Avui en fa 9

Nou anys que vaig sortir i no vaig tornar
Olor a pluja, olor a herba.
Veus. No sé on sóc.
Mal, molt de mal.
Em perdo.
Desperto. Tinc sed.  Molta, però no em deixen beure.
Ja has begut prou aquesta nit, em diuen.
Infern vestit de blanc.
La morfina hi ajuda.
Pensaments que no caminen
Volen però no els puc atrapar.
No puc fer res.
Visc perquè volen, els cables manen.
No sóc una màquina però ho semblo.
La mort m'envolta. Tinc por.
No tinca braços ni cames,tan sols un cap que pensa.
Pensa i sent no haver-se quedat a casa aquella nit.
No és just. Per què?
Peus freds, cor calent. Ales tallades abans de volar.
Una vida que es perd sense morir.
Avui en fa nou...
torno però ja no sóc jo.
Deixar de ser sense ser...
ser sense ser-hi del tot.
Avui en fa nou i sóc...
però no la que havia de ser.
Respiro.
Sento.
Escric.
Creo.
Faig.
Visc.
Sóc...


Sóc com sóc sense ser-hi del tot.
tot i que desitjo,
i és això  el que em retorna a la vida.

Mitja vida de vidre...

Portava anys mirant la vida des de darrera d'un vidre

fins que un bon dia algú va disparar.

Va fer bona punteria i el vidre es va trencar.

Veia una nova realitat però és curiós:

quan més ganes tenia de tocar-la

més lluny se'n sentia.



D'internet

 

Desavorrint-me...

 

 

Es treu les botes mentre escolta "l'Avorrim". Ja fa dies que l'empaita, li acostuma a passar, quan li dona per una cançó... Potser és que no només els personatges de la cançó estan avorrits, potser ella també ho està. Potser no, segur! Avui hagués estat un bon dia perquè ell la traiés de l'avorriment. Somriu. La seva part racional ja ho sabia que era un pensament absurd. Ja no somriu. Absurdament pesat, perquè segueix insistint. Es desvesteix però no dels pensaments. Parlen sense obrir la boca. "Què s'ha de fer perquè el dia del teu aniversari sigui especial?" li xiuxiuegen. No ho sap. El seu dia ha sigut més aviat normal, bé, al facebook no, al facebook ha estat especialment mogut. Felicitacions d'arreu, de tots colors. És bonic, se sent acompanyada. Torna a somriure. "Però la d'ell no". Pensaments cruels... Per què sempre busquen més enllà enlloc de deixar que se senti contenta amb el que és? Potser algun dia n'aprengui, a no escoltar segons què, ni que vinguin de dins seu. Potser no, segur! I començarà ara: apagarà la realitat amb l'avorriment a dins i s'endinsarà al seu món màgic i surrealista.

 

I demà...què collons! Demà segur serà especial encara que hagi de ser normal!

 

Canvio les regles del joc!

Aportació als Relats conjunts
amb els Jugador de cartes de Césanne

Si la vida és una partida de cartes no jugo, i menys seguint les regles del joc. No em dona la gana!  Si l'atzar m'ofereix unes cartes que no valen una merda, què se suposa que he de fer? Esperar a una repartició més favorable a la propera vida? I si no n'hi ha de propera vida? Com que aquesta qüestió no la tinc resolta encara, m'inclino per empoderar-me de la meva vida, prendre consciència de qui sóc i decidir jo i no una refotuda mà de cartes. M'agrada jugar al poker però no que la vida en sigui una partida, i si així és, ja me n'he cansat. Aquest 2013 penso fer trampes:

desaprendré a jugar com fins ara, canviaré la manera d'utilitzar les cartes i si fa falta, les pintaré dels colors que més m'agradin, sabré detectar les més bones i les utilizaré quan cregui conveient, i les dolentes...les dolentes les cremaré. No em vull de cartes dolentes! Ja hi he conviscut massa temps. Aquest any demano unes cartes fetes a mida: autoestima, ganes, voluntat, plaer, il·lusió, papallones, noves (bones) experiències... Dominaré el joc, el meu joc i quan no m'agradi, el canviaré perquè sobretot...DESITJO GAUDIR! Sí, en majúscules, que la vida la vull viure i no sobreviure!

Així és que a aquest parell els diria que jugo però amb les meves pròpies cartes, les que he dissenyat jo, i abans, com no, faria un bon tragu. Algú s'apunta? Quants més serem, més riurem!


I amb lletra més petita: això és el que voldria, però el com aconseguir-ho, no ho sé...

 



 I ja aprofito per desitjar-vos un molt bon 2013 per tots els qui de tant en tant, decidiu desaprendre una mica amb mi. Moltes Gràcies per donar vida al Desaprenent!

Il·lusió. Un pas. Decepció

Tan sols unes paraules per fer néixer la Il.lusió.

 

Unes quantes gotes de Desig per créixer, però no el suficient per madurar, perquè tot i que el Seny i la Raó l'avisaren -que no jugués amb la Imaginació ni l'Esperança, que es podria fer mal-, va fer cas omís al seu consell i es va enlairar, així,  com si res, fins que el Silenci li tallà les ales i s'estavellà contra la Realitat.

 

La Il·lusió es va trencar i de les seves restes va aparèixer la Decepció.



Il·lustració Vincent Caccioti
 

Tan sols unes paraules, o un somriure, o una mirada...
per fer renéixer la Il·lusió.
 

Irracionalitats que sento

No sé el què però m’ha tornat a passar. Merda! Sensacions irracionals que distorsionen la meva realitat, el meu cos, el meu jo. No sé com fer-me entendre ara que potser millor així, perquè si no ho explico és com si no hagués passat, no? Ai mare! No sé què fer, les vesteixo de paraules o les deixo nues i les mato de fred? Potser així no tornin…però segueixen ballant,  les punyeteres. No tenen forma ni vestit, ni tan sols sé si són, potser només semblen, però sense ser del tot, aquí em tenen, vulnerable, intentant racionalitzar el què ja no és, marejant el meu cel, girant més del compte el món, i el meu cos...el meu cos a les seves mans! Com si no hi cabés en aquesta cadira, ni dins meu, com si em doblés, com si m'hagués de caure, com si n'hagués de sortir, com si una força que no veig m'empenyés, com si… Res! Ja s’han refredat. Jo no. La sang segueix calenta i circulant, i em bull quan sento el que no vull, mentre el que vull m’ho he d’imaginar.

Imatge d'Alfredo Linch
extreta d'aquí

Se senten les sensacions imaginàries?

Desaprenent-aprenent...

Bona nit

- Què escrius, poesia o relats?
- No ho sé, paraules simplement. Lletres que teclejo sense pensar, com ara.
Impotència, llàgrimes, jo, cos, pes, per, in-sensibilitat...
Paraules que buido, que em buiden o vull que em buidin.
Paraules que escupo per desinflar-me i així, deixar espais per omplir de nou.

 

D'irrealitats somiades, espero...

o millor encara,

de realitats de somni.

 

De senyora euga a unicorn màgic

La Darling ens ha deixat...

Sí, ha decidit que ja n'hi havia prou d'amagar-se en un cos d'euga, una senyora euga, això sí, preciosa i única, però tenia ganes de volar així és que sorprenentment, aquest dimecres passat li va sortir una banya al cap, va desplegar unes enormes ales, tan brillants com la crina de quan era euga,   i se'ns va mostrar tal i com és en realitat: un unicorn màgic i majestuós.

Bé, he de confessar que en el fons no em sorprèn tant, sempre ho havia pensat que la Darling era un ésser especial, que repartia màgia cada vegada que la miraves i l'acariciaves.També quan s'acostava perquè volia que li donessis menjar o quan et tocava amb aquell seu nas tan divertit, i quan la muntava i amb tota la paciència del món aguantava tots els meus   "ais, uis, ais!""no puc!" "que caic!". Què innocent!!! Mai m'hagués deixat caure, i si perdia l'equilibri, allí tenia el seu gran coll amb el seu preciós pèl marró per abraçar-m'hi. Repartia màgia a cada pas, a cada moviment, a cada so que senties com a propi.Vibrava i et feia vibrar,

i segueix vibrant! Mentre mou les ales pels cels  de l'Alt Empordà, entre colors i núvols fascinants, sobre els Aiguamolls i l'Unicorn Blanc. Vola, ens observa i ens envia polsim màgic d'unicorn, en forma de paraules, de pensaments, d'acció, de records, i se'ns fa present...

 

 

perquè la Darling segueix aquí. No ens ha deixat, ni ho farà mai. 

Dolça condemna?

Il·lustració de Toni Demuro

 

Es delecta amb aquells dits que toquen la lluna,

 

mentre els seus cabells arrelen i la fan presonera del desig.

Un poc de tardor abans no s'acabi...

 

Fulles seques que acompanyen

als somnis vells que cauen

i junts, amb el vent

que ens envolta, que ens desperta

inicien una dansa .

Obro els ulls, explosió de colors

groc, roig, marró

Alfombres de tardor

Les busco, les trepitjo

Crash-crash

El seu so, una sinfonia

i veig els arbres que les deixen volar                          ... però tornaran a florir
i el meu cap que els deixa morir                                  ...però tornaran a renèixer.


 

Associació de pensaments espontània

- Vols un bombó? Agafa'n un, va!
- Aquest de color verd em crida, de què és?
- De xocolata suposo, són tots de xocolata. Espera, no n'agafis cap d'aquests, té, et donaré un tros de toblerone que és més bo...
- Sí que ho és, sí, amb aquell cruixent que té... Ara, l'altre dia en vaig veure anunciar uns per la televisió, quina pinta!!! Semblen boníssims! Cremosos, amb cruixent de no sé què...mmm!
- No serien els ferrero, no?
- No, no, no. Eren uns altres, de la marca, a veure...mmm...no ho sé, ara no em ve, tot i que el ferrero estan boníssims també, ara que per bons aquells d'Itàlia, els Baci...

I ja hi som, record "al cantu!"

- Ai, els Baci, són els que em regalava aquell, en S, que n'eren de bons! Més que els ferrero, eh...i mira, ara fa un any que deia que me n'havia portat i encara els espero...
- Ja deuen ser caducats, hehehe!
- Sí, sí, segur, o menjats, o regalats a algú altre...- i la Rachel posa un somriure nostàlgic mentre diu- si és que en el seu moment, va ser tan bonic, i divertit, el primer dia que me'ls va portar no me'ls va donar directament a mi perquè ... - i aquí, la Rachel xerra i xerra, i quan sembla que ja acaba afegeix- i saps? Baci vol dir petons en italià. Deliciosos!
- Els bombons o els petons?
-  ... ... ...
- Ai mare! Ho arribo a saber i no dic res de bombons...
- No dona, no! Si he sigut jo, i els meus pensaments, que se m'han escapat, s'han envelat i m'han portat aquí, al record...



...i els records no venen amb data de caducitat.
 

Els batecs del tren

La meva participació al 261è joc literari de Josep M. Tibau

 

 

Trossets de vida que bateguen

són el motor del tren

que, tot i que les veu de tots colors,

no para i es deixa endur pel seu 
pa-pam, pa-pam, pa-pam...

 

 



La papallona que matava al malson



Dormia angoixada, i és que em trobava en un món gris. La gent patia. Semblaven temps de guerra.

Fugíem per un passadís de vidre, no sé a on, no sé de què, i a fora, aquell home de cabells llargs i  barba blanca deia adéu a la vida. Es tocava el pit i queia contra el vidre. El so del cop ens avisava i la seva dona, una àvia entranyable, sortia corrent a acompanyar-lo. No volia que morís sol, així és que l’agafà de la mà i junts s’estiraren al terra, a punt per compartir l’últim son. L’un al costat de l’altre, tancaren els ulls a la plegada i tot d’una, quan deixaren de ser, els seus cossos s’uniren per convertir-se en una papallona de colors. 

Alguna veu m’ha dit que era la  papallona de l’amor. Volava i donava color a l’espai gris que moments abans estava somiant. Què voleu que us digui, m’he despertat ben emocionada, aquella papallona era preciosa...

De la Joana Ramos,
una amiga que és tota una artistassa

La rebel·lió de les lletres

La meva aportació a la proposta de Relats conjunts...



Aldovega, disseny d'interiorisme

 

Immers a la banyera, absort en aquella història  

ignorava que estava envoltat

d’un exèrcit de lletres ferides disposades a atacar.

Geloses i cansades, no volien ser només un decorat.

N’estaven tipes i desitjaven més:

crear vida, crear móns. Viure la vida, ser el món.

Decidiren desaparèixer del llibre i així matar al protagonista. 

Sense lletres l'home ja no era, la banyera quedava buida

i elles gaudien, per fi,

d'un dels petits grans plaers que tantes vegades havien descrit.

Neguit

 

neguit : m. [LC] Inquietud, molèstia, que dóna una forta excitació, una gran impaciència.

 

S'estirava amb ganes de deixar de ser, volar sense desplegar les ales i arribar al món màgic d'Onriria. Però aquesta migdiada tenia un infiltrat no desitjat: el neguit. Tancava els ulls i se li presentava amb forma de fortes palpitacions. El cor, que finalment no havia canviat per cap carbassa, no s'hi avenia gens amb el neguit i colpejava amb força el pit de la nostra protagonista. Intentava fugir. Ella s'inquietava mentre el neguit somreia i es creixia. S'ho passava bé. La respiració intentava actuar suaument, i així, com aquell qui no vol la cosa, matar de relaxació al neguit: "Inspira... expira... inspira... expi.." però ai! El cor que palpitava cada vegada més i semblava que li havia de sortir per la boca, espantava a la respiració que s'ofegava, i el neguit persistia...

...ella pensava, i potser, era precisament aquest acte el que facilitava l'aparició del neguit. I si canviés el cap per una carbassa? De ben segur que cor i respiració fluirien tranquil·lament. Mentre imaginava carbasses buides de pensaments va creuar sense adonar-se'n la línia que separa els dos mons. Al fons, la realitat desdibuixada i en primer pla el somni, que matava al neguit amb un petó ben dolç, un d'aquells que s'allarguen i acaben essent més que un petó. El neguit es desfeia ipso facto i ella gaudia, per fi, d'una càlida abraçada amb el son. Però una no pot dormir per sempre, i tot i que despertava amb un somriure perquè l'havien acaronat tot de sensacions agradables, ja tornava a creuar sense voler la línia dels dos móns. La realitat es manifestava i dibuixava  un nou infiltrat no desitjat: el fred.

Canvio cor per carbassa

Il.lustració de David Ho

Quan aquesta sigui foradada

sempre em quedarà el petit-gran plaer

d'assaborir una deliciosa crema

tot i que dins meu

només hi resti un petit-gran buit.

Olorant el fred...

D'internet

Respirar el primer fred

Deixar que la seva olor em faci l'amor

m'ompli d'oxígen i de ganes

m'ompli d'energia que em renova

Deixar que la seva olor em faci l'amor

i sentir les seves bones qualitats

esnifar-lo fins arribar a sentir-me aire.

Aire i viva

Viva i respirant

Respirant el primer fred.

Proposta per el 256è Joc Literari de Jesús M. Tibau



Il·lustració Elisa Bernat

Estava contenta. Aquell caramel que tan li atreia, el que veia dia rere dia sobre el taulell de la botiga, del que n'imaginava l'olor, el gust i la textura... Serà com un floquet de núvol? Segur que sí! Aquell caramel que havia sigut un somni ara deixava de ser-ho. L'havia provat, per fi! i li havia agradat però...el moment va ser un moment i ara en volia més. Burra! Seria difícil trobar-ne un d'igual i tot i així, s’il·lusionava de nou imaginant que en tenia un altre. Sabia que  no s’havia d’il·lusionar però aquestes coses no es poden controlar. Les emocions van a la seva...

Després del primer moment d’eufòria, de provar el cel, tocà de peus a terra i malgrat que era tan sols una nena experimentà també el que era caure de cop. Petita, blanca i delicada. Un poc innocent, sí, però sorruda, no es volia moure de la seva cadira.  Mecagundena! Diguin el que diguin, tinc tot el dret a no somriure, i a tenir el braços plegats si em dona la gana, i a no pentinar-me, què collons! Decebuda, sentia que la mateixa il·lusió l’havia desil·lusionat i això l’emprenyava, molt, tant que... no penso baixar de la meva cadira mai més, ni tocar de peus a terra. No vull!!! El terra és fred, real i fa mal...

però el rosat de les seves galtes no desapareixia. Eren les ganes de descobrir més sabors, més formes, més colors. Les ganes de jugar més i millor! Així és que, en el fons, estava convençuda que tan bon punt se li passés la rabieta  tornaria a somriure i continuaria desaprenent a viure, que veure el món des d’aquesta cadira, encara que no toquis de peus a terra, no és gaire emocionant...

 

Com estàs?

Embussada,

La merda creix i per més que ho intento no surt.

Impotent

per no saber tirar de la cadena

Plena

de sensacions poc agradables

Lavativa

escriure a raig,

buidar pensaments

i deixar que ballin lliures sota la pluja de les paraules.

La melodia de l'univers

D'internet

Inquieta, sortia al carrer. No havia pogut gaudir dels seus somnis de migdiada i això l'empipava. Se sentia estafada. Putes companyies telefòniques! Però per un instant, tots els pensaments desaparegueren. Només les carícies d'aquella brisa suau de mitja tarda. L'herba i les fulles dels arbres dansaven al seu ritme i era preciós. Un mar de color verd. I ella allí, absorta, deixava que els seus cabells també ballessin la mateixa melodia. Li cobrien part de la cara però era igual, no era important el que veia sinó el que sentia. La música de l'univers se l'enduia per deixar de ser ella i sentir-se part de tot allò. Fou només un moment, efímer i senzill. Senzillament màgic, i és que ja no se sentia inquieta.