I és que aquí la merda se'ns menja...

El vi millora amb el pas del temps, però no passa el mateix amb tot. Amb el pas del temps moltes coses es podreixen. El poder n'és un clar exemple. Per molt bones intencions que hi hagi al darrera, una persona no pot estar molt de temps en situació de poder, perquè aquesta s'anirà podrint.I és que el poder en excés corromp. El poder cega. El poder permanent torna boges a les persones i les transforma en quelcom lluny de ser persona, com en una mena de gollum amb el seu anell... L'anell el poder, i la necessitat de mantenir-lo amb tu sempre més, de no poder-lo deixar, el plaer de controlar-ho tot, de dominar les situacions a partir de la força que t'atorga la mateixa situació de poder.

I és així com funcionen la gran majoria de coses d'aquesta societat. El poder és l'estratègia per controlar i dominar-ho tot, a diferents nivells, des de l'organització més petita a la més gran. Si en una associació a nivell provincial passa el què passa (decisions sense tenir en compte l'opinió dels principals interessats, canviar/prohibir les coses sense donar explicacions, ignorar tot el què no interessa, tractar a les persones com si fossin números...) no em vull ni imaginar el què es cou a gran escala. No vull ni puc. M'indigna. I és que com diu una cançó dels meus estimats "Amics de les arts"... és que aquí la merda se'ns menja, i és que aquí ja no s'hi pot estar! Tot fa massa pudor! Uns pocs que manen a partir de la seva situació de poder i uns molts que no podem fer-hi res. Almenys sempre ens quedarà la nostra pròpia opinió i la paraula...Això sí que no ens ho poden treure...

P.D. Mecagunlaputa amb el blogger dels collons! no sé què passa però ara se m'ha revelat i no em deixa penjar cap imatge...En fi, hi haureu de posar imaginació!

La novia Cadaver - Dueto de Piano

Avui he vist "La novia cadáver". Ja l'havia vist, però no em feia res repetir. La veritat, quasi bé tot el què fa el genial Tim Burton em fascina. Avui, per exemple, entrar al seu món màgic m'ha ajudat a oblidar-me una mica d'aquest mal de collons que tinc al queixal (tot i els tres ibuprofenos que ja porto a sobre...)

En fi...només volia compartir una de les millors escenes de la pel·lícula. A mi m'ha encantat, espero que a vosaltres tambés us agradi!



P.D. Era el primer vídeo que penjava i pensava que me n'havia ensortit. Ara veig que no, que no es pot veure directament en aquesta pàgina. Si algú sap com s'ha de fer...

Il·lusió + Desil·lusió = Esperança?

Per un moment li semblà que ho aconseguiria. Podria volar. Podria arribar allà on volgués - A vegades passa, un sentiment eufòric momentani envaeix el teu cos i et fa creure que tot és possible.- S'il·lusionà...però només un moment perquè...

Tocà de peus a terra. Es veié reflectida al mirall, tal i com era. No li agradà el què veié, no li agradà el què tenia, o millor dit, el què no tenia. - A vegades passa, la realitat no sempre és el que havíem imaginat- i és que...

...sense ales no es pot volar.














Però...i si trobés la manera de volar sense ales???

Playing with my memories

Els records són com unes caixes que anem emplenant, volent o sense voler, al llarg del temps. Els records, caixes de diferents colors, gustos, olors, sensacions, estats d’ànims... Caixes grans, petites, pesades, lleugeres, còmodes, incòmodes... Anem emmagatzemant, caixes i més caixes, l’equipatge va creixent i ens costa fer neteja. Se’ns acumulen les caixes. Per una banda, fer neteja fa por, el passat és el que tenim, però per l’altra, oblidar pot ser alleujador. Estaria bé poder escollir amb quina caixa et quedes i quina no, quina caixa treus en aquest moment i quina guardes per a una altra estona. Però les caixes dels records són persistents, tossudes, s’acumulen i a vegades costen de portar. A més, amb el temps agafen vida pròpia i surten quan elles volen:

Un record que ensuma una olor que li agrada, el transporta a la seva infància i decideix viatjar en el temps, sense avisar ni demanar permís...

Un altre que sent una melodia que li és familiar i se t'escapa de la caixa per poder escoltar-la millor i ballar amb ella...

Un record que lluita per sobreviure i viure de nou aquella sensació que li és tant llunyana...I així anem fent, jugant amb els records, però tots els jocs tenen un mínim de normes. Per jugar amb els records d’una manera sana se n’hauria d’aprendre. En primer lloc, no seria descabellat fer una selecció dels records que et quedes i dels que vols matar. També, aclarir que només haurien de sortir per recordar d'una manera alegre, sense deixar-nos endur per la tristesa, la impotència o el dolor. Sí, això és difícil, a més, les caixes dels records no ho posen fàcil ja que els costa seguir les normes, volen aparèixer espontàniament, quan els vingui de gust, i això pot arribar a ser bastant desestabilitzador. Perquè de records, com ja he dit, n’hi ha d’agradables i n’hi que no en són tant... i segons en quin moment vulguin aparèixer és millor evitar-los, tenir-los ben amagats, en un raaconet, per allà darrera del cor o del cervell, no ho sé ben bé...

Voldria aprendre a jugar amb els record, a gaudir-ne d'una manera justa, ser jo qui mogui les caixes, qui aprengui a dominar-les, fer sortir la que vull i tirar la que no em serveix. Guardar les més estimades i potser, fins i tot, tancar-les amb clau, perquè no es perdin però també, perquè no surtin quan vulguin...

És un joc difícil, més aviat perillós, però tot i així, no estic disposada a no jugar-hi, per tant, m'hi arrisco. Seguiré guardant caixes però intentaré respectar les normes del joc... Jugant amb els records, serà possible posar-hi una mica d'ordre? I vosaltres, posaríeu normes per jugar-hi?

Escric perquè no vull que aquest blog mori
Escric però encara no sé ben bé què escriure
Escric tot i ser conscient que la crisi no és només econòmica,
Ha afectat també a la meva creativitat
Escric i penso que no té gaire sentit que escrigui si no sé què escriure exactament
Escric per escriure perquè penso que escrivint potser em vindran les idees
Escric però fracasso en l’intent d’escriure quelcom interessant.


Ho sento, tinc idees però no sé lligar-les, se m’escapen i no puc atrapar-les i em veig jugant a fet i amagar amb els meus propis pensaments, que han format una mena de laberint d’ombres on m’hi perdo tot sovint. No n’acabo de trobar la sortida. Voldria parlar de moltes coses però quan m’hi poso aquestes idees s’amaguen i no es deixen estirar. Espero que perdin la vergonya aviat...

P.D. La il·lustració és d'un tal James Jean... L'he trobat remenant pel google.

Bailando al son de los sueños que solo sueños son

De fondo, una música suave. Anni B sweet, la voz de una chica, dulce, agradable, que hace que mi mente vuele. Que vuele y que baile al son de esa melodía.


Momentos antes de ir a dormir mi mente baila al son de esa música y de los sueños que siempre tuve. Los sueños de todo y de nada, los sueños de un futuro inventados en un pasado imposibles de realizar en este presente.

Sigo escuchando la música y bailo con ella, con lo sueños que en sueños se quedaron y con las palabras que nunca dije. Éstas también la acompañan. Las palabras que no dije, las miradas que no supe ver, las sonrisas perdidas en el tiempo y las caricias que nunca encontré.

Y cada noche, cuando cierro la puerta de la habitación, escucho mi música y me veo bailando, aunque no quiera, al son de los sueños que solo sueños son. ¿Bailaré algún día al son de los sueños que ya no son?

Un dilluns amb somriures de color blanc

Els homes del temps ja ho deien que després d'una parell de dies de sol vindria un temporal de fred, aire i... NEU. Aquesta vegada no s'equivocaven. Hi ha molta neu!

(La carretera general de Figueres)

Quan m'he despertat queia aiguaneu, però ara ja només és neu. És com una pluja flotant que cau constantment en forma de floquets de neu. Semblen tous, agradables però quan els toques et mullen i es desfan a l'instant (tan de bo fos tant fàcil desfer segons quines coses...)Uns cauen amb calma, sense pressa, amb delicadesa... D'altres ,empesos pel vent que també vol demostrar la seva presència, ho fan de manera més ràpida i contundent. Els observo. Em fa gràcia. És maco veure nevar. És maco i hipnòtic"



La neu és un fenomen meteorològic especial, almenys per a mi. Em fa somriure sense cap motiu aparent, simplement perquè neva, i això m'agrada. Ahir vaig tenir un dia dolent, apagat, em sentia desanimada, però el dia d'avui guarnit amb aquestes robes blanques m'ha distret (potser massa i tot,hauria d'estar enllestint un comentari...)i és que, potser sembla una tonteria, però em fa il·lusió. A tot plegat, se li afegeixen unes ganes de poder/voler-ho compartir amb algú. Aquest matí, per exemple, ja he trucat unes quantes vegades a casa. A Figueres també neva, i jo que m'ho perdré... Però Girona nevada també és maca.


En fi,espero que vosaltres també gaudiu d'aquest espectacle, i si pot ser darrera del vidre d'una finestra, amb una manta suau i un gat sobre la falda que us faci "run run"...




P.D.He intentat fer algunes fotos. La manera en què està caient la neu és flipant, i no para. Des del meu mòbil no s'aprecia gaire bé. Tot i així, penjaré alguna foto encara que no faran justícia a l'espectacle del dia d'avui.

I ara què?

Treball acabat, presentat, exposat i aprovat. M'he tret un pes de sobre, la veritat. Em sento, per una banda, satisfeta, i la satisfacció és una agradable sensació. T'aporta tranquil·litat, sentir-te bé amb tu mateix/a i sobretot, t'apropa a aquell estat al qual tots aspirem a arribar anomenat "felicitat". Sí, dic estat perquè la felicitat és això, una varietat d'estats, moments transitoris. Felicitat fugissera, no dura per sempre, però de tan en quan, es deixa acariciar, com per exemple, moments després d'haver assolit un objectiu.


Treball acabat, presentat, exposat i aprovat. M'he tret un pes de sobre, la veritat. Però per altra banda, em sento estranya, melancòlica, buida. No ho sé, amb una sensació difícil d'explicar (a mi això ja em passa tot sovint). Sí, sóc així, rara? Potser massa pessimista? Realista? Ves a saber... Però ara, la pregunta que em fan és "i ara què?" I jo no sé què dir, doncs ara igual que sempre, nar fent, gaudint de la sensació de no tenir res pendent, gaudint dels moments sense haver de pensar que hauria d'estar fent feina. I ara què? Doncs ja veurem, no? Avui ha tocat mirar la pluja, i demà? Demà serà un altre dia.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una noia que quan es despertava els seus malsons no s’acabaven, més aviat al contrari. Cada dia el mateix, des de feia mesos. Era un pes, un pes que pesava cada vegada més. Un pes que en un principi va pensar que duraria tres mesos, però es va equivocar. Cada vegada pesava més, creixia, passaven els mesos però no la motxilla portadora d’aquell pes, cada vegada més feixuc.

Era com una ombra, una ombra pesant que la perseguia. Li feia companyia. Un fantasma que creixia i creixia dins el seu subconscient, cada dia més. L’havia d’afrontar, lluitar contra ell. Els primers mesos ho va fer. Semblava que el venceria ràpidament però es va relaxar, que és el que no s’ha de fer mai al mig d’una batalla no finalitzada. Es va relaxar i el pes, l’ombra, el fantasma o como li vulgueu dir es va créixer. Es va esmunyir dins la seva vida, el seu cos, la seva ment i ella, malgrat tot, s’hi va acostumar. El va ignorar i va decidir afrontar-s’hi més endavant, segur que estaria més ben preparada.

Però el temps que vola, no la va ajudar i quan se n’adonà ja el tornava a tenir ben a prop, el fantasma esperant-la per a acabar allò que havien deixat pendent. Només tenia sis dies per vèncer-lo ...Difícil, ho veia bastant difícil.

Despertava però no s’acabaven els malsons. Cada dia, des de feia sis mesos, el mateix. I es deia: “Demà, demà m’hi posaré…” però aquest demà no arribava mai, i el fantasma creixia, creixia i no desapareixia… s’acostava i ella bloquejada, sense paraules, sense ganes, sense veure res ben clar.




Hi havia una vegada un fantasma disfressat de treball de fi de carrera i una noia amb el cap que li sortia fum per no saber com guanyar-lo...

Ja feia dies que volia escriure algunes línies, però no acabo d'encaixar gaire bé en tot això que aquestes festes comporten. Pel meu cap passen molts pensaments, bons, dolents, records... i m'és impossible sintetitzar-ho en un post. Per tant, no val la pena ni que ho intenti.


Volia penjar un vídeo que he trobat per la xarxa d'una bona cançó, "Ens en sortim" del grup Manel, però no me n'he ensortit... Us penjo l'enllaç, www.youtube.com/watch?v=Qvj0-oQ7Q90 i qui en tingui ganes, que el visiti. El vídeo no sé qui l'ha muntat, però les imatges són boniques. La lletra de la cançó...boníssima, per tenir-la present sempre que les coses no ens vagin gaire bé...



Bé, i només dir-vos que espero que aquest any us trobeu amb moltes tonteries que us indiquin que us en sortiu...

Ahir va marxar un àngel...

Quan torni cap a casa ja no hi serà. De fet, ja feia dies que no hi era. Respirava, i punt, però com diu una canço, viure no només és respirar. Tornarà a casa i el buscarà, el voldrà sentir però no el trobarà, ni l'acariciarà. Potser se'n trobarà un altre però ja no serà el mateix.

La vida és així, t'ofereix coses bones i quan aprens a viure amb elles te les roba. No, no era un gat, era un àngel amb qui va tenir el plaer de compartir molts moments. El Senyor Gat, sempre vestit de vint-i-un botons amb el seu trajo blanc i negre i els seus mitjonets de conjunt, també blancs. Seriós, elegant, preciós. Hàbil, hàgil, i ara ho sap, també fràgil. Va tenir l'honor de tenir-lo entre els seus braços però el va perdre. El van perdre, perquè res dura per sempre, ni tan sols la vida dels gats. Qui va dir que en tenien set s'equivocava.

Ella no vol creure que ja no hi és, no ho pot creure. Com pot ser que un ésser tant pur, tant màgic, tant especial hagi de morir així, amb un mal tant humà? No, el seu gat no és mort, prefereix pensar que ha sortit per la finestra, a fer un tomb d'aquells que feia, un tomb llarg. Potser ha vist un ocell i intentant atrapar-lo s'ha arribat fins als núvols. Com que als gats això de saltar i de fer coses impossibles els agrada s'ha entretingut. Potser s'ha trobat amb d'altres gats. Potser ha conegut a una bruixa interessant amb qui s'hi troba a gust. Potser s'ha cansat d'estar al món real i ha decidit quedar-s'hi. Des d'allà dalt i han d'haver molt bones vistes. Potser algun dia torna, o potser és ella mateixa qui algún dia aprén a fer anar l'escombra màgica i decideix volar cap allà on sigui per retrobar-se amb el Miniu.



P.D. Les imatges son de la Victoria Frances. He conegut la seva obra fa poc i m'ha agradat.

Miniu

Tu sempre has estat la meva font d’energia
Vas aportar molt bones vibracions a casa
No només a mi, a tots. Aquesta és la teva principal qualitat.
El gat màgic, ets.
El gat que salta d’un cinquè pis i es salva
El gat que aconsegueix fer somriure al més serio de la casa
El gat que no diu res però que ho sap tot
El gat que no veus però ell a tu sí.
Em repeteixo, ets un gat màgic,
Ets més que un gat.
Et toco i em sento millor
Et miro I em relaxo
Sentir-te sobre els meus peus mentre dormo
Em fa sentir que no estic sola
I ara tu estàs allà, sol… (no sé per què li hem fet cas al veterinari!)
M’agradaria acompayar-te, acariciar-te
Donar-te calor (quan fa fred sempre busques un cos humà on refugiar-te)
I avui fa fred…

Espero que sentis que no estàs sol
Espero que sentis l’energia que t’intento enviar, energia que tu em dones cada moment que passo amb tu
Que t’esperem
Que te’n soritàs
Perquè els gats tenen set vides,
Tu només n’has gastada una
I te’n queden sis per viure al nostre costat

Núvols

El cel des del Castell de Sant Ferran de Figueres, aquest matí. Els núvols del mig imressionants.



I jo, com sempre, mirant al cel... De moment ple de núvols i pluja, esperem que al llarg del dia apareixi alguna espurna de sol...

Silenci, poques vegades habitual a la casa del desordre, la casa on un gat vestit sempre de gala es passeja al seu aire. Ningú ho diu però tothom ho sap, ell és l'amo.

Puc sentir la fressa de les tecles mentre escric, gens habitual, ja us ho puc ben dir, a la casa del desordre. Sempre hi ha algú que renega, quan no és un dels meus germans és el gos amb mirada de persona,que rondina perquè algú el molesta mentre jau, tranquil, al sofà. Sí, ja ho sé, el sofà no és el lloc on acostumen a jaure als gossos, però com us he dit, aquesta no és una casa comna, és la casa del desordre, on tot funciona al revés: els animals en són els amos i la resta fem el que bonament podem.

Silenci, n'hi ha que poden arribar a ser desasperadament incòmodes, però aquest d'ara és un silenci agradable, sí, em fa sentir relaxada i penso que potser aquesta casa a vegades és un desordre però no s'hi està pas malament, al cap i a la fi, és casa nostra.

Silenci, encara dura. Quanta estona podré escriure fins que alguna fressa l'espanti? En aquest precís moment, diumenge a les 18:24, ni els periquitos xerren. Què passa? M'estic començant a preocupar... Ah! Ja ho sé, és diumenge per la tarda i a més han canviat l'hora, avui és un d'aquells dies que es fan tant estranys...

Sento une petjades que surten de l'ascensor, és el motor de la casa. Entra, comença a parlar. Les paraules siolencioses d'aquest text s'han esgotat, una conversa ha començat.

Que acabeu de passar un bon diumenge...

ennuvolada

Potser el meu error ha estat enamorar-me dels núvols

Per què els núvols, què són?

Un no res, una il·lusió,

una escuma flotant.

La pots veure,

imaginar com serà

imaginar que la toques

imaginar que la tastes...

Els meus somnis són núvols.

Un no res, una il·lusió,

una escuma flotant...

Imagino que ets

imagino que et toco

imagino que et tasto...

Però res,

els somnis són núvols

i els núvols estan allà dalt,

observant-nos,

intocables, majestuosos.

M’agrada contemplar-los

N’hi ha de tota mena

Els d’aquests últims dies són foscos,

Foscos però fascinants.

Ells es deuen riure de mi,

l'enamorada dels núvols

Sempre amb el cap als núvols

.

P.D. Els núvols són molt més impressionants del què es pot apreciar en aquestes fotos, una servidora, que fa les fotos des del mòbil i no ho sap fer millor...

Si voleu flipar...mireu al cel directament.

Aquest escrit és per tu

Vivim en un món estrany,
fa i desfà al seu aire.
Un món que és de tots i de ningú,
on s'hi passegen infinitat de persones.
Coincideixes amb moltes persones,
que venen, que van, que tornen, que no tornen...
i sigui pel que sigui, n'hi ha que les recordes.
Per petits detalls, tontos, innocents...
una mirada...
un somriure...
una paraula...
un moment...
un record...
Tot i que és llunyà, persisteix,
perquè els records tenen això, que no se'n van, t'acompanyen.

A voltes és agradable, a voltes pesen massa.

Aquest escrit és per tu, perquè avui t'he recordat.

Cagadubtant

Perquè jo sóc així, cagadubtes, de mena. I no és agradable. És una mena de virus, sí sí, com una malaltia, que s’apodera de tu, de les teves accions, dels teus pensaments, i vas cagant dubtes i més dubtes, fins que acabes fent el que no volies fer però des de bon principi ja ho sabies, que acabaria així, malament. Sempre acaba malament, decideixis el que decideixis, facis el que facis, tardis el que tardis, els cagadubtes de mena sempre ens equivoquem.

Cagadubtes com una disfressa, en el fons, una cagada. Sí, que fuig, de tot i de res, com un gos espantat.

???

Només sé que no m'agrada ser com sóc, però també ser que és inútil intentar ser qui no ets, i més encara, imaginar qui voldries ser. Encara és més estúpid imaginar-te en altres vides essent qui t'hagradaria haver estat (tot i que és entretingut) però...

... ets qui ets, i no qui voldries ser, una mica t'ho fas tu, una mica el destí, la casualitat, la causalitat, la llei de l'atracció, el d'allà dalt o el que vulgueu creure.

El que no va ser, mai serà, i per tant, no val la pena perdre el temps pensant en com hagués pogut ser.

Sóc axí, aquí, ara, i no la d'ahir ni la de demà. Sóc ara, un instant, un moment, un no-res, perquè tot passa, tot canvia, el que era fa un moment ara ja no és. M'agradaria ser com un full en blanc, per ser l'escritora de la meva pròpia vida...res per recordar, res per arreglar, sense pensaments contaminats, però no és així...

Som del què un dia vam ser, del què hem viscut i del que no hem viscut,

del que recordem i del que oblidem.

Som el que serem,

i tot plegat, és un gran interrogant.

més del mateix

Una tarda molt tranquil·la, més aviat avorrida. A la plaça.

Perdent el temps...observant a la gent... pensant... en tot i en res, en mi i en els altres, en el que sóc i en el que no sóc, en el que visc i en el que no visc (o visc en somnis), recordant i imaginant el futur, és a dir, nar pensant en res, com sempre, perquè tot és fum i el fum, s'esfuma.

P.D. i pubicant per publicar...

Melinda y Melinda

Sola. Se sentia molt sola. Mai s’havia sentit tant sola, i tot i així, pensava si es podria trobar més sola. “Sempre et pot anar pitjor”, es deia a sí mateixa. Potser per animar-se, per autoconsolar-se; potser per despistar els mals pensaments o simplement, potser perquè és veritat. Sempre et pot anar pitjor. Ella ho sabia i la seva vida n’era un bon exemple.

Sola. Se sentia molt sola. Mai s’havia sentit tant sola, i per aquest motiu, pensava que era impossible poder viure més sola del que ja estava. “Ja no em pot anar pitjor”, es deia a sí mateixa. Potser per animar-se, per autoconsolar-se; potser per despistar els mals pensaments o simplement, potser perquè és veritat. Arriba a un punt en què les coses no et poden anar pitjor, per tant, només poden millorar. Ella així ho creia, i esperava que la seva vida en fos un bon exemple.

-I serà veritat això de veure l’ampolla mig buida o mig plena? I serà veritat que les coses que et passen a la vida depenen en gran mesura de la manera en què te les prenguis?-