Entre A o B... C

Entre morir o viure va escollir dormir.
Però se'n va cansar.

Entre badar o imaginar va escollir somiar.
Però què?

Entre nedar o volar va escollir caminar.
Però cap a on?

Entre tirar endavant o tirar enrere va escollir el present.
I ara què?

Entre morir o viure escull despertar.
Ja era hora!

La lluna em somriu

Miro el cel.
Veig un somriure.

És ella.

D'internet

Per què quan empetiteixo.

 m'emprenyo, em desanimo i/o m'enfonso?

La dama Lluna ho fa constantment,

créixer i decréixer,

i sap estar esplèndida en totes les seves formes.

Miro el cel.

Segueix somrient.

La Lluna és un Sol...

Paisatges en moviment

272è joc literari de Jesús M. Tibau

No li agradava el que veia,

i és que aquell, no era el tren que havia triat.

Hi ha bitllets que no es compren, te'ls trobes

Tot i així, observava amb deteniment per la finestra

sabia que si el tren es movia, el paisatge canviaria.

 

Sensacions tremoloses

 

 

Tremola tot, tremolo jo.

Qui és el boig?

El món que veig o el món que penso?

Tremolo jo, tremola tot.

Vull colors només veig grisos

Vull volar però no tinc ales

I tremolo, jo i el món.

Qui és més boig?

Vull ser núvol i jugar amb  el sol

Vull tocar el cel, et vull tocar a tu

El món córrer i jo paro

No miro i veig més que mai

Tremolo jo, tremola el món.

Obro els ulls i no veig res.

Qui és el boig?

Migdiades absurdes

 

“...que toda la vida es sueño, y los sueños sueños son...” deia el poeta. Paraules que va descobrir de petita i les guardà com si d’un tresor es tractés. Aquells versos l’acompanyarien al llarg de la seva vida i intentaria fer de la seva vida un somni constant. Però amb el temps se n’adonà que viure somnis desperta no era cosa fàcil, així que començà a practicar dormint. Primer a la nit. Tancava els ulls i just abans d’adormir-se, quan aquell agradable formigueig ja resseguia totes les parts del seu cos, s’imaginava la vida somiada per tal de poder transportar-s’hi. Practicava però el son de la nit no li valia. No funcionava. Era massa profund, impossible entrar-hi conscientment i guiar-lo cap on ella volia. Per tenir somnis lúcids hauria de buscar una alternativa on el son no fos del tot profund, just en el moment en què un no acaba de sentir-se a cap dels dos móns. Potser amb la migdiada? Aviat començà a notar bons resultats i s’hi aficionà. Era un plaer. El son era flexible i hi deixava lloc a la seva imaginació, que volava lliure com mai abans ho havia fet. Per fi viuria el somni perfecte, s’hi estava apropant, fins que de sobte, alguna cosa va canviar.

 

Inútil,  així havia estat la migdiada d’aquell dia. Acostumava a somiar, però aquell dia s’havia quedat a prop de la frontera del país dels somnis. A la totalitat de l’absurd, se sentia. No era ni capaç de desxifrar la mímica d’aquell món que sempre l’havia encantat. I de sobte va passar un gat negre que la despertà i la transportà a un lloc sense auditori, sense pensaments, sense sentit. Només ella, sense roba interior, nua. Tot plegat molt estrany. Un somni inútil, sense significat, sense un gest clar, sense paraules. Sense res. A la totalitat de l’absurd, sí, perquè a més a més, era com si algú hagués assassinat la seva imaginació, com si algú hagués assassinat la seva manera de fer la migdiada. Ja no era com un desig, era com aquell gat negre que ningú vol veure. I una mica més enllà, quan estava a punt de despertar, se n’adonà que havia sigut ella mateixa qui l’havia assassinat, amb la seva insistència, amb les seves refotudes ganes de viure el somni perfecte.

 

Tot i així, segueix a la recerca del somni perfecte. Amb els ulls oberts o tancats, li és igual, el que compte és somiar.



*Exerici del curs d'escriptura: vam començar pel segon paràgaf a classe, i a mida que anàvem escrivint el profe ens deia paraules (les que estan en cursives) que havíem d'introduir instantàniament al nostre text. Després, a casa, vam esciure l'inici.

No desitjos d'entre copes

Visita cada dia el mateix bar esperant trobar-se a qui no es vol trobar. Li és igual si no l'ha vist. Va ser divertit, res més. A ella no li agrada, ni espera veure'l, i encara menys tocar-lo llepar-lo i/o tenir-lo dins seu. No, no, no! Allò va ser una experiència més, una mica boja sí, i excitant i divertida i estimulant i... res de l'altre món. No es repetirà, seria una estúpida si ho pensés, no? I encara més si imaginés tot el que li agradaria fer si es tornessin a trobar, d'entre copes; però no passarà. Ara que...
i si avui sí?
i si avui el veu??
i si avui sí és ell el qui acaba d'entrar per la porta???



S'acaba la copa de vi. Li demana al cambrer que li'n serveixi una altra, es gira tímidament mentre s'eixuga els llavis (no fos cas que li quedin restes de vi) i...

Res.

Saber-lo tan a prop i no veure'l,
no veure el que vol beure 

acaba bevent-se el bar i nedant sense saber-ne

 entre aquest líquid que la buida -temporalment- dels no desitjos d'entre copes.

 

D'internet



Penso ergo sento o sento ergo penso?

A vegades hi ha coses que penso i m'agradaria sentir,

i a vegades hi ha coses que sento que no m'agradaria pensar.

 

Imatge google: pensar o sentir

 



 

La forma dels meus pensaments en un moment de cel

Miro el cel.                                                                                                       Fa goig.
Em pregunto...                     Quan el cel és cel?
                                                          Es pot tocar el cel?
                                                                       Quin tacte té el cel?                                          
                                                                        Esponjós, agradable, sublim...segur!.

I si aquest aire que respiro ja és cel?
I si és el cel que ara mateix m'estar acariciant els cabells?

 

Potser no es tracta d'intenar tocar el cel sinó de deixar que ell et toqui a tu...

Sí, és això.                                                                                                        Somric.

El cel m'acaricia la cara i juga amb els meus cabells.

Tanco els ulls i els deixo fer.

A ell i al sol, màgiques carícies...                                    Quina sensació més plaent!
Em deixo endur,
                  m'enlairo
                        volo,
                               floto,
                                      m'agrada,
                                                  no! m'encanta,
                                                                     ja no hi sóc,
                                                                                   sóc al cel,
                                                                                              o millor dit, el cel és aquí
                                                                                                                      fins que...
Hola!                                                                                                                 Caic.
una veu em retorna a la vida humana.                                                            Terra.
I ja hi tornem, imaginant carícies terrenals         
                                també m'agraden, clar          però......................................
                                                                                     però........................
                                                                                          però.................

 Deixa't estar de peròs!

 el cel m'acaba de tocar, 

aquí i ara.

Tota jo en aquest moment

Un moment de vida                                                                            Un moment de cel

 

El cel...Me l'acabes d'espantar!

No li dic.                           Només ho penso.                        Segueixo la conversa.

                                                                                              Segueixo el dia a dia

i de tant en tant...

 

Del Sr. Google



 

miro el cel!

 

 

 

Si no hi ha història hi ha relat?

Exerici del taller d'escriptura: fes un mini-relat incoporant les paraules en negreta.
..................................................................................................................................................................

Aquesta és la història que mai es va escriure. Sí, les paraules que llegireu no us diran res, i és que res és el que fa la nostra protagonista. Una protagonista d’una història inexistent, quina absurditat! El món és un absurd...quan acaba la vida i comença el teatre?

Teatre. Se seu davant l’ordinador. La pantalla brilla. No les seves idees. Actua o viu? Viu o actua? Vol escriure una història. La història perfecte. Un cel blau sense núvols n’és el decorat. Se l’imagina. El visualitza. Si l’escriu el podrà viure? Ho prova. Alça els braços, col·loca les mans sobre el teclat, acaricia les lletres, mira el word en blanc i...la pluja de paraules no arriba! Un guió en blanc, quin avorriment! El pot canviar? És la vida o un teatre?

 

Calendari. Se’l mira. Passen els dies i la desitjada pluja no arriba. On són les paraules? I la seva història? Tardor. Les fulles cauen, els ocells li canten que el dia s’escurça i ella segueix allà, davant  d’un word en blanc i un calendari que córrer sense tenir cames. Potser si agafés el cotxe l’atraparia, però no té cotxe ni carnet. No té idees, no té història. No té res. No fa res! I si escriu les coses que vol, les aconseguirà?

 

Nit de fi d’any. Nit màgica. Avui segur que sí, avui comença el canvi. Res deixarà de ser per donar pas a l’acció: escriurà la història que vol i es farà realitat. Que arriben els quarts! Espera  les campanades amb il·lusió. Ding, dang, dong! Ding, dang, dong! Ding dang, dong!  Ding, dang...Silenci. Esfereïdor. On és la campanada que falta?

Mira el rellotge. S’ha parat. L’ordinador, ja no brilla. El calendari, s’ha fos. Una estranya sensació l’abraça, tan que l’ofega. Fa calor. Molta. Com si fos estiu. No, encara més. La temperatura puja desorbitadament.   Crema. Crema la vida, crema el teatre, crema el món i el word en blanc. Crema tot menys la història de la nostra protagonista, que no és ni mai serà. Tan sols fum. Ja us ho he dit, aquesta és la història que mai es va escriure.

Avui en fa 9

Nou anys que vaig sortir i no vaig tornar
Olor a pluja, olor a herba.
Veus. No sé on sóc.
Mal, molt de mal.
Em perdo.
Desperto. Tinc sed.  Molta, però no em deixen beure.
Ja has begut prou aquesta nit, em diuen.
Infern vestit de blanc.
La morfina hi ajuda.
Pensaments que no caminen
Volen però no els puc atrapar.
No puc fer res.
Visc perquè volen, els cables manen.
No sóc una màquina però ho semblo.
La mort m'envolta. Tinc por.
No tinca braços ni cames,tan sols un cap que pensa.
Pensa i sent no haver-se quedat a casa aquella nit.
No és just. Per què?
Peus freds, cor calent. Ales tallades abans de volar.
Una vida que es perd sense morir.
Avui en fa nou...
torno però ja no sóc jo.
Deixar de ser sense ser...
ser sense ser-hi del tot.
Avui en fa nou i sóc...
però no la que havia de ser.
Respiro.
Sento.
Escric.
Creo.
Faig.
Visc.
Sóc...


Sóc com sóc sense ser-hi del tot.
tot i que desitjo,
i és això  el que em retorna a la vida.

Mitja vida de vidre...

Portava anys mirant la vida des de darrera d'un vidre

fins que un bon dia algú va disparar.

Va fer bona punteria i el vidre es va trencar.

Veia una nova realitat però és curiós:

quan més ganes tenia de tocar-la

més lluny se'n sentia.



D'internet

 

Desavorrint-me...

 

 

Es treu les botes mentre escolta "l'Avorrim". Ja fa dies que l'empaita, li acostuma a passar, quan li dona per una cançó... Potser és que no només els personatges de la cançó estan avorrits, potser ella també ho està. Potser no, segur! Avui hagués estat un bon dia perquè ell la traiés de l'avorriment. Somriu. La seva part racional ja ho sabia que era un pensament absurd. Ja no somriu. Absurdament pesat, perquè segueix insistint. Es desvesteix però no dels pensaments. Parlen sense obrir la boca. "Què s'ha de fer perquè el dia del teu aniversari sigui especial?" li xiuxiuegen. No ho sap. El seu dia ha sigut més aviat normal, bé, al facebook no, al facebook ha estat especialment mogut. Felicitacions d'arreu, de tots colors. És bonic, se sent acompanyada. Torna a somriure. "Però la d'ell no". Pensaments cruels... Per què sempre busquen més enllà enlloc de deixar que se senti contenta amb el que és? Potser algun dia n'aprengui, a no escoltar segons què, ni que vinguin de dins seu. Potser no, segur! I començarà ara: apagarà la realitat amb l'avorriment a dins i s'endinsarà al seu món màgic i surrealista.

 

I demà...què collons! Demà segur serà especial encara que hagi de ser normal!

 

Canvio les regles del joc!

Aportació als Relats conjunts
amb els Jugador de cartes de Césanne

Si la vida és una partida de cartes no jugo, i menys seguint les regles del joc. No em dona la gana!  Si l'atzar m'ofereix unes cartes que no valen una merda, què se suposa que he de fer? Esperar a una repartició més favorable a la propera vida? I si no n'hi ha de propera vida? Com que aquesta qüestió no la tinc resolta encara, m'inclino per empoderar-me de la meva vida, prendre consciència de qui sóc i decidir jo i no una refotuda mà de cartes. M'agrada jugar al poker però no que la vida en sigui una partida, i si així és, ja me n'he cansat. Aquest 2013 penso fer trampes:

desaprendré a jugar com fins ara, canviaré la manera d'utilitzar les cartes i si fa falta, les pintaré dels colors que més m'agradin, sabré detectar les més bones i les utilizaré quan cregui conveient, i les dolentes...les dolentes les cremaré. No em vull de cartes dolentes! Ja hi he conviscut massa temps. Aquest any demano unes cartes fetes a mida: autoestima, ganes, voluntat, plaer, il·lusió, papallones, noves (bones) experiències... Dominaré el joc, el meu joc i quan no m'agradi, el canviaré perquè sobretot...DESITJO GAUDIR! Sí, en majúscules, que la vida la vull viure i no sobreviure!

Així és que a aquest parell els diria que jugo però amb les meves pròpies cartes, les que he dissenyat jo, i abans, com no, faria un bon tragu. Algú s'apunta? Quants més serem, més riurem!


I amb lletra més petita: això és el que voldria, però el com aconseguir-ho, no ho sé...

 



 I ja aprofito per desitjar-vos un molt bon 2013 per tots els qui de tant en tant, decidiu desaprendre una mica amb mi. Moltes Gràcies per donar vida al Desaprenent!

Il·lusió. Un pas. Decepció

Tan sols unes paraules per fer néixer la Il.lusió.

 

Unes quantes gotes de Desig per créixer, però no el suficient per madurar, perquè tot i que el Seny i la Raó l'avisaren -que no jugués amb la Imaginació ni l'Esperança, que es podria fer mal-, va fer cas omís al seu consell i es va enlairar, així,  com si res, fins que el Silenci li tallà les ales i s'estavellà contra la Realitat.

 

La Il·lusió es va trencar i de les seves restes va aparèixer la Decepció.



Il·lustració Vincent Caccioti
 

Tan sols unes paraules, o un somriure, o una mirada...
per fer renéixer la Il·lusió.
 

Irracionalitats que sento

No sé el què però m’ha tornat a passar. Merda! Sensacions irracionals que distorsionen la meva realitat, el meu cos, el meu jo. No sé com fer-me entendre ara que potser millor així, perquè si no ho explico és com si no hagués passat, no? Ai mare! No sé què fer, les vesteixo de paraules o les deixo nues i les mato de fred? Potser així no tornin…però segueixen ballant,  les punyeteres. No tenen forma ni vestit, ni tan sols sé si són, potser només semblen, però sense ser del tot, aquí em tenen, vulnerable, intentant racionalitzar el què ja no és, marejant el meu cel, girant més del compte el món, i el meu cos...el meu cos a les seves mans! Com si no hi cabés en aquesta cadira, ni dins meu, com si em doblés, com si m'hagués de caure, com si n'hagués de sortir, com si una força que no veig m'empenyés, com si… Res! Ja s’han refredat. Jo no. La sang segueix calenta i circulant, i em bull quan sento el que no vull, mentre el que vull m’ho he d’imaginar.

Imatge d'Alfredo Linch
extreta d'aquí

Se senten les sensacions imaginàries?

Desaprenent-aprenent...

Bona nit

- Què escrius, poesia o relats?
- No ho sé, paraules simplement. Lletres que teclejo sense pensar, com ara.
Impotència, llàgrimes, jo, cos, pes, per, in-sensibilitat...
Paraules que buido, que em buiden o vull que em buidin.
Paraules que escupo per desinflar-me i així, deixar espais per omplir de nou.

 

D'irrealitats somiades, espero...

o millor encara,

de realitats de somni.

 

De senyora euga a unicorn màgic

La Darling ens ha deixat...

Sí, ha decidit que ja n'hi havia prou d'amagar-se en un cos d'euga, una senyora euga, això sí, preciosa i única, però tenia ganes de volar així és que sorprenentment, aquest dimecres passat li va sortir una banya al cap, va desplegar unes enormes ales, tan brillants com la crina de quan era euga,   i se'ns va mostrar tal i com és en realitat: un unicorn màgic i majestuós.

Bé, he de confessar que en el fons no em sorprèn tant, sempre ho havia pensat que la Darling era un ésser especial, que repartia màgia cada vegada que la miraves i l'acariciaves.També quan s'acostava perquè volia que li donessis menjar o quan et tocava amb aquell seu nas tan divertit, i quan la muntava i amb tota la paciència del món aguantava tots els meus   "ais, uis, ais!""no puc!" "que caic!". Què innocent!!! Mai m'hagués deixat caure, i si perdia l'equilibri, allí tenia el seu gran coll amb el seu preciós pèl marró per abraçar-m'hi. Repartia màgia a cada pas, a cada moviment, a cada so que senties com a propi.Vibrava i et feia vibrar,

i segueix vibrant! Mentre mou les ales pels cels  de l'Alt Empordà, entre colors i núvols fascinants, sobre els Aiguamolls i l'Unicorn Blanc. Vola, ens observa i ens envia polsim màgic d'unicorn, en forma de paraules, de pensaments, d'acció, de records, i se'ns fa present...

 

 

perquè la Darling segueix aquí. No ens ha deixat, ni ho farà mai. 

Dolça condemna?

Il·lustració de Toni Demuro

 

Es delecta amb aquells dits que toquen la lluna,

 

mentre els seus cabells arrelen i la fan presonera del desig.

Un poc de tardor abans no s'acabi...

 

Fulles seques que acompanyen

als somnis vells que cauen

i junts, amb el vent

que ens envolta, que ens desperta

inicien una dansa .

Obro els ulls, explosió de colors

groc, roig, marró

Alfombres de tardor

Les busco, les trepitjo

Crash-crash

El seu so, una sinfonia

i veig els arbres que les deixen volar                          ... però tornaran a florir
i el meu cap que els deixa morir                                  ...però tornaran a renèixer.


 

Associació de pensaments espontània

- Vols un bombó? Agafa'n un, va!
- Aquest de color verd em crida, de què és?
- De xocolata suposo, són tots de xocolata. Espera, no n'agafis cap d'aquests, té, et donaré un tros de toblerone que és més bo...
- Sí que ho és, sí, amb aquell cruixent que té... Ara, l'altre dia en vaig veure anunciar uns per la televisió, quina pinta!!! Semblen boníssims! Cremosos, amb cruixent de no sé què...mmm!
- No serien els ferrero, no?
- No, no, no. Eren uns altres, de la marca, a veure...mmm...no ho sé, ara no em ve, tot i que el ferrero estan boníssims també, ara que per bons aquells d'Itàlia, els Baci...

I ja hi som, record "al cantu!"

- Ai, els Baci, són els que em regalava aquell, en S, que n'eren de bons! Més que els ferrero, eh...i mira, ara fa un any que deia que me n'havia portat i encara els espero...
- Ja deuen ser caducats, hehehe!
- Sí, sí, segur, o menjats, o regalats a algú altre...- i la Rachel posa un somriure nostàlgic mentre diu- si és que en el seu moment, va ser tan bonic, i divertit, el primer dia que me'ls va portar no me'ls va donar directament a mi perquè ... - i aquí, la Rachel xerra i xerra, i quan sembla que ja acaba afegeix- i saps? Baci vol dir petons en italià. Deliciosos!
- Els bombons o els petons?
-  ... ... ...
- Ai mare! Ho arribo a saber i no dic res de bombons...
- No dona, no! Si he sigut jo, i els meus pensaments, que se m'han escapat, s'han envelat i m'han portat aquí, al record...



...i els records no venen amb data de caducitat.