Senyora Impotència

Se't presenta sense avisar. Elegant, vestida de negre i amb joies que pesen d'allò més. Et descol.loca. Les forces que pensaves que tenies s'esfumen quan intentes desvestir-la. Ja pot fer temps que no et visita, que quan arriba creu que l'has de tractar com si fos l'única i, sense voler, et rendeixes a la seva evidència. Saps que no hauries però és tota una senyora i la deixes entrar. Com totes les que van de senyores, creu que la seva és la millor opinió i en una mil:lèsima de segons ensorra el castell que havies construït. Era de sorra i no ho sabies, o potser és que la de sorra ets tu?

Tu, que  et sents vulnerable, com una simple "pueblerina" que no pot ignorar la gran senyora que tot s'ho menja. Se t'apareix vestida de gala, entra per la porta gran sense ni picar, s'escola per tots els poros del teu cos i acabes menjant les galetes verinoses que t'ofereix. És tota una senyora i seria de mala educació dir-li que no. A l'instant, però, comences a notar un nus a l'estomac. Fa mal, t'empetiteix mentre ella es fa cada vegada més gran i omple el teu cos/pensament d'una estranya sensació. Quan te n'adones ja és tard, estàs intoxicada i els teus ulls, per molt que vulguis evitar-ho, esdevenen una font d'aigua inesgotable. La senyora Impotència, orgullosa, no para de beure'n i d'emplenar-ne ampolles. La deixes fer fins que se'n cansa, fins que l'efecte de les seves galetes passa.

Penses...no la voldries veure més però en aquesta vida no pots decidir qui et visita. Repenses...potser no tens poder sobre les visites que reps però sí sobre a qui obres la porta. Així doncs, serà qüestió de ser més prudent. Per molt encantadora que se't presenti, la propera vegada intentaràs deixar-la fora, que abans de jugar amb la senyora Impotència prefereixes jugar sola.

Del bosc al cel, del cel al bosc, i jo al bell mig

Va mirar al cel i els va veure.

Eren uns ocells grans, diferents. Artificials? Es movien pel cel però no volaven. Simplement obrien un globus i es deixaven caure suaument. Des d'aquell camí màgic, acompanyada de la música de la natura, els mirava i pensava que volia ser un d'ells. Travessar els núvols i veure-ho tot des d'una altra perspectiva. De ben segur era una sensació agradable, alliberadora. Aixecava la mirada del full i ja no hi eren. Els ocells artificials havien arribat a terra.

Una brisa suau es despertava i acariciava el seu cabell mentre li xiuxiuejava a cau d'orella que seguís el camí. Mentre continuava gaudint de la passejada pensava que sí, volia disfressar-se d'ocell i saltar, que no es pot viure sempre amb aquesta sensació de vull però tinc por, no puc o no sé, i és que el bosc li transmetia una energia especial. Mirés on mirés, només veia/sentia coses boniques i estava contenta de ser-hi, allà. Només ella i les seves sensacions. Sola, sí, però amb els detalls del bosc que es feien presents a cada instant. Ara uns lliris preciosos, ara una papallona de color blanc. Cinc ocells curiosos que passaren volant davant seu, i a la dreta un grup de cavalls amb els aiguamolls de fons. Un passadís verd d'arbres i els rajos de sol i les ombres jugant a fet i amagar. En efecte, acompanyada pel bosc i pel seu silenci, que no és silenci, és la música de l'univers que transmet forces, ganes i pau.

Va mirar al cel i els va tornar a veure. 
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.

Regals blocaires

Aquesta setmana he tingut dos regals blocaires. Per una banda el de la Roser, que sempre té temps per llegir-me i dedicar-me alguna de les seves carinyoses paraules, i per l'altra, la Judit, que té ganes d'endolcir-me la vida i jo, amb molt de gust, he acceptat el seu cor de xocolata.

Gràcies a les dues per pensar en el meu blog a l'hora d'escollir certs paratges virtuals que us agradessin.

No sé ben bé com va la cadena, potser hauria d'escollir alguns blogs que segueixo, però simplement em limitaré a dir que per mi, cada persona que entra i em llegeix ja és un regal. I si a sobres decideixen donar caliu al blog amb es seus comentaris, l'alegria és doble. La veritat és que compartir paraules i sentiments a partir d'aquesta eina és màgic, perquè, i ho dic totalment en serio, els vostres comentaris moltes vegades han dibuixat somriures a la meva cara en dies que tot pintava gris. Així és que només volia donar les gràcies a tots als qui, de tant en tant, passeu per aquí i feu d'aquest espai un lloc més acollidor.

El millor regal és poder compartir paraules, sentiments, sensacions...amb persones que no coneixo físicament però que sento properes. Llegir-vos m'enriqueix!

Com un peix

Nicoletta Ceccoli

Com un peix...

que neda sempre entre les mateixes aigües.
Amb ganes d'escaparse'n,
d'aprendre altres maneres de sobreviure,
de fer l'Amazones.
Se sent atrapat.
No sap sortir de l'acollidora peixera.
Té aigua, algues i menjar,
té vidre, veu però no viu.
Com un peix estancat,
que desitja tenir ales
enlairar-se i canviar de peixera.

Quotidianitat amanida amb petites gotes de màgia

Un dimecres qualsevol, un sopar espontani.
Compartint vi, torrades i embotit.
Compartint alegries pors i desitjos,
i baylis i riures i cançons.
Un dimecres qualsevol, una vetllada genial.

Un dijous normalet, fent les coses de sempre.

Anglès, birra després de l'examen i campana a rehabilitació.

Migdiada plaent, fisioteràpia profitosa i cap al bar del barri.

Un parell de petons, d'aquells que són sense voler-ho,

o que volen ser-ho però no acaben de trobar-se.

Un dijous normalet, aquell noi especial.

Un divendres mig mig, una trucada inesperada.

San Miguel d'1 €, cafè amb llet i croissant.

Els maleïts malparits, una petita diferència d'opinions

fins que ens perdrem entre els universos infinits.

Potser tots plegats estem dins una bombolla de cervesa...

Un divendres mig mig, una conversa surrealista.

Plouen paraules màgiques que estimulen la rutina,

plouen moments màgics que trenquen la setmana,

plouen converses màgiques que enriqueixen l'ànima i la ment.

A petites dosis la màgia es fa present.

Plou

Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut

són uns instants d'intimitat extrema

densament plens de tot allò que vull;

moments de vida il.limitada i clara. 
                                  

                                                                                    Miquel Martí i Pol

El so dels trons i la pluja em porten a llocs que no sempre sé descriure. Per sort, tenim la màgia de la poesia, i és que les paraules d'aquests versos que llegia aquesta tarda han connectat directament amb una sensació que sento massa sovint. Com que ara mateix plou, he aprofitat per compartir-los.

Les no-restes imaginades

Encara em queden restes de la bomba que no va esclatar.

Les busco i no les veig.

No hi són.

Explosió desitjada.

Explosió imaginada.

Les no-restes hi són.

Les sento sense buscar-les.

I és que som el que vivim però també el que deixem de viure.

És hora d'arrencar

Tinc hora a les 18:00. Arribo a les 18:30 -tenir una cita d'aquestes a ningú li apassiona-. Tot i així, m'he d'esperar. A la sala, quatre revistes. Les fullejo però no me n'agrada cap. No em concentro, estic nerviosa. No, trista. O més aviat, sento que no sé què sento. Potser les tres sensacions a la plegada. En el fons, tinc por. L'última vegada, per més que em punxaven, el dolor no desapareixia i el record d'aquell moment és el que em fa sentir l’angoixa. Sol passar... Però si la cosa no funciona, per profunda que sigui, s'ha de treure.

S'obre la porta. Ja pots passar, em diu tot somrient. Ens preguntem els típics què tal, com vas; fem alguna broma i cap a la camilla. M'estiro, intento relaxar-me i...a punt! Ja hi sóc. Tot d'eines que no conec ja esperen lluents a la tauleta. Cada una tindrà el seu moment dins aquesta funció. Primer de tot, unes quantes injeccions d'anestèsia. Sense, seria massa dolorós. Espera a què facin efecte i som-hi. L'operació comença.  La doctora sembla que saps el què es fa. Primer unes eines com per triturar el que es veu per fora. Sembla poc, de fet, només servia per guardar-hi merda, però per dins…ha arrelat. No es pot treure de cop, s’ha de trencar. Ara un martellet. Primer un tros, després l’altre i nar fent. Ara palanca, ara estira. No fa mal, però sí impressió. Noto les estirades, i és que per molt que s'hi esforça, no acaba de sortir. S’ha de furgar més. I vinga, jo allí, estirada, pensant, com pot ser que una cosa que ni te n’adones que entra costi tant de treure. I més eines, una amb forma d'alicates. Només de veure-la fa mal. Faig un esglai. S'ha de remenar més endins. Necessito més injeccions. M'arriba alguna sensació i no és només la força. És el dolor, o el buit que ja es comença a fer notar. El meu cos s’entesta en mantenir aquestes arrels però ja no em serveixen de res. S’han de treure, em repeteixo. Sembla que quasi està però es perd un tros. Petit, persistent. El tenia i se m'ha escapat, em diu. No el notes? Bé, si no el trobem, tard o d’hora ja sortirà. Què??? No, no, no, ha de desaparèixer ja. No puc aguantar més. Començo a buscar, a ser consccient que em fa més mal que bé i sí, no vull cap espina més dins meu. Mmmm...crec que està aquí dalt. Sí, ho és, l’últim tros, esmicolat. Ja surt. Per fi! Queda una petita ferida, uns quants punts, antibiòtic i ibuprofenos i amb uns dies ni t’enrecordaràs.

És el dentista, sí, però també podria ser el treu espines clavades que no acaben de sortir, que entren tan suaument que ni te n'adones i que punxen quan menys t'ho esperes. Quan te'n canses i les intentes arrencar, el dolor és quasi inaguantable. Sens dubte, un treu espines clavades professional no m'aniria malament... 

Fent camí

Muntada sobre el cavall pensava que li agradava ser-hi,

que li agradava el que veia des d'allí,

que li agradava fer aquell camí.

De fet, era preciós, sí.

Els arbres que fa poc li recordaven ballarines nues dansant "El llac dels cignes" ja es vestien amb la roba de primavera i feien d'aquell el més bell dels decorats. A més, tenia el privilegi de passejar-hi sense haver-se d'embrutar amb els bassals que ens recordaven que el dia abans els núvols havien plorat. Pas a pas, al ritme del cavall, gaudia d'aquelles sensacions fins que, evidentment, la senyoreta por apareixia i punyetera, aconseguia interferir en les bones vibracions que podia rebre de la sortida. Hauria de deixar-se anar, confiar, gaudir simplement però...la seva imaginació, no sempre la millor companya de viatge, la traïa.

I si la que portava les regnes del cavall es distreia i feia que el cavall- la Neu- fes un moviment inesperat que agafava per sorpresa a la fisio i no arribava a temps d'agafar el cos inestable de la nostra petita geneta poruga? I si la Neu s'enfadava amb les eugues que havien anat a visitar - per cert, maquíssimes, cada una amb el seu poltre enganxat sota les faldes - i aixecava les potes de davant i la petita geneta poruga no era capaç de reaccionar i queia de mala manera? I si aquell cotxe que passava la posava nerviosa i començava a galopar pels camps i s'enduia, arrossegant, a la geneta que quan més imaginava més tensa es posava? I si..., i si..., i si...masses i sis!

De sobte, tot discutint amb els seus "i sis" interns pensà que el veritable problema era que li costava confiar. Segurament, no confiava en la manera de portar les regnes de la seva mare, tampoc confiava del tot en l'atreviment de la fisio, i encara menys en què la Neu estigués tranquil.la durant el recorregut. Però el més trist fou quan, tornant cap a casa, se n'adonà que ni tan sols confiava en ella mateixa, i si no confiava en ella mateixa, com volia confiar en els altres?

Autoconfiança, aquesta era la clau.
Mica en mica ho aconseguiria, tot fent-o desfent- camí...

Lluna, on pares?

La vaig veure per última vegada la nit del divendres 6 d'abril. Vestida de gala, d'un color ataronjat, es presentà immensa en l'espectacle de la nit. Il·luminava la terra com si d'un far es tractés i és que presumida, estava disposada a coquetejar amb totes les mirades que s'atrevissin a mirar-la. Ella fou la protagonista d'aquella nit però des de llavors, ja ningú l'ha tornat a veure més.

És que les estrelles, geloses, han fet un pacte amb els núvols per fer-la desaparèixer?

O és que algú no va poder resistir-se als seus encants i l'ha raptat? 

Lluna, on ets? On t'amagues? No tinguis vergonya! Encara que vagis empetitint segueixes essent encantadora i sabem que la màgia de l'univers et fa créixer de nou.

Va...Surt, deixa't mostrar i  regala'ns el teu ball creixent i decreixent que endolceix les nostres nits més tristes...

Por al full en blanc?

Dius que no et sents inspirada.
No et queixis! Ni tan sols ho proves...
Només penses, repenses i et repenges
i te n'oblides que l'important és atrevir-se,
agafar el bolígraf i deixar-se anar,
que pots escriure i reescriure el que vulguis,
que els fulls en blanc que divises no són un problema ni una frustració,
que  són possibilitats de crear, oportunitats de viure...

Pobres orquídies

La màgia de la naturalesa es manifestava sense haver de sortir de casa. Les orquídies que li regalaren fa uns anys ressorgien de nou aquesta primavera. Fa unes setmanes la primera flor, la passada, dues més, i aquesta? Quantes n'hauria obert? Esperava el cap de setmana per tornar a casa i observar la seva evolució.

No la decepcionaren. Cinc precioses flors obertes, tres en una branca i dues a l'altra - a l'espera que la tercera poncella s'obrís-. Simètriques, amb cinc pètals i una flor al mig cada una, de color blanc decorades amb línies de color lila que semblava que algú hagués pintat amb un comptagotes.

-Diuen que les orquídies són molt difícils, que si floreixen primavera rere primavera és perquè es troben bé al lloc on estan. Penso que m'agradaria trobar un espai, un moment, una persona on/amb qui em senti bé com aquestes orquídies sembla que se senten. Penso que, com elles, m'agradaria obrir-me del tot al món i que dels braços em sortissin unes ales de colors que em fessin sentir papallona, papallona que vola lliure tot explorant la bellesa que encara li queda per descobrir...-

I és que les miro i veig papallones. Papallones amb les ales obertes a punt per volar. M'hi apropo per captar la seva belles des de la "blackbirria" de la meva mare. Les fotos no em convencen. Baixem les orquídies d'allà on estant, les intentem redireccionar (creixien cap avall) i...kreck!!! la tija es trenca!

Ara me les miro de ben a prop. Les tinc aquí, a la vora, dins d'un got d'aigua. M'entrsiteixo, evidentment, no és el mateix. Pobretes, demà o passat es pansiran... i tot per, tossuda, voler manipular el que la natura sola havia creat. 

Els somnis són...

reals,
fugissers...
Poden deixar de ser
però no te n'adones
fins que tornen a ser.

Obre bé els ulls!
Abans de tornar-los a somiar
dona't el plaer de gaudir-los en viu!

Mallorca - F.C.Barcelona

Sé que ho penjo amb uns dies de retard, però això és el què passa quan una servidora no pot veure el partit per la tv...

“Som a Mallorca al vint-i-tres de la segona part i el Barça guanya 0-1”. Un minut més tard el pare encén l’ordinador, mentre al minut vint-i-quatre el gos es col·loca al sofà. La veu del Puyal encobreix el silenci de la casa. De fons, al minut vint-i-cinc, se sent algú remenant a la cuina. No és la mare, que ha marxat a teatre al final de la primera part, és el germà gran que ha vingut a endrapar les restes del dinar. Al vint-i-vuit i mig de la segona part ella es fa un massatge a les parpelles. Ho acostuma a fer quan té mal de cap. Dos minuts més tard encén el msn i veu que ell està connectat. És absurd. “Els jugadors s’han de moure” diuen a la ràdio. Ells dos ja fa temps que no es mouen, potser perquè ja no juguen el mateix partit. El Barça amb deu defensant-se i ella que no sap com defensar-se d’aquella solitud que la visita cada nit. De sobte, el gol de Piqué. Somriu i pensa en els gols que li hagués agradat marcar. Al trenta-sis s’apreta el front. El mal de cap insisteix i no sap si prendre una aspirina o emplenar-se el got de cervesa. Com solia dir ell, potser la tercera opció sigui la millor. Final del partit. 0 a 2, tres puntets més i la vida segueix.

Un divendres normal especial

Ahir va ser un dia especial. Especial i normal, i això és el que, precisament, va fer que fos especial. Crec que tots els dies normals haurien de ser així, vull dir que no hauria de ser especial que el dia d'ahir fos especial, però malauradament, així va ser. I...què va passar? De fet, passar passar...no va passar res, però sí que em vaig sentir diferent, bé, en pau.

Per començar, la dutxa . Em vaig deixar abraçar per aquelles gotes d'aigua que no només banyaven el meu cos sinó que també m'escalfaven i em traslladaven a un altre lloc. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar en uns banys d'aquests d'aigües termals naturals,  em situava al bell mig d'una petita cascada que en caure sobre meu em feia un plàcid massatge. Estava tranquil·la i vaig acabar fent gàrgares amb l'aigua, jugant com una nena petita. Em sentia bé, perquè sí.

Quan vaig sortir al carrer un sol esplèndid m'acompanyava. No només il·luminava les fulles encara humides per la tormenta del dia anterior, m'il·luminava a mi, al meu sentir. Em va fer somriure perquè sí. I l'olor de la terra mullada...mmm! En sortir de l'hospital, més regals! Uns núvols blancs, grandiosos, esplèndids, majestuosos decoraven el fons del cel blau que lluïa la ciutat de Girona. Vaig flipar! I tornant cap a la resi sentia més el cant dels ocells que el motor dels cotxes. Potser és que els ocells ja noten la força de la primavera?

Sigui com sigui,vull remarcar que no és que m'hagi enamorat, que ja sabem tots que hi ha certs estats que distorsionen la realitat. Simplement és que, de la mateixa manera que un dia ho pots veure tot gris i negre, perquè sí, també passa que ho pots veure tot de colors perquè sí. I si ho pots fer un dia, pot ser que mica en mica desaprenguis a viure els dies normal normals i aprenguis a viure els dies normals especials. Almenys, així ho espero jo, encara que he de reconèixer que el dia d'avui...ha sigut normal, normalet, tirant a baix però bé, ja s'ha acabat, i demà? Demà ja veurem.

Jo, llàgrima

Si no surto rebento.
Ella no ho vol. No l'entenc.
Per què llegeix les paraules de fa un any?
Per què escolta la música que mai podrà tocar?
Em provoca...
Amb aquests estímuls no sé si podré aguantar.
Necessito mostrar-me, desfogar-me, alliberar-me.
El seu ull no em deixa respirar. M'apreta i no hi veig clar.
No puc més. Vull sortir.
Ella no ho vol però en el fons ho neccessita.
Per què sinó, s'entesta en recordar allò que ja no existeix?
Ho sento, però si no surto rebento.
Si no surto rebentes.


No et resisteixis, potser, amb moltes més com jo, facis un mar on nedar i trobar nous tresors.

Navegant

Navegant pels mars d'internet...
sense brúixola
sense vela
sense un port on arribar.
Amb ganes d'enganyar el meu...
no sé què fer,
o el meu pensar massa,
o el meu desitjar.
Em deixo portar per les seves onades,
no sé què busco però m'hi perdo.
Vaig i vinc;
ara un vídeo, ara una conversa.
Obro i tanco;
ara un joc, ara un blog.
Em penjo i despenjo,
el ratolí es bloqueja, i la persona que el fa anar també.
Navegant pels mars d'internet...
un mar obert,
una finestra al món,
el món a l'habitació,
davant meu
i tot plegat,
no sé què fer-ne.



Navegant pels mars d'internet he arribat aquí.
Les mans s'han posat a teclejar
i de l'ampolla del pensament, n'he extret aquest text.
De la de vidre, encara no n'he sortit.

Bona nit i Bons somnis!

M'agradaria...

fer de la vida cada dia un regal .

Evitar els pensaments que m'entristeixen,

Vibrar amb el que m'agrada,

regalar/-me plaer en la mesura que pugui.

Buscar la màgia en les coses que ens envolten,

segur que n'hi ha!

Aprendre a detectar-la

i volar,

volar amb la quotidianitat.

Fer de la quotidianitat una sorpresa constant,

redescobrir la vida dia a dia

amb ganes i il·lusió,

però...

(jo sempre tinc peròs!)

no me'n surto.

Potser si trobo una lupa com la de la foto...

Volant amb la imaginació

Que la vida és com un llibre
Un llibre màgic que canvia de guió constantment.
Hi ha pàgines que voldríem no girar mai,  ens meravellen.
D'altres, en canvi, les voldríem reescriure, ens pesen massa.

Avui imagino que sóc el nen del vídeo,
que arrenco les planes que em bloquegen i en faig ocellets de paper.
Ocellets de paper i de colors que es mouen com si fossin reals
i em recorden que encara que no tingui ales, algun dia podré volar.

Mentrestant, practico amb la imaginació.

Seluarap...

Paraules, que no són vent, ni brisa, ni aire, volen lliures per dins meu.

Com fulles que fa voleiar la tramuntana.

Cap aquí i cap allà, rodolant amunt i avall

Pel cap, pel nas, pel coll, pel cor.

 Desordenades,  formes desdibuixades.

Les observo.

Seluarap...

Intento desxifrar-les però se'm giren

Tanco l'embut i me les empasso.

Que facin la seva dins meu.

Desintento intentar desxifrar-les.

Potser demà recuperin el seny...

Jo, mentrestant, em deixo acariciar per les plomes d'aquesta cançó,

un bon massatge abans d'anar a dormir.