Passejar per la platja sense caminar

Potser no he navegat però sí he gaudit d'un agradable passeig per la platja on l'altre dia vaig veure amagar-se el sol. Avui no se m'ha escapat i l'he vist en plena actuació. Eren les 11 del matí i, atrevit, brillava amb força. Jo, encantada, rebia la seva energia. M'ha acompanyat durant tot el trajecte arran de mar, un mar que també s'ha vestit de gala i, ballava plàcidament amb un vaivé constant. Era un moment especial perquè passejava per la platja sense caminar. No, no era màgia, era la Darling que movia les cames per mi. Gràcies a ella he pogut gaudir d'aquesta sensació de nou, perquè amb la cadira no hi passeges per la platja, no trepitges la sorra. Hi pots anar però et quedes clavat. La sensació de passejar per la sorra, d'anar d'una banda a l'altra, tot observant el mar, escoltant la seva música, sentint la seva olor...m'ha encantat, i ha estat possible, gràcies a una classe d'equinoteràpia una mica diferent.

La foto és d'internet, no  sóc pas jo...

Jo no caminava, ho feia la Darling per mi, intentava adaptar-me als seus moviments i m'imaginava que era jo. Passejar per la platja sense caminar, una agradable sensació que espero repetir en més d'una ocasió.   (El proper dia, però, espero arribar a trepitjar l'aigua).

Navegant per un diumenge qualsevol de tardor

Avui he sortit a la recerca del sol.
però com sempre, he sortit a deshora.
El veia a la copa dels arbres
i quan m'hi apropava ja no hi era.
Fent un camí d'olor a terra mullada,
m'he trobat amb un munt de gats jugant a fet i amagar.
Seguint endavant
als preciosos cavalls que ja fa dies que no veia.
Darrera les mates,
algun ocell cantar.
El dia queia però no l'olor de la fred
que es feia sentir cada vegada més.
Desfent camí he acabat al mar.
Sentir la seva remor m'emplena de forces
i de fons, a la dreta, el gran espectacle del cel
el sol que s'amagava i darrera seu
els liles i els rogencs que el seguien.
No l'he pogut atrapar, al sol
però sí a alguns elements que forme l'univers
i fan d'aquest món un lloc més acollidor.

Tornant, al cotxe, m'ha arribat la següent cançó:

No m'escalfa com els rajos del sol

però parla per mi sense que jo hagi d'obrir la boca.

Em fa sentir que,

tot i que encara no he sabut/pogut trobar-ho,

tard o d'hora,

descobriré tot allò que el món ofereix.

Els globus punxen

Volia volar però pensava que el cel no estava fet per a ella. De sobte, aparegué un regal: un globus. Com que semblava segur hi va pujar. No tenia res a perdre i sí molt a guanyar. S'havia inflat com per art de màgia amb unes lletres sense sentit que aviat es convertiren en paraules. Paraules amb significat que transmetien somriures, il·lusions i desitjos. Mirades, carícies i petons. Passejades a cap lloc en concret, bons moments i algun somni. Era un vol agradable i semblava real però abans d'arribar a les estrelles...el globus va punxar! Ràpidament s'escaparen pel forat tots els detalls que feren possible el seu enlairament. La seva caiguda fou inevitable i, tot i que intentà fer com els gats - caure de peu sobre les quatre potes - es va fer mal. Malgrat tot, guardà el globus i les restes que trobà pel terra: lletres, gestos, alguna cançó. Tenia l'esperança de tornar a volar, potser posant-li un pedaç... però amb el temps se n'adonà que no només s'havia punxat el globus. El somni també, i al somni, com l'arregles? No li pots posar un pedaç com a una peça de roba. A més, el pes del globus començava a fer-se feixuc, i és que era inútil intentar inflar-lo de nou si ell no hi era. Amb falses paraules, imaginació i esperança no en feia prou. Va ser conscient, doncs, que, encara que no volgués, era moment de llançar el globus, guardar algun record i seguir endavant. Potser fent camí tornaria a volar.

Abans d'hora...

Somio en...
                  ... no sentir
                  ... no pensar
                  ... no reordar

                                           Somio en...
                                                             ... oblidar
                                                             ...somiar dormida
                                                             ...despertar il·lusionada

                                                                                           Somio en...
                                                                                                             ... creure de nou
                                                                                                             ... experimentar
                                                                                                             ... créixer,conéixer
                                                                                                       

Somio en...
                  ... viure
                  ... viure un somni
                  ... i dos
                  ... i tres

                                                               És que somio massa?

Somio que descobreixo un bosc màgic on sóc una fada

que vola, que salta, que balla amb els arbres.

Una fada que riu perquè les papallones li fan pessigolles.

Somio que no fa falta somiar per trobar un món així.

Regal del youtube: Yiruma

pianista amb màgiques melodies que m'acompanyen abans d'hora,

màgiques melodies abans d'anar a dormir.

I per esmorzar...un got de fum de colors!

Desperto però m'absorbeix un altre món.

Un món màgic on una cantant emplena ampolles amb fum.

Fum de música, fum d'una dolça veu.

Un fum que pinta de colors tot allò que es veu  gris.

Algú sap on podria comprar aquestes ampolles?

L'artista en qüestió es diu Siri Nilsen, i és el regal que l'Spotify m'ha fet avui el matí. No la coneixia, però casualment sortia un enllaç i m'he deixat guiar...

Efecte Raquel

Hi ha dies en què no en sé. Són dies concrets en què s'activa en mi el mecanisme equivocat.

(Warning: avui s'ha activat!)

No en sé més! De decidir, de ser-hi, de viure...no en sé, o simplement, no puc fer-ho millor. Que no em sento d'enlloc, que quan estic aquí vull ser allà, que quan estic allà vull ser aquí, que quan em quedo al mig no vull ser-hi, i on m'agradaria ser-hi crec que no m'hi volen, i dubto de tot...de tonteries, d'anar o no anar, de fer o no fer, de dir o callar, d'espera o d'oblidar. I segueixo dubtant...de mi, del meu cos, del meu fer, del meu jo. De tots els meus "jos"! Em miro al mirall que ningú vol veure i m'enfonso. Aquesta sóc jo???

Un company de fatigues parla de "l'efecte Raquel": efecte paranormal que es genera de tant en tant a la vida rutinària de la Raquel. Es caracteritza principalment per cagar dubtes, dramatitzar les coses i paralitzar el fer, el pensar i/o el sentir de la Raquel. En algunes ocasions també pot comportar petites dosis de tristesa, llàgrimes i/o de por.

Potser sí, potser tan sols és això, un efecte, (com un efecte metereològic), i el millor que puc fer és deixar que passi, esperant simplement que no faci grans destrosses. Com la pluja d'avui, que no para, que cau insistentment i la punyetera, m'ha mullat sense haver de sortir de casa.

Imagino un foc, crema però no m'escalfa

T'imagino.

M'imagino.

Ens imagino.

Llamps, trons i pluja

ens acompanyen des de fora.

De més a prop, un foc.

Que ens escalfa, que creix, que ens crema.

Ens crema massa.
Tan que...

ni tu, ni jo ni imaginació.

Només cendres.

Torno i em trobo davant de la televisió.

El meu foc imaginari ha escalfat també el partit.

València 2 - 3 R. Madrid

A mi no.
Encara tinc fred.

Porta tancada, sense marc ni paret

L'autor del blog http://esquitxades.blogspot.com va escriure un breu però clar i preciós poema amb els versos porta tancada i sense marc ni paret. Avui comentava que, qui s'animés, podia fer el mateix. I jo m'he animat! Aquest n'és el resultat...


Tanco els ulls i veig
Una porta tancada.
No en tinc les claus
però sí la curiositat.
M'hi apropo i somric.
La porta és inútil.
Sense marc ni paret
no em cal obrir-la.
Ampliant la mirada,
puc creuar quan vulgui.

Bany de pluja

El dia despertava gris i el meu cap una mica ennuvolat. No havia dormit gaire bé. Si plou no hi vaig, m'he dit. Estava decidida a amagar-me a la meva petita habitació durant tot el matí. Ho reconec, en certs moments tot em fa mandra, empetiteixo i el que m'envolta se'm fa gros. Massa...fins que, com per art de màgia, desperto i tot retorna a la seva mida natural. He mirat per la finestra i res, el gris pintava el cel però aquest no plorava. Raquel, no tens excusa, així és que he agafat tot el material i cap anglès que me n'he anat. Classe majoritàriament avorrida, semblava una còpia de l'anterior. En part ho ha estat però en acabar m'he trobat amb el regal del dia... Un gran bany de pluja! Sí, quan he sortit plovia. Portava cangur però tot i així m'he mullat. No m'ha desagradat, però. Crec que feia temps que no em mullava així i ha estat divertit, reconfortant. Que la pluja no em trenca ni em fon, simplement em mulla. Que sentir les seves gotes caient sobre el meu cangur m'ha relaxat. I les altres regalimant-me per la cara fins arrivar-me als llavis...m'ha encantat. Tenia bon gust. Estava molla, sí, però tranquil·la. Ha estat agradable compartir trajecte amb la pluja. Això sí, perquè era de "tornada a". 

Acabo el dia escrivint aquestes paraules i escoltant la música d'Enya, meravellosa banda sonora per moments com aquests. Si bé la vida no em regala tot el que voldria, i en certs moments m'arribo a sentir buida, frustrada i/o emprenyada, ara mateix, per alguna estranya raó, em sento com en pau. Amb ganes de descobrir "algu" més però en pau.

11/11/2011

Diuen que és una data especial.

Ho diuen i ho vull creure.

L'ú vol dir inici.

Inici de què?

Espero que de canvis.

De canvis bons.

Certa persona em diria que no ho esperi,

que simplement ho cregui.

Potser té raó

Creure o no creure?

Preguntar menys i sentir més,

suposo...

Regal del dia?

Aquestes paraules

D'entre diversos paperets he escollit aquest.

Màgiques paraules.

Casualitat?

Diuen que no n'hi ha.

Sincronicitat?

Potser.

Buscar menys i sentir més.

A mi.

El què sóc, el què tinc, el què puc.

Podré?

Quan el desig m'ofega...

No atenaces tus deseos de forma que no quede en ellos una gota de aliento,

calma tus ansias y vuelve a perseguir tus objetivos

y el bosque volverá a ser bosque y el mar volverá a ser mar.

                                                                            Kabaleb

Els agafaria a tots:

al desig que no em deixa desitjar res més,

a les il·lusions que em desil·lusionen,

 als  somnis  trencats que em trenquen  els  esquemes.

Els agafaria, els posaria dins una bombolla i ... bufaria.

Ben fort!

I ... els enviaria

Ben lluny!

Perquè em  deixin veure.

Perquè em  deixin viure.

Per tornar a néixer.

Per tornar a crear-ne.

De nous.

Al trot

- La fem caminar una mica més ràpid?- em va preguntar.
 I jo, innocent, vaig contestar - D'acord.- pensant que anar a un ritme un xic més animat no em faria pas mal. I...

Tal dit, tal fet. La Darling, l'heuga que muntava, ràpidament va canviar el pas . Seguia a l'Anna i, evidentment, quan l'Anna va començar a córrer la Darling es posà al trot. Al trot!!!  

Ai mare! Tot el meu cos moguent-se, sense control, cap aquí, cap allà, que em desequilibro! que caic! que em desmonto! que em trenco! que no hi sóc! però sí, hi era, i sencera. Uns quants prous ridículs, una injecció d'adrenalina i riures, que sempre venen bé.

Al trot! Sensació de pànic, de descontrol total però alhora emocionant .
M'hi hauria de posar més sovint al trot, i no només al cim d'un cavall... No pensar, no intentar controlar-ho tot, arriscar i a trotar!

Novembre i altres coses

Novembre i el canvi d'hora
a deshora arriben.
Arribo enfredolida i m'estiro.
Estiro la manta, em tapo i m'amago.
S'amaga el sol també, i quan em desperto ja és fosc.
La foscor il·lumina la meva tristor que m'envaeix momentàniament.
Moments estranys quan m'aixeco i obro els ulls.
Obrir els ulls i no veure-hi clar.
Estar clar, és culpa del novembre.
Del novembre i d'aquest canvi d'hora
que, com sempre, arriben a deshora.

                                                           És hora de ser-hi sense voler...
                                                                 hora de ser-hi sense saber...
                                                                 hora de ser-hi sense esperar...

                                                                                              ...esperant acostumar-m'hi,
                                                                                   al novembre i aquest canvi d'hora.

Quan la vida se'm clava

Hi ha dies que la vida em fa mal.

Com avui.

Se'm clava.

Com una espina, a mig fer.

Ni entra ni surt.

Suposo que és el buit,

que em forada el pit,

s'eixampla
i no deixa lloc ni a la respiració.

Hi ha dies de tot.

Ho sé.

Coses de somnis...

Aui he viatjat lluny. Amb algunes persones conegudes i d'altres que no. No sé ben bé a on, a un futur incert, fosc.  Amb algun moment eròtic fins i tot, però misteriós, desconegut. M'agrada somiar, però de vegades em fa por. Em faig por. Quan viatjo tan lluny em desperto amb una sensació estranya, com en un estat de shock, intentant digerir i posar sentit al món ilògic que acabo de visitar . A més, avui m'hi acompanyava el següent pensament...

...perdre la memòria i només enrecordar-te d'una única persona al món, i que aquesta persona en qüestió passi de tu. Por. Haver de viure amb uns desconegtus que representa que són la teva família però tu no els reconeixes. Són la teva família però no te n'enrecordes. Pànic...

No sé per què el somni d'avui m'ha transmés aquest pensament. No hi sé trobar el lligam perquè la part que més o menys recordo del somni hi sortia gent coneguda , però quan m'he despertat sentia això. Coses de somnis suposo, del subconscient... món que a la seva manera ens envia senyals però que moltes vegades no sabem desxifrar. Avui n'és el cas.

Per sort, no he perdut la memòria (tot i que no estaria malament tenir la capacitat de borrar alguns records concrets), encara recordo els membres de la meva família i a més d'una persona d'aquest boig món que habitem.

La banda sonora d'avui

Plou.

Bona companyia.

I de tan en quan un tro que millora la banda sonora de la migdiada.

Sento les gotes de pluja estavellant-se contra el vidre.

M'agradaria ser una d'elles.

Estavellar-me i no trencar-me.

Deixar-me lliscar fins ves a saber on.

Ni principi ni fi.

Fluir, simplement.

L'arbre que somiava ser núvol

 Atrapat per la terra, immòbil, solitari. Era un arbre. Creixia, sí, però no com ell havia imaginat. Pensava que amb el temps trobaria la manera de dividir el seu tronc en dos, desplaçar-se i veure món. Li era impossible. No podia lluitar contra sí mateix, era inútil. L'escorça que el cobria era dura, i cada vegada més gran i més forta.  Viure atrapat, és el que li havia tocat. Ser arbre, amb un tronc que de res li servia, per ser-hi, simplement. Tenia sentit?

Volia cames, però se li concedien braços. Uns braços que no arribaven on ell volia, a acariciar el cel. Per conéixer algun ocellet de tan en quan, això sí. Li agradava la seva companyia, però sempre acabaven marxant. Per què? es preguntava, no sóc un mal arbre. De vegades, fins i tot, li sortien unes boniques fulles que l'animaven. El feien sentir millor, més guapo, i l'ajudaven a  respirar. Pensava que les fulles serien ales,i podria volar, per fi. Les fulles, però,  canviaven de color, queien i se les enduia el vent. Elles també, es deia, elles que formaven part de mi també han volat. L'únic que seguia allà, passés el que passés, era el cel. El mirava amb deteniment, li fascinaven la quantitatde colors que podia tenir i sobretot, aquells núvols. Esponjosos, flotants, canviants. De ben segur que viatjaven arreu. Volia ser un d'ells. Flotar, conéixer món, moure's. Canviar de forma, jugar amb el sol, jugar amb la lluna. Seria d'allò més divertit...

L'arbre que detestava ser arbre. L'arbre que somiava ser núvol. L'arbre que envejava la vida del núvol , que no sabia que no era res més que aigua condensada, que algun dia proper deixaria de ser núvol per convertir-se en pluja, en gotes d'aigua que regarien la terra. Un núvol que canviaria de forma per alimentar les seves arrels. L'arbre que no sabia que per dins seu fluïa l'essència d'aquell núvol. Que si vivia, era en part, perquè era núvol. Que tot són cicles, que els núvols canvien de forma i els arbres es mantenen. L'arbre que no sabia que tot té la seva funció i que ser arbre és tot un honor. Que tenir arrels no és pas cosa dolenta, que t'ajuden a no caure quan el vent bufa amb força. L'arbre que potser no viatjaria arreu del món però gràcies a la seva resistència podria viure milers de coses. Veure, donar i rebre. L'arbre que desconeixia que, com els núvols, ell també era una peça imprescindible per la mecànica de la Terra.  Que era núvol, era oxígen, era aliment, era refugi, era vida i no ho sabia.

Tornaré a ...?

Visc amb música. Cada dia m'acompanya una o altra melodia. Com amb tot, depén dels ànims, depén del moment. Avui, la que m'estar rondant és "Tornaràs a tremolar", dels Mishima. Em deixo seduir per la seva lletra, me la vull creure perquè sí, perquè vull tornar a...

sentir,

 creure,

  somiar,

  a viure!
i...
a tremolar!
(si pot ser, de plaer)

  

Avui, però, només he tornat a fer una migdiada sense somnis, sense gràcia, buida. Amb manta, això sí.

A la parra amb l'Erica Strange

M'agrada mirar sèries, sí. Per alguns pot semblar una pèrdua de temps, i potser ho és, però jo no m'ho prenc així. Normalment les utilitzo per fugir de la meva realitat, entrar a un món nou i oblidar-me de mi, de la meva vida, dels meus pensaments. A més, sempre intento treure'n un xic de suc, ja sigui en forma d'idea interessant, de paraules colpidores, de consells pràctics, d'agradables notes de música o d'imatges que m'impressionin.

Avui, l'Erica Strange, la protagonista de Being Erica (una noia que té la sort de fer teràpia tornant als punts del passat on creu que l'ha cagat) m'ha regalat aquesta frase:

"En un mundo que constantemente cambia bajo nuestros pies, la única cosa que podemos saber con certeza es cómo nos sentimos: el amor que tenemos, el miedo que escondemos, el dolor que alejamos. Si ponemos voz a esos sentimientos, la recompensa será una mente y un corazón en paz."                                                                                                               

Erica Strange

L'he rellegit vàries vegades. La compatreixo, però jo hi afegiria "si ponemos voz a esos sentimientos Y LOS ACEPTAMOS..."

Sento, tinc por i intento evitar segons què, i això em fa ràbia, ho reconec. A vegades em descobreixo lluitant contra mi mateixa per no sentir. Em detesto perquè tinc por. Em castigo. No em comprenc. Una lluita absurda, suposo.

Intento posar-hi veu (encara que sigui baixa) i sí, et transmet pau, però no del tot, perquè la clau està en l'acceptació.
Acceptar-me; amb el que sento, estimo, tinc por i evito. Acceptar-me tota jo, simplement. No és fàcil...però quan m'hi apropo puc veure com l'Acceptació va agafada de la mà amb la Pau. Segurament són bones amigues, em dic...en voldran una més???

Volar i caure

Volar

Flotar

Tocar els núvols

Asseura'm-hi a sobre

Observar 

Perspectiva

Els camins

De lluny són clars

Veure-ho

Saltar

i...

patapam!

Caure

Malament

Fer-se mal

Perdre's

No hi ha camí

Cal dibuixar-lo...

No com vull

Com puc

i...

Seguir somiant
Volant

Caient
Volent desaprendre'n

però....
(no en sé)