Relats conjunts amb Els tres músics

Ja fa dies que m'he de posar al dia però no trobo les paraules per llegir-me. La constant inconstància m'acompanya i per donar una mica de vida al Desaprenent, m'apunto amb uns quants dies de retard, a la proposta de relats conjunts .

 

 

Com deia Picasso: "Que la inspiració et trobi treballant" així és que, malgrat la meva verba-sequera em planto davant del pc i intento escriure. El que sigui, el primer que em vingui, el que les musses decideixin regalar-me. Em miro "Els tres músics" i penso Va que tu pots! Una paraula, i després una altra, fins que composis una dolça melodia. Me'ls remiro però res, els pensaments resten immòbils, bloquejats, quadrats com els personatges que tinc al davant. La música no sona, només la de la pluja que pica a la finestra, i un pensament, que de realitats n'hi ha tantes com ulls al món. Per molt que inspeccioni el quadre, els tres músics que jo veig de ben segur que no són els mateixos que va pintar Picasso!

La màgia d'un poble amb moviment

Els carrers de la ciutat vestits d'un sol color, les quatre barres i l'estrella.

Joia, alegria, agermanament. Balls, salts i cants.

Tots a una amb un mateix crit: INDEPENDÈNCIA

un mateix desig: un nou estat d'Europa

un mateix sentiment: l'estimació per la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura.

La màgia d'un poble, gent d'arreu
units amb un fil transparent d'esperança, il.lusió i persistència.

Pas a pas cap al cim de la muntanya que cada dia es veu més a prop.

Evidentment, el cant d'ahir no era una mani, era una festa,

la festa on els catalans dèiem ja n'hi ha prou

amb decisió i un gran somriure.

 

El somriure d'una noia a la mani d'ahir

 

Emocionant veure com la màgia "d'un poble en moviment" es fa present.

La màgia dels nens

Uns ulls m'observen detingudament. No em molesten. Són els d'un nen que em mira encuriosit i es pregunta com és que he pogut pujar l'escala si no puc caminar.

 

- Aaaah! He fet màgia, però com que has pujat abans t'ho has perdut.

Em mira, somriu però dubte i decideix tornar-me a preguntar.

- Va, de veritat... Com les has pujat les escales?

- Ja t'ho he dit. He obert les ales màgiques i he volat fins aquí.

Queda fascinat. Penso que oblida el tema i se m'apropa.

Em tracta amb més naturalitat i mensenya fotos d'ell i la seva família.

Comença a familiaritzar-se amb mi i la cadira fins que, de sobte, em toca l'esquena i em diu tot il.lusionat:

- A veure, ensenya'm les ales!

i jo quedo allí, palplantada, sense saber què dir!

La màgia dels nens, la seva innocència.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.

 

Per un moment, fins i tot jo vaig arribar a creure que tenia ales i que si feia l'esforç podria desplegar-les, després de tot, no volia que el somriure d'aquell nen canviés de forma, però vaig despertar i la realitat em saludava de nou. Evidentment, em vaig sentir amb l'obligació d'explicar la veritat al petit però... fou tan bonic i divertit el conte de fades mentre va durar!

D'internet

Ara que...i si provo amb uns globus???

 

Aigua

Intent inútil

Inútil i absurd

Com un cos mort

I pensaments que no ajuden
Aigua...

Dutxa

Sentir la seva música

Deixar de pensar

Deixar de ser

Ser la gota d'aigua

que acaricia un cos

Lliscar suaument fins ves a saber on
Més aigua...

Respirar dins un riu

vitajar i arribar a l'oceà

No escoltar la no-vida

i evaporar-se

així, com si res

Deixa de ser sense morir

i volar per ser un núvol

i no pensar

ni veure com un cos mort

ni sentir-se absurd

ni inútil.

Ho intento...

Fotografia de Zana Holloway

...ser aigua

Bocabada

D'internet

De tant jugar al crit sord s'ha quedat muda, els pensaments giravolten sense nom i  les paraules semblen més perdudes que mai, però segueix viva.

Viva i mirant els núvols, però no des de baix com solia fer. Avui, amb un petita inclinació cap a l'esquerra en té prou. Amb els ulls oberts de bat a bat s'amorra a la finestreta i s'il.lusiona amb cada floquet de cotó que veu, floquet de cotó o de neu? Sí, és un desert neu el que sobrevolen ara mateix. Tancaria els ulls però prefereix imaginar que s'hi passeja, salta i hi neda tranquil.lament. No es vol perdre ni un sol instant del gran espectacle que hi ha a fora. Intenta olorar-los, tocar-los però el cop de cap al vidre li recorda que serà millor imaginar-s'ho, però davant de la immensitat que està observant és molt més fàcil. Somriu, li agrada volar tot i que a voltes  un seguit de sensacions -no sempre agradables- es passegen pel seu cos i la fan sentir petita, com si no controlés gaire res.Tot i així, segueix mirant, mirant i escrivint. Intentant fotografiar en paraules al què estar sentint i veient. Volant i gaudint...

que sentir-se com un núvol més és tot un plaer i veure aquell mosaic que sembla ser la terra des d'aquí dalt també.

i allunyar-se de la realitat i no tenir por impressionant!

El crit sord

Seguint la iniciativa del blog Ara mateix ...

Crido. Crido amb totes les meves forces però ningú em sent. Crido perquè em miro i no em veig, no em reconec. No m'agrada aquest cos. No és el meu cos. No el vull aquest cos!  Que jo no sóc aquest, sóc un altre que simplement hi viu a dins, enclaustrat. En vull sortir, alliberar-me'n, volar! Que aquest tros de carn només em pesa i em limita. Ho intento, obrir-me pas, de la manera que sigui, però no me'n surto i crido...

Ja pots cridar, ja pots punxar, ja pots lluitar que no és res més que fum. Fum que passa desapercebut per tothom menys per tu. Fum que no veus, no palpes però t'impedeix respirar i veure-hi clar. Ves cridant, que et fas mal i res en treus. El teu cos és teu, el teu millor company. Si no l'estimes tu, qui ho farà? Crida, crida ben fort que fins que no et sentis tu mateix t'hi deixaràs la pell i el dolor persistirà.

Un dia després

Avui no tinc fotos, no calen, només els ulls humits perquè llocs especials on hi viu gent meravellosa s'han cremat, perquè part de la natura on m'endinsava quan necessitava oxígen i el Pitu (el meu gos) necessitava còrrer ja no hi és, i a hores d'ara, les flames segueixen dansant. Tristor en veure que el verd d'abans d'ahir avui és negre, i li segueixen més columnes de fum! No tinc fotos, tinc llàgrimes que espero que el dia de demà ajudin a fer crèixer aquesta terra de nou, perquè per sort, la terra es regenera. Com deia una amiga al facebook, ara tocarà mimar-la...

Núvol de fum

Una llum estranya s'escola per la finestra.
M'hi apropo  i veig un cel diferent.
mig groc mig gris mig marró.
El blau i els rajos del sol desapareixen .
És la fi del món?
No, és un incendi i el seu núvol de fum
que mica en mica es va menjant la terra i el cel
de la mateix manera que els meus propis núvols
se'm mengen a mi i als meus pensaments.
Les ulleres no sempre funcionen...



A la tarda:

No és la fi del món, però ho sembla
la tramuntana empeny les flames, que segueixen
i fan que al cel es vesteixi d'uns colors terriblement bonics
Els boscos de l'Alt Empordà cremant
i un espectacle al cel impressionant.
Suposo que la vida és així de contradictòria.

Al fons, el castell de San Ferran

Foto de l'Anna M. Arnau, una amiga 

Camí de tornada

Ahir vaig poder constatar que:

el mateix camí,

de tornada,

no és el mateix camí.

Descobrir vistes noves,

salvar obstacles nous,

rebre diferents sensacions.

Ergo:

La mateixa situació,

mirada del revés,

no és la mateixa situació.

Quan la vida, d'anada, no em satisfaci

pensaments i sensacions de tornada.

Jose Luís Serzo

Amb les ulleres màgique
còctel de colors!

La realitat no és només una.

Camí d'anada

Camí de tornada.

A la totalitat de l'absurd

Absent
El pensament jugant
Robant trossets de cel
Enderrocant castells de fum
Matant les il.lusions
El pensament jugant
i jo sentint el vent.
Només el vent.
Absent pensant i matant
sense moure'm
sense voler-ho
sense saber-ho

Desperto.
Les il.lusions mortes
Les restes volant
Les mans plenes de sang.
A la totalitat de l'absurd!




Què he fet?
Cal que neixin flors a cada instant...
i en neixen, les sento,
perquè sempre acaben revifant.
És així d'absurd,
absurdament necessari.

Rellegint-recordant-repensant

Les he rellegit.

Avui no se m han clavat

M'han recordat bons moments

i he somrigut.

Un somriure trist.

Existeix?

Per no saber per què

per no sé més valenta!

Però com tu vas dir

no cal buscar raons.

Potser només vas ser això,
un despertar,
una il.lusió,

una lliçó:

que les oportunitats passen

i si no les aprofites

les perds.

Que en venen més...

Segurament!

Però quan?

La paciència s'impacienta.

Paraules

Les paraules són només paraules?

I la unió de més d'una paraula, té un poder especial?

Sento la necessitat d'apuntar-me a la mà una frase de la pel.lícula que estic mirant, per què?

És que les paraules tenen màgia?

Vull pensar que sí, que rebre certes paraules en certs moments pot ser un gran regal,  que certes frases poden aportar l'energia, les ganes, l'empenta que a vegades hom necessita. Vull pensar que tenen la capacitat de prémer la tecla adequada perquè algun mecanisme dins nostre canviï.

...Doncs intentem l'impossible,

perquè el possible no funciona...

Potser és això, potser he de començar a creure en l'impossible, perquè el possible ja m'avorreix i no em porta la màgia que busco. Potser no avui ni demà, però espero que el poder de les paraules faci que aquesta frase se'm faci present a la meva realitat i m'ajudi a aconseguir l'impossible que vull fer possible. Potser és només qüestió de saber detectar les senyals que - a vegades en forma de frases dins d'una pel.lícula de diumenge a la tarda- anem trobant.

Les paraules són només paraules?

Animalia

Entre gossos, gat i un bitxo verd que acaba d'entrar. Els observo i jugo a imaginar-ne les expressions. Ells dos, que van d'adults, posen cara seriosa de "a mi no m'emprenyis que jo passo d'aquestes collonades". La miren, tranquils, des del banc del menjador, sabedors que la petita boja Glauca no s'hi pot enfilar. Tot i així, i amb les mateixes ganes que té un nen de descobrir món, ella no es dona per vençuda i ho intenta. Li és igual que la deixin de banda, els provoca amb cara de "pillina"...

El Pitu la mira i ni s'immuta. És curiós, però des de la seva arribada sembla que s'hagi envellit de cop. Ella, que gaudeix d'una sobredosi d'energia, se'l mira i el segueix cap a l'habitació, li vol mossegar les orelles però ell no es deixa, i és que la petita juga amb tot, ara amb la fregona, ara amb els meus peus. L'Andreu que, com no, va a la seva, segueix al banc. Com tots els gats, és un ésser superior i té l'habilitat d'aparèixer i desaparèixer per art de màgia. Sense ser-hi del tot, percep magistralment tots i cada un dels moviments que s'esdevenen a la casa. Ara mateix acaba de detectar la nova presència voladora, el bitxo verd, a qui mira fixament mentre fa una paradeta sobre el marc de la foto del meu germà petit. La Glauca segueix amb ganes de gresca i en Pitu em diu sense obrir la boca que s'hi pot pujar al meu llit. Al·lucino. Com que ha estat tan convincent i es tracta d'una qüestió de supervivència, li dic que sí (però que no serveixi de precedent).

Entre gossos, gat i un bitxo de color verd, que ha resultat ser un bernat pudent. L'Andreu segueix a l'aguait, quiet, a l'espera del moment més òptim per atacar-lo, la Glauca ha aconseguit animar en Pitu -suposo que per pesada- i la Rachel pensa que un món sense ells seria d'allò més avorrit.  Un bon espectacle l'Animalia davui...

M'encanten!

P.D. Al final, fins i tot l'Andreu s'ha volgut afegir a la festa , i de quina manera! El bernat pudent? Crec que ha tingut un final lent, tràgic i dolorós. Coses de gats!

Entre selves

No hi veus clar. Plantes estranyes, lianes que et lien, arbres gegantescos. Et trobes perduda però necessites aliment. Segueixes buscant. De sobte sents un rugit. Pares. Intueixes una presència al darrera. Dubtes. Em quedo quieta i potser passo desapercebuda? No. Ja t’ha vist. Notes com es va acostant, a poc a poc, el sents cada vegada més a prop. No aguantes més i arrenques a córrer. El lleó fa un salt i et segueix, i ho saps des del principi, que ja t’ha caçat, que és més ràpid que tu! Tot i així, ho intentes amb totes les teves forces. Corres sense pensar, tires i no saps cap a on, desesperada, les cames ja no et segeueixen i saps que el lleó ja el tens quasi al damunt, i t'imagines les mossegades, el dolor, la sang, la mort, quina manera de morir! Fins que...

...despertes!!! I te n’alegres de viure la teva realitat, que al cap i a la fi, no està tan malament, que no hi ha cap lleó devorant-te. Tranquil.la, respires i somrius. Segueixes pensant i rius. Què estúpida! I tant que n’hi ha de lleons, el que passa que no se'ls reconeix tan fàcilment. Que la selva humana és més cruel. Els lleons semblen gatets, encantadors, inofensius i quan te n'adones, ja se t'han cruspit! I el que és pitjor, segueixes viu.

Potser millor tornar al malson???

Les hores perdudes

Buscant la cançó perfecte per escoltar abans d'anar a dormir
Rebuscant les paraules adequades per transmetre el què sento en aquest moment
Cercant la màgia que trobo a faltar en vídeos musicals que el Sr.Youtube em regala
Imaginant coses boniques perquè m'acompanyin al llarg de la nit
Pensant el somni ideal per invocar-lo abans de creuar la línia a l'altre món
Esperant res
Desesperant per tot
Anar passant les hores, els dies i la vida
Arribant a un demà que ja és avui
i jo seguixo aquí,
pensant en les hores perdues.

Perdo el temps???

Moments de barri

Baixo a la plaça i mentre faig unes quantes cerveses observo el moviment. Els nens em criden l'atenció:

Tenen un problema: la pilota es penja

Pensen una solució:  tirar una altra pilota

Són feliços quan: les dues pilotes baixen

Potser és això: els problemes que ens trobem tenen fàcil solució. Potser els grans moments de felicitat es basen en petites victòries. Potser no, segur. La vida és més senzilla del que ens volen fer creure i... viure moments de felicitat no és tan impossible. Potser és que hem de fer servir la lògica dels nens, i és que com diu El petit Príncep "Totes les persones grans han començat essent nens. Però n'hi ha poques que se'n recordin. ". Potser és això, ens hem de retrobar amb el nostre propi nen i no buscar res més.

Baixo a la plaça, faig unes cerveses, observo als nens i aprenc. I somric, i penso, i sento que la felicitat són petits detalls, com aconseguir la pilota que havies perdut.

Penjada

warwick goble

No, no estic de vacances ni he decidit tancar el blog, simplement estic penjada de la parra.Penjada de pensaments repetitius que em distreuen, de somnis que no acaben de ser, de flors que no acaben d’obrir-se. Penjada d’il·lusions i de desitjos que no maduren. D’idees que fan bona olor però que no sé regar perquè germinin físicament. Jugant amb les tiges -fràgils, flexibles- trontollen i em desafien. Practico l’equilibri, el donar voltes sense marejar-me i el saltar tot gaudint de la caiguda, i entre salt i salt busco unes paraules perquè el desaprenent a viure segueixi vivint.

No, no estic de vacances, simplement penjada a la parra

de sensacions, de sentiments, de pensaments

Diferents olors, diferents colors.

Oniria e Insomnia

A vegades sóc Oniria, a vegades sóc Insomnia

però quasi bé mai trobo el complement.

 Sempre em queden la Lluna i les estrelles

algunes converses penjades de mitjanit

i sobretot la música, les cançons.

Avui se m'enduen les dels Love of Lesbian,

que m'arriben, que m'acompanyen, que m'emocionen

lletres que sento com a pròpies.

Si algú s'atreveix a coincidir amb mi al bar La Bohemia...

si algú creu que podem jugar junts a caminar sobre els cables...

que m'avisi!

Dolça companyia

Em dones la mà                                 sense tenir-ne

Em fas vibrar                                     i no tinc cordes

Pell de gallina                                    sense carícies físiques

Em fas viatjar                                     només tancant els ulls

M’emociones                                     perquè et sento a dins

Em fas volar                                       tot i que ja no et puc tocar

Recordo                                             cada tecla del teu cos

M'hi passejo                                             i les faig sonar totes

Imagino                                              que hi jugo amunt i avall

Il.lustració: Jerico Santander

Piano                                                  que aquesta nit em fas l’amor

La teva melodia                                             la nostra millor còmplice

Dolça companyia                               quan em dones la mà.

                                              

Descobreix el món des d'un altre ull

Mirades intenses, profundes, que se't mengen
Llum en escenaris on sembla que només hi ha caos
Caos amb colors vius, càlids.
Viatjar per diferents paisatges,
vèrtic, impressió, quietud.
Experimentar diverses sensacions,
dessolació, curiositat, pau.
Fotografies amb moviment que se t'enduen
Fotografies amb màgia que t'hipnotitzen.
Descobrir una mica de món des d'un altre ull,
i quin ull el de l'Steve Mc Curry!

Ahir, una servidora, pensant que avui era l'últim dia per visitar aquesta exposició, va anar a correcuita a veure "La mirada d'Steve Mc Curry". Per sort, i com sol passar, la servidora en qüestió no havia mirat bé la informació, i l'exposició estarà a la Casa de Cultura de Girona fins el 30 de juny. Als qui esteu per Girona us animo que us hi apropreu. De ben segur no us deixarà indiferents. A més, la punyetera crisi no pot ser excusa, perquè l'entrada és totalment gratuïta. Cultura a l'abast de tothom! Jo m'he quedat amb ganes de més, així que segurament m'hi tornaré a endinsar...

Les fotos són una petitíssima mostra del què podeu trobar a l'exposoició.