Seluarap...

Paraules, que no són vent, ni brisa, ni aire, volen lliures per dins meu.

Com fulles que fa voleiar la tramuntana.

Cap aquí i cap allà, rodolant amunt i avall

Pel cap, pel nas, pel coll, pel cor.

 Desordenades,  formes desdibuixades.

Les observo.

Seluarap...

Intento desxifrar-les però se'm giren

Tanco l'embut i me les empasso.

Que facin la seva dins meu.

Desintento intentar desxifrar-les.

Potser demà recuperin el seny...

Jo, mentrestant, em deixo acariciar per les plomes d'aquesta cançó,

un bon massatge abans d'anar a dormir.

Desaprofitant oportunitats

Els dia abans m'hi atreveixo.

Quan arriba el moment ho deixo passar.
No ho veig clar i m'escagarrino
però la vida és de tot menys clara.

Al dia següent em sento fatal
i és que ensopego sempre amb la mateixa pedra:
la por.

A punt de desertar

Et diuen que no, que no t'encaparris.
Que ets com els demés.
Sí..
Respires, vius, somies...
ets.
Però no com els demés.
Potser a vegades sents que sí
però la resta no sempre ho veu.
A vegades trobes un oasis, si,
i et fa somriure, i et fa il·lusionar
però és només això, un oasis
un oasis en un desert.
En el teu desert.

Saps que el desert és bell
però en el fons, tanta sorra cansa.

Vomitar i fer net

Un nus.

A mig camí.

Ni entra ni surt.

El cos és llest.

Acabes vomitant

i...fas net.

A la vida, és una mica més difícil.

Llunàtica

Somreia perquè miraven la mateixa lluna.
Brillant, plena, esplèndida.

Innocent...

La lluna és de tots!

Despertava...

El fil que pensava que els unia
era tan sols imaginari.

Desinspirada

L'aprenenta de bruixa se sentia trista i és que, malauradament, havia perdut la màgia que la feia escriure.

Desinspirada i ensopida, tan sols desitjava
inventar nous encanteris,
crear mons de lletres màgiques,
i escriure boniques melodies.

A la desesperada, llegia llibres sobre com convertir-se en una bruixa eficient, es feia tirar les cartes pel Gran Mag i, fins i tot, li preguntava a la fadeta del face -potser ella sabria com fer tornar a la desapareguda Inspiració-

Il.lustració de Nicoletta Ceccoli

però... esclar!
Era tan sols una aprenenta.

Sabia fer volar coloms,
però no fer-los tornar.
Com les seves emocions,
cavalls salvatges que no podia controlar.

Obro els ulls i...

lletres, paraules, pensaments ballen dins meu.
No sé lligar-los.
Ni compartir-los.
Em deixo perdre en la música...
Tanco els ulls i la sento,
sense moure'm
la segueixo i ballo.
Sola.
Però amb els ulls (els de veritat) ben oberts.

Desaprenent a...mentir-me

Ho reconec, em menteixo:

Veig el que sento.

Sento el que no vull veure.

Em poso la vena,

als ulls i al cor,

per sentir el que vull veure.

Veig el que no sento.

i és que...
certes cegueses mantenen la il·lusió.

Espelma màgica

M'he estirat. A deshora. Eren les 18 h. Potser no tocava, però tenia fred i necessitava amagar-me sota el nòrdic. Per donar una mica de llum a la foscor que m'envoltava he encès l'espelma màgica.
No sé com, canvia de colors.
Ara blau, ara verd, ara taronja...
tot un petit espectacle de màgia
i el més important...acompanya!

però...

avui he enganxat un reportatge al 33 que deia que:
els occidentals busquen veure,
els orientals busquen ser.

Així és que, rumiant sota el nòrdic m'he dit...

l'espelma màgica és molt maca de veure
però a mi m'agradaria més ... ser-la,
                                               sentir-la,
                                               viure-la.
                                               Il.luminar/-me
                                               Donar/-me calor
                                               Canviar de colors com per art de màgia
                                               Acompanyar/-me
                                              Compartir petits espectacles de màgia i...

                                                                                                 no tenir fred!
                                                                                                 no haver d'amagar-me!
                                                                            no haver d'encendre altres espelmes!

perquè la meva pròpia,

la que sóc jo,

ja m'escalfa.

Monòleg d'avui que ja és ahir

8 de gener. Avui havia de ser un dia especial. Ho havia de ser perquè sí, perquè faig anys, però jo no ho sentia així. Ho havia de ser, d'especial, però no ho ha estat, almenys perquè sí. Hi penses abans però quan arriba... és un dia com qualsevol altre. Sí, fas anys, i què? El dia arriba i passa com si res a no sé que les persones que t'envolten t'ajudin a sentir que sí que és un dia especial, perquè finalment, ho he de confessar, em sembla que ho ha estat d'especial, i és que el que fa que un dia sigui especial no és el dia en sí, no és un número i un mes concret, són les persones amb qui comparteixes camí. Això sí que és especial. Avui, les que han volgut ser-hi hi han estat, d'una manera o altra, amb paraules o petits gestos, amb invitacions a concerts on cantautors poc coneguts com en Marwan et dediquen cançó, disc i somriure i et fan sentir especial, i et fan sentir que potser sí, potser avui és un dia un xic diferent, però repeteixo, no pel dia, si no per les mostres d'afecte que puguis rebre dels altres i sí, ho reconec, potser he trobat a faltar alguna persona en concret que hagués fet d'aquest dia un dia encara més especial però això, això ja no depèn de mi. Els que han volgut aparèixer així ho han fet i així ha estat bé.  I sí, avui faig anys, però em pregunto: val la pena comptar els anys o el que realment val la pena és tenir en compte com et sents?

Aquesta és una de les cançons que he pogut escoltar aquesta tarda. Em fa sentir bé. Espero que us agradi.

Les primeres petjades del 2012...

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Tornava cap a casa. Volava. Potser és que pensava que quan més ràpid anés, més lluny quedarien els fantasmes del 2011 (o que l'aigua de valència havia fet més efecte del que ella creia). Sí, en certa manera, aquella tornada era com una fugida. Apretava el gas. Somreia. Semblava que per fi aconseguia deixar enrere els del 2011, i els del 2010, i els del 2009, i ... tots els fantasmes de la resta d'anys que encara ara l'acompanyaven. Volia oblidar tot allò que pesava, que l'atrapava i no la deixava evolucionar al mateix ritme que ho fa el temps.

Feia sis hores que havien tocat les campanades i, emocionada, corria pels carrers amb la seva particular "moto". Estava contenta. El 2012 havia de ser un bon any. Així ho havia decidit. Deia adéu al 2011 amb tot allò que comportava i decidia no mirar enrere. Tirar endavant, ràpid, cada vegada més, sentir els primers aires de l'any a la cara, agafar la corba sense por i...caure! No s'havia trencat, només un fort cop a l'espatlla. Feia mal però reia perquè entenia que les forces de l'univers tenen una manera molt especial d'acomplir els desitjos que hom demana. "Perdre la por" apuntava hores abans en aquell paperet. No especificava en quin sentit. Les forces de l'univers van decidir començar per "Perdre la por a caure".

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Pensava que fugir era la solució, però avançar amb velocitat als fantasmes del passat no li havia servit de res. Que les forces de l'univers decidissin concedir el primer desig de l'any en aquell precís instant no podia ser una casualitat.  Potser era per demostrar-li que fugir, anar ràpid no és la manera de vèncer els fantasmes ja que, malgrat la seva bona arrencada, l'havien atrapat. Es trobava asseguda a terra, en un nou any però envoltada de les ombres que sempre la seguien. Segurament les hauria d'espantar d'alguna altra manera...tenia temps, de fet, se li apareixia davant seu un nou sol, un nou dia per a descobrir-ho.

El típic post de fi d'any que no volia fer

S'acaba un any més i, inevitablement, acabo fent el què no volia. M'agradaria saber ignorar aquestes dates però els meus òrgans se'm rebel·len: el cap no m'escolta, els pensaments, tossuts i forts, fan que les meves mans es llancin al teclat i escriguin sense el meu permís una mena de balanç d'aquest 2011.

Que aquest any he somiat, he compartit bons moments i he sentit de nou. He volat i he caigut. M'he fet mal però no em fa por tornar a volar. De fet, VULL tornar ha volar. He desitjat i he detestat. He guanyat i he perdut. He viscut més que altres anys però no tot el que hagués volgut. M'he quedat a les portes d'aconseguir un GRAN somni però vaig despertar, a la força. Tot i així, sé i sento que no ha estat un mal any, de fet, ha estat millor que els passats, i ja només això, m'hauria de fer feliç. Però no m'omple, i és que encara em queda molt per descobrir...

Crec que no demano gran cosa, i espero i desitjo que aquesta gran cosa que no demano se m'aparegui aquest 2012. També espero que vosaltres aconseguiu aquestes no grans coses que desitgeu, i com que veig que els pensaments i les paraules sense el meu permís ja comencen a entrebancar-se i a formar frases que no m'acaben d'agradar, em planto, els ordeno a les meves idees i a les mans que parin i deixo pas a unes paraules que crec més encertades per aquest moment: les del gran Miquel Martí i Pol.  

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

A totes i tots els qui passeu de tant en tan per aquí ...

espero que visqueu molts bons moments, que us passin l'energia suficient  per sobreviure als moments no tan bons que puguin vindre, que espero que siguin pocs,

que el 2012 us porti un sac ple d'agradables sensacions

i ja acabo amb el típic però sincer...
Bon any nou!

Melancolia, som tots.

Despertes i xoques contra la Terra.

Ets un planeta que s'ha desorientat.

Bell, únic, màgic i...
 juganer.

No sempre els teus  peus segueixen el camí desitjat. 

Despertes, xoques i et desintegres.

 Sembla que s'acabi el món

però segueixes respirant.

Queda la Melancolia.

L'eterna espera

Hachiko

T'acompanyo, com sempre,
però el d'avui és  un dia especial.
Ho noto i et porto la pilota.
Estic content, el joc  ha funcionat.
Te l'has endut i segur que me la tornaràs.
Jo espero, impacient, on sempre.
Tarda, nit, matí.
No tornes.
Espero i no desespero.
Hivern, primavera, estiu, tardor.
Res.
Segueixo esperant.
Pels altres ets mort.
Per mi, simplement, trigues massa.
Deu anys són molts anys.
La son em pot i m'adormo aquí mateix.
Tanco els ulls i et veig.
No és el cel.
És on vull ser ara mateix.
Amb tu, jugant, com sempre.
Després de tot, l'espera ha valgut la pena.




(Sí, ho reconec,  sóc una mica pàmfila i m'emociono amb facilitat. La història del Hachiko, el gos que espera dia rere dia la tornada del seu amo mort, em va commoure).

La grip dels somriures

Feia dies que no dormia bé. Estava intranquil·la, tensa. Havia perdut la il·lusió, i és que mirar així, cara a cara a la veritat, és dur. Tenia por, més aviat pànic. Començava a tenir els símptomes de patir una greu malaltia: pèrdua de la capacitat de somriure perquè sí.Tenia la mobilitat però no les ganes. Es posava davant del mirall i ho intentava, una vegada i una altra. Res, era inútil. Els múscols facials no la seguien, potser és que sabien que no ho sentia realment...i si no ho sents de veritat com somrius? I si no somrius, com vius?

Volia recuperar-se. Urgentment. Havia de recuperar-se! que el millor per combatre les penes és somriure a la vida es deia, però no sabia com.  Passaven els dies i cada vegada se sentia més dèbil- els metges tenen pastilles per tot però no pels gestos que realment donen energia vital-. Desesperada, ho intentà amb un manual d'instruccions: "arqueja els llavis cap amunt, ensenya tímidament les dents de dalt..." però no, era fals, i si és fals no fa l'efecte desitjat.

Havia perdut tota esperança fins que un dia qualsevol va esdevindre la màgia. Sortí al carrer amagada darrera la bufanda que li tapava la boca i la protegia també de l'aire gèlid que volia endinsar-se dins seu i refredar el seu cor. De sobte, es creuà amb un total desconegut que la mirà i la somriguè, així, perquè sí, i així, perquè sí, nstantàniament, sense pensar-ho ni ser-ne del tot conscient, els múscols de la seva cara es desbloquejaren i dibuixaren el somriure més sincer que mai ningú ha vist. En aquell precís instant ho va entendre, els somriures no s'aprenen, els somriures es contagien. I si propiciem la grip dels somriures?

De tant en tant passa que...

...beus.

T'estoves.

Escoltes la cançó prohibida.

Recordes el que cal oblidar.

Plores per allò que un dia et va fer somriure i,

sense voler,

acabes cantant la cançó més trista del món.

Bombolletes màgiques abans del clàssic

Absent, mirava la copa de cava i observava minuciosament com pujaven les bombolletes.

Com en un altre món, imaginava que era una d'elles, que pujava, que lliscava pels seus llavis i s'hi endinsava ràpidament.

Il·lusionada, descobria un mar de sensacions noves, màgiques i surrealistes  fins que,

fràgil, la bombolleta es desfeia per la força d'alguna onada crispada d'aquest mar de sensacions.

Aprenia que, com la borsa, la marea puja i baixa

i ressignada però serena, feia un glop a la copa i tancava els ulls tot esperant que la marea baixés.

Atenta, els obria novament per redescobrir el que la marea alta havia amagat:

endorfines!!! milers de bombolletes desitjant fer-la sentir de nou.

Contenta, brindava abans d'hora perquè entenia que l'important no era el resultat sinó el saber gaudir de cada moment durant el partit.

Passejar per la platja sense caminar

Potser no he navegat però sí he gaudit d'un agradable passeig per la platja on l'altre dia vaig veure amagar-se el sol. Avui no se m'ha escapat i l'he vist en plena actuació. Eren les 11 del matí i, atrevit, brillava amb força. Jo, encantada, rebia la seva energia. M'ha acompanyat durant tot el trajecte arran de mar, un mar que també s'ha vestit de gala i, ballava plàcidament amb un vaivé constant. Era un moment especial perquè passejava per la platja sense caminar. No, no era màgia, era la Darling que movia les cames per mi. Gràcies a ella he pogut gaudir d'aquesta sensació de nou, perquè amb la cadira no hi passeges per la platja, no trepitges la sorra. Hi pots anar però et quedes clavat. La sensació de passejar per la sorra, d'anar d'una banda a l'altra, tot observant el mar, escoltant la seva música, sentint la seva olor...m'ha encantat, i ha estat possible, gràcies a una classe d'equinoteràpia una mica diferent.

La foto és d'internet, no  sóc pas jo...

Jo no caminava, ho feia la Darling per mi, intentava adaptar-me als seus moviments i m'imaginava que era jo. Passejar per la platja sense caminar, una agradable sensació que espero repetir en més d'una ocasió.   (El proper dia, però, espero arribar a trepitjar l'aigua).

Navegant per un diumenge qualsevol de tardor

Avui he sortit a la recerca del sol.
però com sempre, he sortit a deshora.
El veia a la copa dels arbres
i quan m'hi apropava ja no hi era.
Fent un camí d'olor a terra mullada,
m'he trobat amb un munt de gats jugant a fet i amagar.
Seguint endavant
als preciosos cavalls que ja fa dies que no veia.
Darrera les mates,
algun ocell cantar.
El dia queia però no l'olor de la fred
que es feia sentir cada vegada més.
Desfent camí he acabat al mar.
Sentir la seva remor m'emplena de forces
i de fons, a la dreta, el gran espectacle del cel
el sol que s'amagava i darrera seu
els liles i els rogencs que el seguien.
No l'he pogut atrapar, al sol
però sí a alguns elements que forme l'univers
i fan d'aquest món un lloc més acollidor.

Tornant, al cotxe, m'ha arribat la següent cançó:

No m'escalfa com els rajos del sol

però parla per mi sense que jo hagi d'obrir la boca.

Em fa sentir que,

tot i que encara no he sabut/pogut trobar-ho,

tard o d'hora,

descobriré tot allò que el món ofereix.

Els globus punxen

Volia volar però pensava que el cel no estava fet per a ella. De sobte, aparegué un regal: un globus. Com que semblava segur hi va pujar. No tenia res a perdre i sí molt a guanyar. S'havia inflat com per art de màgia amb unes lletres sense sentit que aviat es convertiren en paraules. Paraules amb significat que transmetien somriures, il·lusions i desitjos. Mirades, carícies i petons. Passejades a cap lloc en concret, bons moments i algun somni. Era un vol agradable i semblava real però abans d'arribar a les estrelles...el globus va punxar! Ràpidament s'escaparen pel forat tots els detalls que feren possible el seu enlairament. La seva caiguda fou inevitable i, tot i que intentà fer com els gats - caure de peu sobre les quatre potes - es va fer mal. Malgrat tot, guardà el globus i les restes que trobà pel terra: lletres, gestos, alguna cançó. Tenia l'esperança de tornar a volar, potser posant-li un pedaç... però amb el temps se n'adonà que no només s'havia punxat el globus. El somni també, i al somni, com l'arregles? No li pots posar un pedaç com a una peça de roba. A més, el pes del globus començava a fer-se feixuc, i és que era inútil intentar inflar-lo de nou si ell no hi era. Amb falses paraules, imaginació i esperança no en feia prou. Va ser conscient, doncs, que, encara que no volgués, era moment de llançar el globus, guardar algun record i seguir endavant. Potser fent camí tornaria a volar.