquets d'escuma, blanca. S'uneixen els uns amb els altres formant un oceà de núvols, majestuós. Sembla que protegeixin la terra. Volant em preguntava de què.

Volant he vist que no tot és el que sembla. El cel ens enganya, els núvols principalment. Des de terra semblen molt grans però en comparació amb el món d'allí dalt no ho són tant, i a més, intenten amagar el sol. De vegades ho aconsegueixen, però ara sé que es tracta només d'un efecte òptic, ja que el sol sempre hi és. Potser des de baix no es veu, però si agafes un avió volaràs per sobre dels núvols i el veuràs allà, imponent, il·luminant, enlluernant el cel. Ha valgut la pena descobrir-ho.

Volant he comprovat que cada viatge és diferent. Anant va anar molt bé. Tornant vaig passar un xic de por. El trajecte era el mateix, però no el viatge. Les sensacions foren diferents. L'aviador era diferent. El primer més delicat, el segon més brusc. Quan voles no saps quin viatge et tocarà, ni si l'aviador serà brusc o no, però he aprés que tot i així, vull volar.

Volant he aprés que encara que les condicions climàtiques semblin les perfectes hi poden haver petits moviments, turbulències que s'interposin durant el viatge. Fan por, i quan hi ets penses que no hi voldràs ser-hi mai més. Però formen part del joc, del vol. Si voles, t'has d'arriscar a viure TOTES les sensacions; les molt bones ,  fins i tot plaents ,   diria jo, però també les dolentes ,  que a estones, també n'hi ha , d'angoixes, de no saber, de nervis ,  d'inseguretat . . . Si voles, agafes el pack sencer.

Volant he aprés que no sempre el camí més curt és el més recte. Tornant, l'aviador deia que havia volgut tallar camí, però de recte no en va ser gens el viatge. Al contrari. Va pujar més amunt, i de cop. A la vida, suposo, o més ben dit, ser, que això passa tot sovint.

Volant he aprés que fa més por el què t'imagines que no el que és.

Volant he tardat una hora i poc en arribar a Almeria, una ciutat que no té gaire res. Pels voltants sí. Vaig poder visitar Cabo de Gata. Em va encantar. Poca gent, ambient tranquil, acompanyada del so del mar, aquesta vegada, de mar d'aigua, que va i ve. Acompanyada també, del so del llevant, que em movia els cabells, mentre

 jo, embadalida mirava l'aigua transparent del Cabo de Gata que, atrevida, s'arribava fins a les pedres de la terra.

Volant he pogut arribar al bell mig de l'univers, al bell mig de tot i de res, de muntanyes pelades i de mar, de núvols, d'horitzons poc definits, on tot és res, i res es barreja amb el potser. Volant he vist, he somiat, he aprés, he desaprès, he viscut i he caigut. He despertat i he badat.

Volant he conegut un món nou. Hauré de redefinir el meu mapa, però encara no tinc clar si estic al principi d'un camí, o al final, o al mig, o enlloc, o arreu . . .

Volare... oh oh...¿cantare?

Demà faré el meu primer vol real. Bé, això serà si tots els siiiis que ronden pel meu cap (si tot va bé, si arribem a temps, si no m'entra una hipermega crisi . . .) es comporten com s'haurien de comportar.

Espero que sigui el primer de molts viatges. Espero que la por no m'impedeixi veure els núvols des d'una altra perspectiva (perquè imagino que des d'un avió es veuen els núvols de ben a prop). Espero, però, que els núvols no aclaparin tot el cel, que els atravessem i que els rajos del sol m'il·luminin el camí. Espero descobrir un nou món, no allí dalt, si no a dins meu. Un món on la por perd protagonisme i s'obren pas, mica en mica, altres personatges.

I per si de cas...porto trankimacines que, si més no, em faran somiar. 

connexions

Sentí una connexió especial a l'instant.

Sense dir-se res. Sense  veure's.

Sentí una connexió especial a l'instant.

Connexions, fils transperents que uneixen, se senten però no es veuen.

Transparents, fràgils, confosos.

Connexions, fils transperents que ens envolten, ens lliguen, ens deslliguen. D'un cos a un altre, d'una consciència a una altra, del jo al tu, del jo extern al jo intern, del jo a la natura, del jo al món, a l'univers, a les estrelles, a la lluna. Del jo conscient, al jo inconscient. Del jo pensant al jo emocional.

Transparents, no es veuen però hi són. Es mouen.

Es mouen i generen moviment, vida. Mouen les estrelles, el sol, la lluna, els núvols, les onades, el vent la pluja ; les flors, els arbres, els animals, les persones, la vida, l'amor, la mort.  Connexions . . .

 Transparents, confoses, irreals, surrealistes. 

De vegades equivocades. De vegades no recíproques. De vegades mermades, de vegades irrecuperables.

Sentí una connexió especial a l'instant. Sense dir-se res. Sense veure's. Sentí com, sense voler, s'unia a una altra consciència. Era transparent, fràgil, confosa. Per això tenia por. No volia connectar, no volia lligar-se, sabia que aquests fils transparents, fràgils, tard o d'hora, s'acaben deslligant, i fan mal. Sentí una connexió a l'instant. Confosa, transparent, i si era irreal? I si s'equivocava? I si no era recíproca? Surrealista, ho sabia, però sentia una connexió. La seguiria?

El llança-preguntes sense resposta s'ha despertat

Es pot guanyar sense perdre res?
   Es pot dibuixar un camí sense haver-ne de desdibuixar d'altres?
       Hom es pot il·lusionar sense conéixer, moments més tard, què és la desil·lusió?
            Podem conéixer els riures, els somriures sense haver de presenciar la seva possible transformació en llàgrimes?
                   Es pot créixer sense fer-se gran?
                         Es pot viure sense morir?

     
És així. Entremeliada, la senyoreta vida. Juganera.  Ara et dono, ara t'ho trec. Ara ho vols, ara no ho tens, o sí, però fins que jo vulgui. . .

Evidentment, la perfecció no existeix, o sí?
. . . Potser en els records? Tot depén de com la nostra ment decideixi visitar-los
O millor la reservem pel present? Pels petits moments perfectes, sense abans ni després, només amb l'aquí i l'ara. La trobaríem aquí a la perfecció?
O no, segur, segur que tindria més èxit si la busquès en la imaginació?

Senyoreta vida, perfectament imperfecte, què me'n diu vosté?
La busco? o em quedo amb la im-perfecció? Al cap i a la fi, crec que és més fàcil de conéixer-la, és més humana, més propera.



Senyoreta vida, perfectament imperfecte, ja ho tinc! I si busco el què tu tens? La im-perfecció perfecte? O la perfecte im-perfecció?

Paraules que sento sense sentit

No som. Sentim.

o . . . Sí som, per això sentim.

o . . . Som i intetem no sentir.

Caos, descontrol, il·lusió, desil:lusió = sentir.

Sentir. Por. Frenar?

Però . . . encara que no volguem, sentim. I . . . fa ràbia!

Viure. Sentir.

Sentim. Som.

Som tot. Sentim de tot.

Contradiccions,
sensacions desdibuixades,
remolins

com la vida mateixa.

Intentant descorçar l'escorça

Escorça: Part externa de l'arrel, la tija i les branques de les plantes llenyoses.

Jo la tija. El passat les arrels. El futur les branques. Tota jo, arrels, tija i branques envoltades per escorça. Aparentment dura. Aparentment protectora. Volent i sense voler. Protegida per una escorça que si bé és necessària, s'ha endurit tant que no la puc trencar. S'ha eixamplat tant que no hi puc veure gaire res.

Tija, arrels i branques envoltades per una escorça resistent durant molt de temps. A vegades m'ha fet bé, d'altres no tant. Escorça com excusa? Ansietat disfressada d'escorça? O escorça disfressada d'ansietat, d'angoixes, de pors. . . ?

En desconec  l'autor/a

Em protegeixen? Sí.

De fora? Potser.

De mi? No.

L'escorça, pèrò, es pot foradar. Esperança!!! Ja comença a tenir petits forats. Orfidals, escitaloprams, primaveres, somriures. . .? Qui sap. Però, sigui com sigui, sento (o vull sentir) que l'escorça s'obre. Mica en mica i no del tot, però l'espai suficient perquè jo hi pugui treure el cap, i potser, fins i tot una mà, un braç i. . . Ja veurem. La tija té ganes de sortir-ne, té ganes de conéixer, de tocar, de sentir, de comunicar, de respirar. . . La primavera? Els orfidals? Les ganes? Qui sap. 

L'escorça té forats. Petits, però si els busco minuciosament els veig.

Un dia més

Era un dia fosc a la ciutat de Girona, un dia plujós. No era un dia lleig, la pluja també és maca de veure, de sentir. Tampoc era un dia trist. Simplement era un dia normal, com els de sempre últimament, tranquils, sense grans plans, sense grans canvis... un dia normal que la pluja acompanyava delicadament.

Un dia amb excusa perfecte per no sortir, per no anar a cap lloc en concret. Un dia perfecte per quedar-se a l'habitació, escoltar música, badar i posar-se al dia amb els papers. Era un dia perfecte per acabar aquell currículum que tenia a mitges, o fer aquella trucada que sempre deia que havia de fer però que mai acabava de fer. Era un dia perfecte per "tatxar" les tantes coses que tenia a la seva llista de "coses pendents" però...

com que era un dia normal, com els de sempre, la llista no va disminuir, més aviat el contrari. No sabia què havia pogut passar perquè, de fet, la llista va està sempre a cobert, però sembla ser que, d'una manera o altra, l'aigua de la pluja es va esmunyir dins de l'habitació i va regar la llista de "coses pendents" com si d'una planta es tractés perquè aquesta va créixer d'una manera desmesurada. No hi havia manera d'aturar-la! Les coses de la pluja, inexplicables a vegades, llistes de "coses pendents" amb vida pròpia, les coses de la vida...

La noia, una mica estranyada per tot allò es va dir:
"Fa un dia fosc. Un dia plujós. És un dia perfecte per estirar-me al llit i aclucar els ulls. De ben segur que així, ho veuré tot més clar..."

"El falso espejo" de Magritte

Acompanyada...

. . . gran part del dia, per la següent cançó: "L'aniversari", dels Manel. Jo no me la puc treure del cap.



. . . i en aquests moments, per un sentiment com de pèrdua abans d'haver-ho tingut.
El coneixeu???
Espero que no.


Bona nit i bons somnis!

El cigne negre

Som jo i una altra. Som dues; o més.
Deixo de ser jo per ser l'altra que també és jo.
Lluitem. Ens frenem. No som.
Ni l'una ni l'altra, les demés. Segons el moment. Jugant a ser funàmbula.
Sóc moltes. Sóc masses o potser, en el fons, ni jo, ni l'altra, ni les demés.
No som, només sóc, una, la mateixa. Però quina?

Caic, finalment, cap a un cantó de la corda o segueixo lluitant per no perdre l'equilibri?
Sóc o som?

Jugant amb les idees abans d'anar dormir gràcies a "El cigne negre". M'ha agradat molt. Moments de tot. Contradiccions (el pa de cada dia, no?). Imatges boniques. Imatges impactants. Imatges dures. Bona música. Reflexions... Us en penjo el trailer.

Té sentit?

Serenament perduda
Perdudament confosa
Confosament il·lusionada
Il·lusionadament serena












No sé si aquestes paraules s'entenen, ni tan sols sé si estan ben escrites, però jo sí m'entenc. Bé, a mi no, a aquestes paraules vull dir, que entendre's a un mateix, o saber qui ets, què sents o què vols a cada instant...això...això és més difícil.


La pintura és de Magritte, però no he sabut trobar la descripció del quadre, així que no en sé el títol, però perfectament es podria dir "No sóc com em veuen" o "Era un ocell i ella no ho sabia" o "No sé què sóc, no sé què vull" o simplement... "La dona amb l'ombra d'ocell". Pensar títols...una manera com una altra de passar l'estona...

Mr. Nobody

Aquesta setmana...pensaments poc acollidors dins al meu cap, i un treball-revisió a mitges, uns quants dubtes, angoixes (per variar) i un partit amb un resultat poc habitual.

Decideixo acabar el dissabte, però, abstraient-me davant la pantalla, oblidant-me per una estona de mi i les meves coses amb...

.........................................imatges hipnotitzadores

......frases per emmarcar

...............................moments surrealistes

...................idees interessants

........................preguntes sense resposta

..........el temps, que va, que torna, que se superposa

........realitats irreals envoltades de bona música

..........................................colors, inocència, amor

.........................trens que se'n van, camins per triar

................la vida feta art

..........i en definitiva, amb una pel·lícula delicadament caòtica



Ja l'havia vist, però avui l'he revisionat i m'ha tornat a emocionar com la primera vegada. Si no l'heu vist, molt recomanable, i si l'heu vist, també. Crec que per moltes vegades que la vegi...mai em dirà el mateix.

La migdiada, una costum sana o tòxica?

Abans, no solia fer migdiada. La vaig començar a fer, no només per descansar, sinó també per fer exercici. Era una manera de practicar les transferències de la cadira al llit i del llit a la cadira.

Ara ja és més que això. És el meu moment.

Quan acabo de dinar pujo cap a l'habitació. Em descalço. Faig els pertinents moviments (no sempre encertats) per a posar-me al llit. Em tapo amb la manta.
Últimament, a més, hi he afegit la bufanda. Me la poso sobre els ulls, així no he de baixar la persiana, em relaxa i m'ajuda a aïllar-me encara més. Jo no em veig des de fora però crec que quedo ben amagada (acostumo a dormir tapada de cap a peus).

Avui, però, me n'he adonat que la meva migdiada ja no és una simple successió de moviments per a fer exercici, ni tampoc la utilitzo només per a descansar, és més que això. És el meu refugi, el meu kit-kat. Quan els pensament em poden, quan no sé què fer, quan sí sé què he de fer però no ho vull fer, quan no vull sentir, quan no vull veure, quan no vull ser vista...m'amago sota la manta, sota la bufanda, i em deixo endur per la força de la migdiada. M'absorbeix...massa i tot.

El meu moment s'està intoxicant, n'estic abusant. El primer que penso quan em desperto pel matí és si aquell dia podré fer migdiada o no, i sovint me les empesco per poder-ne fer. A més, la migdiada no acostuma a ser bona consellera, m'absorbeix tant que perdo les forces. Quan estic allí, sota la manta, amgada, passo de tot, tot perd importància, i acabo deixant de fer per fer res.

Avui n'ha estat un exemple, i no me'n sento orgullosa.
De fet, ni d'avui ni de la setmana que estic portant però................................................................ ...............................................................................................................................................................................................................................................................................en té la culpa la migdiada!!!

Confiança, on t'amagues?

Pensava que potser era jo, que m'equivocava a l'hora d'escollir les coses. Pensava que la clau estava en saber escollir correctament, per això hi dedicava (hi perdia) molt de temps. Ara veig que no.

Per molt que tardi en decidir-me, en escollir, sempre em sembla que m'he equivocat. He arribat a la conclusió, doncs, que no és tan important el què escollis si no la manera que escollis per a realitzar-ho. Amb decisió i confiança.
Si ho tens clar, si confies, si et veus capaç...probablement t'ensurtis, decideixis el què decideixis.

Jo... a vegades ho tinc clar, a vegades no...
alguna vegada confio, moltes altres em costa...
a vegades em sento capaç, a vegades no tan...
I així vaig fent, jugant a fet i amagar amb la meva pròpia confiança, amb les meves sensacions, dia sí, i dia també.

Sé que hagués pogut però vaig tirar la tovallola abans, fins i tot, de començar.
Ara sí que ja no.

M'acostuma a passar: m'escagarrino abans d'hora i decideixo passar, i quan poso en pràctica la decisió de deixar-ho passar passa que la certesa visita als meu pensaments i em diu que sí que hagués pogut. Acostuma a fer tard...

Fa uns dies vaig veure una pel·li que em va deixar una frase gravada al cap:
"A la vida, l'important no és ser fort, si no sentir-te fort."Crec que és ben certa, però jo no me l'aplico gaire que diguem...

P.D. No sabia com titular aquest post, així que si algú en té ganes...accepto suggerències.

Arrelada

Arrelada a...
tancava els ulls per fugir de...
però només fent aquest gest, les arrels no desapareixerien.
Quan els obrís, les arrels seguirien allà, i possiblement, serien més grans.
Les alimentava sense voler.
Intentava ignorar-les, girava el cap cap a una altra banda.
Però seguia arrelada a...

I si trobés les tisores adequades? Podria tallar-les?
Podria desplantar-se i renéixer com a una nova planta?
O tornarien a créixer les mateixes arrels?

P.D. Imatge de la il·lustradora Niccoleta Ceccoli

El cel clar, núvols dins el meu cap

Penso, penso i em perdo. Perdo el temps. Anar fent res, anar badant, anar pensant, anar formant una congestió de núvols dins el meu cap que no lliguen gota amb el bon dia que ha fet avui.

Pel matí sessió de sol. No em treu la congestió de núvols però sí la distreu. M'agrada el sol, m'encanta, em dóna energia però aquests dies...en necessitaria més, se'm fan pesats. Massa pesats. Masses pensaments...positius, negatius, dramàtics, de por, de riure, surrealistes, impossibles, intrigants, negres, grisos, verds, vermells, blaus i...de color de gos com fuig.

"La cuesta de enero" que en diuen, per mi, encara és més "cuesta". No és només el nadal, és el fi d'any, el meu aniversari i el de l'accident. Tot junt, tot plegat. I la realitat, que segueix..."Les dates, els calendaris, els fi d'any, els aniversaris... són invents que ha ideat l'ésser humà per a controlar la vida de les persones" em dic. Intento estar al marge d'aquestes coses, no vull que certs esdeveniments marquin el ritme de la meva vida, però caic, inevitablement, en la pèssima costum de fer revisió: de veure com any rere any no m'arriba el que jo espero, o no marxa el què jo voldria.

Hauria d'estar posant-me el dia, preparant algun treball pels propers dies que em fa certa por però...penso, penso i em perdo...

...i em trobo escoltant aquesta cançó que va versionar La carrau pel disc de la marató de tv3 fa un parell d'anys. Es tracta "Del llimoner". No n'he trobat cap vídeo, així que us la penjo perquè almenys, la pugueu escoltar:


A mi, les versions no em solen entusiasmar, però aquesta és l'excepcció que confirma la regla. Tan m'agrada el "Lemmon Tree" dels Fools garden com "El llimoner".



P.D. La imatge que he penjat l'he extret del següent link http://cuandocae-laluna.blogspot.com/2010/07/con-la-cabeza-en-las-nubes.html . Desconec si l'autora del blog és també la de la imatge...

On és la màgia de la nit de cap d'any?

El Pitu, el meu gos, dorm, tranquil, al sofà del menjador.
El meu pare fa el mateix a l'altre sofà.
L'Andreuet, el gat, dorm als peus del meu pare.
El meu germà petit fa remenar l'ordinador.
L'altre s'està a la seva habitació, imagino que remenant l'ordinador també...
i la meva mare deu està al seu llit, fent el seu primer son d'aquest 2011.
Jo em quedo amb els "Manel", que em fan companyia des d'un concert al Palau de la música que estant emetent pel 33, és el millor pla que he trobat per passar la revetlla...

En fi, l'any comença com qualsevol altre nit. On és doncs, l'anomenada màgia de la nit de cap d'any?



En no trobar-la, jo em deixo endur per una màgia que sí sé segur que existeix, la màgia de la música, que en aquests moments és la dels "Manel". Casualment, van ser protagonistes del meu primer post del 2010 i ara en són del primer del 2011.

Hàgiu trobat o no la màgia de la revetlla, us desitjo molt bon 2011 per tots als qui, una estoneta o altra, passeu per aquí!