Jugant

Quan no sé què fer,  jugo a un joc :

                          

                          música , 

                          imatges al google , 

                          que em parlen , que em criden, que em diuen. 

                          M'hi paro. 

                          Obserbo . 

                          Escolto  

                          i hi poso paraules 

Música : Dark Sanctuary "Elle est l'aube"

 

Imatge : "El corazón de Arlene", de la Victoria Francés. Si us agrada podeu entrar a la seva web . És molt especial.

Paraules :

Va néixer nina . De plàstic. Sense cor . Ho va demanar abans de néixer , quan encara tot és possible  . No volia ser normal . No volia tenir un cos fràgil com el dels humans , però tot i ser nina , no va poder evitar fer-se gran abans d'hora . Se n'adonà que per molt que intentés refugiar-se darrera d'un cos artificial els fils la seguien. Va ser conscient, doncs, que aquests fils ja t'acompanyen abans , fins i tot , de néixer . Que no decideixes , que els fils manen . O millor dit , els fils hi són , sí , però i si decideixes trencar-los? Què passa?

Era una nina . De plàstic . Sense cor , però tot i així sentia. No va poder evitar sentir-se penjada per totes bandes. Pel cap, pels braços, per les cames . . . per tot arreu , fins i tot pel cor, encara que no en tenia , i feia mal. Dolor neuropàtic en diuen, quan et fa mal una part del cos
que no tens, o no hi tens sensibilitat, però tot i així sents que et fa mal. Feia riure, una nina, de plàstic sense cor per no patir els mals humans es veia lligada per tot arreu i a més amb dolor neuropàtic .

Però allò que més l'entristia era no poder seguir les precioses papallones i bombolles que l'envoltaven en aquell niu de fils interminables. N'estava tipa. Voldria lliurar-se'n . Però com? Quin fil havia d'estirar? Quin fil la duria cap on ella volia anar? I si escapava però perdia a les papallones i les bombolles?
S'atreviria a estirar?

Continuarà    . . .